Educació

JOAN DOMÈNECH

Mestre

“Un problema endèmic a l’escola és el seu aïllament”

Des de l’administració es vol articular tot, i es vol articular tant que maten la riquesa que pot haver-hi en un centre educatiu
L’important és aprendre com funciona el món, tenir una cultura de ganes de saber. Això no es pot fer sense els coneixements

Joan Domènech és un mestre que ha treballat a l’ensenyament entre el 1972 i el 2017 i un estudiós de l’educació que ha comissariat l’exposició Portes obertes de l’escola pública. La mostra, una iniciativa del Departament d’Educació, es pot veure al Palau Robert de Barcelona fins al 18 d’abril del 2022.

Com valora el pressupost que el Govern dedicarà a l’educació?
És una xifra interessant, però penso que encara és insuficient. Arrosseguem unes retallades des de fa deu anys que encara no hem recuperat del tot. Els recursos no ho són tot, però són molt importants per fer qualsevol millora en profunditat, com l’escola inclusiva.
On s’haurien de destinar més recursos?
A les escoles que volen fer un plantejament més renovador les plantilles són molt curtes. On hauria d’haver-hi més inversió és a les plantilles. Una cosa són els recursos i una altra les condicions que fan que els recursos siguin rendibles, i a vegades els marges d’autonomia dels centres i les disposicions administratives burocratitzen els recursos quan arriben a les escoles. Ha d’haver-hi una actuació molt decidida de l’administració d’invertir molt més en l’educació i unes mesures complementàries per dotar els centres educatius de capacitat d’absorbir aquests recursos. L’educació és un pou sense fons, hi pots invertir tot el que vulguis. Els centres han de tenir una bona capacitat per poder traduir en transformació els recursos que van arribant i que haurien d’arribar encara més.
Sembla que l’administració té clara la transformació educativa, però les escoles es queixen de molta burocràcia.
Sí, tot es vol protocol·litzar i això porta molta feina als centres. Des de l’administració es vol articular tot, i es vol articular tant que maten la riquesa que pot haver-hi en un centre educatiu. Jo crec que l’administració hauria de fer el paper d’assenyalar grans marcs i donar marge a la gent perquè, d’acord amb el seu context, pugui ser creativa amb les solucions, el currículum... Amb el nou currículum que planteja el ministeri, els centres només podran decidir sobre dues hores i mitja o tres a la setmana.
Només? La teoria és que els centres puguin tenir més autonomia.
Venen autonomia i els centres només podran decidir sobre el 10% de l’horari. Això provoca situacions quasi esquizofrèniques. Si els centres fan el que creuen que han de fer, s’han de saltar les normes. Han de veure què és important d’acord amb el seu context, els seus alumnes i la seva comunitat, i han de saber llegir el que els ve de fora. Però si no tenen una cultura forta com a centre educatiu, obeeixen el que els diuen. El tema de les cultures dels centres és molt important. Empoderar el professorat i les comunitats perquè siguin creatives i constructives no es fa amb un decret ni amb recursos. Els recursos serveixen un cop tens clar què vols fer. Per molta autonomia que donis, els centres han de ser prou madurs per assumir-la.
I han de tenir temps per pensar què estan fent.
La variable del temps és molt important. Com estimular el professorat? Moltes vegades no calen més diners sinó més temps. Hi ha sectors que estan més precaritzats, com els interins, i com més es millorin les condicions econòmiques millor. Però moltes vegades la demanda dels mestres és tenir temps, es veuen moltes vegades atrapats en un entramat de burocràcia i requeriments. Les reduccions d’horari lectiu, però no de permanència, són importants perquè la feina de mestre no és una feina individual sinó d’equip, i això requereix més hores d’estar junts per poder intercanviar, entrar a l’aula, reflexionar col·lectivament.
I entrar en contacte amb altres centres, saber com es treballa en altres escoles.
Fa temps que plantejo que l’autonomia hauria d’anar acompanyada de la interdependència per territori, afavorir petites zones que poguessin ajuntar vuit o nou centres educatius que puguin compaginar projectes educatius, matriculació dels alumnes... Ara l’únic que es planteja és que la primària es coordini amb la secundària. També afavorir el contacte amb les entitats de l’entorn. Les escoles que ho fan moltes vegades ho fan al marge de les seves obligacions i el seu horari. De coses se’n fan moltes i de molta qualitat, però si volem que això sigui sostenible i no recaigui només en el voluntarisme dels mestres hem d’abocar-hi recursos i temps i ampliar plantilles.
La voluntat transformadora s’ha estès de manera generalitzada a les escoles o el percentatge és encara reduït?
Diria que va fluctuant. Cada vegada hi ha una consciència més gran que hi ha moltes coses per millorar en les maneres de fer que eren majoritàries en el sistema educatiu. El 2004, a l’escola on treballava, a Barcelona, ens miraven com a bitxos raros perquè treballàvem sense llibres i per projectes, fèiem informes qualitatius en comptes de notes... Potser hi havia tres o quatre escoles més que començaven a treballar així. Ara n’hi ha una multiplicitat que treballen en aquesta línia. Aquest neguit s’està traslladant a la secundària. Seguim amb el repte fonamental de la sostenibilitat de les innovacions i els projectes. Costa molt construir qualsevol projecte i costa molt poc desfer-lo: es desfan per concursos de trasllat, perquè no s’ha pogut solucionar un conflicte, perquè tens un sector que no pots incorporar al projecte, per cansament.
La qüestió és que no s’ha fet de manera sistèmica sinó a criteri de cada equip docent i directiu.
Jo penso que ha d’haver-hi un equilibri entre el sistèmic i el que sorgeix de la base. Hi ha el perill que si una cosa es converteix en sistèmica es burocratitza una altra vegada perquè s’intenta donar la mateixa solució a tothom. Potser una mateixa cosa no cal per a tothom. Quan una innovació es vol traslladar a tot el sistema, de vegades es talla la creativitat. Construïm sobre el que s’està fent amb la idea de posar les condicions perquè això no estigui tan basat en el voluntarisme sinó que siguin propostes sostenibles.
És un debat que s’ha polaritzat molt, l’aprenentatge competencial ‘versus’ el memorístic. Es confonen conceptes?
De vegades són debats interessats. Als que hem defensat el plantejament d’una educació més transversal i interdisciplinària se’ns acusa de no voler transmetre coneixements, i això no és cert. Hem tingut molt clar el paper que tenen les disciplines i el coneixement, però li donem un enfocament diferent perquè pensem que l’important és aprendre com funciona el món, saber investigar, tenir una cultura de ganes de saber. Això no es pot fer sense els coneixements; al contrari, és una manera molt més interessant d’acostar-te a les disciplines. Perquè, si no, l’acostament a les disciplines es converteix en un acostament descontextualitzat sense interès per a l’alumne. Necessites les matemàtiques per saber què ha passat després d’unes eleccions, per exemple. A vegades es produeixen moltes resistències i es produeixen uns falsos debats.
Per què costa més que la innovació arribi més a la secundària?
Jo crec que és un problema cultural, de formació inicial. Hi ha professors de secundària que han estudiat una determinada carrera i decideixen dedicar-se a l’ensenyament, i de vegades els falta una preparació psicopedagògica que potser sí que tenen els mestres de primària. També hi ha inseguretats per canviar la forma de treballar i les tradicions. El ministre Maravall tenia en el seu moment models europeus i nòrdics sobre la taula però no va ser capaç de fer un pas endavant, i els interessos corporatius van situar la primària i la secundària molt separades des d’un punt de vista de cultura professional, i això encara perdura. Un altre factor és la selectivitat, que condiciona molt el batxillerat. Les PAU s’haurien de reformar en profunditat perquè insisteixen en la idea que l’ensenyament és preparar-te per a la universitat.
Quin és l’objectiu de la mostra del Palau Robert, que es planteja com més reflexiva que expositiva?
Vam començar amb una pregunta: què penses quan penses en l’escola? La gent pensa en tenir una plaça per al seu fill, que li ensenyin alguna cosa, que li transmetin uns valors i que el preparin per trobar feina. Què és el que passa en la història de la reivindicació del dret a l’educació? Que a aquestes quatre coses primàries se n’hi afegeixen d’altres de més complexes i de més qualitat. Aprendre a llegir ja no és només aprendre a llegir un text, sinó aprendre a llegir el món. I aprendre a escriure ara és comprendre, interpretar, saber què és el que vols. Hem fet més complexa la reivindicació del dret a l’educació i li hem anat donant qualitat. La convertim en la idea que l’educació és una qüestió essencial i que l’escola pública també. Hi ha altres fils conductors, com la confluència entre les demandes socials i l’acció del govern. Unes vegades el dret a l’educació es guanya enfront de l’administració i unes altres perquè hi ha una administració propera o més sensible. Hi ha una tercera línia, que és la idea de l’escola pública. Partíem d’un debat molt interessant que de vegades no s’orienta bé, i ara ho caricaturitzaré: l’escola pública no pot estar plenament desenvolupada mentre hi hagi escola concertada. Crec que és una premissa falsa.
No es pot ignorar l’escola concertada, existeix i moltes famílies hi recorren.
Nosaltres hem optat per dir que l’escola hauria de ser un espai democràtic, inclusiu, que prepari per a la vida. Qui ho pot garantir, qui té la responsabilitat i capacitat d’avançar cap a aquesta idea d’escola? D’una forma general, l’escola pública.
I per què no també la concertada?
D’una manera particular ho poden fer totes les escoles. Fins i tot les escoles públiques tenen molta feina a fer per acostar-se a aquest model. Per això l’exposició diferencia de manera subtil el model educatiu que estem plantejant de la realitat concreta que tenim: que hi ha escoles públiques que estan treballant cap a aquest model inclusiu, equitatiu, democràtic, i escoles privades que també ho poden fer. Una escola ha de ser inclusiva. Per què no hi pot haver una escola concertada o una cooperativa que ho sigui? Hi ha moltes escoles de titularitat pública que no són inclusives. En l’exposició diem quin és el model, i moltes escoles hi estan treballant. Qui el pot generalitzar, on hi ha una confluència de recursos de la Generalitat, condicions, compromís del professorat, de les famílies, de les entitats, i fer-ho extensiu a tothom, és l’escola pública. Però totes s’hi poden acostar.
Quan es preparava aquest curs es parlava de desdoblar aules, de buscar espais a l’exterior, d’aprofitar el confinament per reflexionar sobre el currículum. Crec que va ser una oportunitat que no es va aprofitar. Vostè com ho veu?
Crec que un problema endèmic a l’escola és el seu aïllament. De vegades no hi ha les condicions per trencar-lo. Parlàvem abans de la falta de temps per coordinar-se amb altres centres. La pandèmia ha portat grups bombolla, tancament dels centres..., hem tancat més el cercle. La percepció que m’arriba de mestres és que l’aïllament no s’ha acabat de trencar. Les barreres encara han reforçat més les dificultats que hi havia per obrir-se, perquè la gent participés, fer intercanvis... La pandèmia és una desgràcia, perquè l’oportunitat que podia generar implicava molt d’esforç, tot i que hi ha escoles que han aprofitat l’oportunitat de fer coses al carrer. Però si s’han fet efectives ha estat per la decisió dels centres. Les que tenen una cultura forta són capaces d’aprofitar qualsevol oportunitat, tot i que li vingui per una catàstrofe. A les que no tenen la cultura tan assentada els costa molt més i pateixen molt més un sotrac com aquest i consoliden encara més actituds immobilistes. Ja m’agradaria que les oportunitat s’haguessin aprofitat. Hi ha molta feina per fer encara.

Al servei de l’escola

Domènech (Lleida, 1953) es va llicenciar en filosofia i lletres el 1975 i va començar a treballar a l’ensenyament el 1972, a Santa Coloma de Gramenet. Va col·laborar activament amb els Moviments de Renovació Pedagògica des de la seva creació i va presidir la federació dels moviments del 1989 al 1996. Va ser membre del Consell Escolar de Catalunya entre el 1992 i el 1997, en representació del professorat. Ha participat en l’organització de la Coordinació d’Escoles Públiques de Catalunya i en les Jornades d’Escoles 0-12. Entre el 2004 i el 2014 va dirigir l’escola pública Fructuós Gelabert, a Barcelona, i va tornar a exercir la docència entre el 2014 i el 2017, any en què es va jubilar. Ha fet formació a equips directius i interins, ha ofert conferències sobre l’educació i ha escrit una desena de llibres, a més d’articles en revistes pedagògiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona
Societat

El servei d’atenció a víctimes de violència masclista de l’Eixample obrirà el 2026

Barcelona
societat

Retencions intermitents a l’AP7 per l’operació sortida

barcelona
societat

Optimisme a la recta final de la temporada a les estacions d’esquí

Rialp
FIGUERES

Es duplica en 6 anys el nombre de diagnòstics d’AOS severa a l’Alt Empordà

FIGUERES