“Superar el curs de director no és cap garantia”

Van ser uns anys molt complicats, especialment els primers, a partir del 2004, producte d’un canvi social brutal a la població. Per diverses circumstàncies, el poble va passar de 2.000 a 7.000 habitants i va canviar extraordinàriament la composició social de la zona. Algunes famílies tenien moltes dificultats per valorar el paper de l’escola i dels docents en l’educació dels fills.

Lògicament, els alumnes també eren molt diversos i una part dels quals tenien interessos molt singulars; és per això que vam haver de pensar en alternatives que poguessin engrescar-los. Un altre dels grans problemes va ser arribar a tenir una plantilla de professorat estable. L’escola no era una destinació atractiva, en general.

Que es va crear i revisar sempre en equip. I els projectes de direcció, que normalment els fan els candidats, a Maçanet sempre es van fer amb tot l’equip i amb el suport del claustre. Ens constituirem en comunitat d’aprenentatge. Les finalitats d’aquest projecte encaixaven com l’anell al dit en el nostre context, perquè nosaltres també preteníem superar les desigualtats, aconseguir l’èxit educatiu i millorar la convivència.

Em sembla que tenim molta teoria i molt poca pràctica. Les pràctiques són massa curtes, i massa d’observació i poc d’arremangar-se per afrontar els problemes del dia a dia, al costat del professorat amb experiència, que podria anar acompanyant el procés. En educació, els seus professionals mai no estan prou ben formats. Per fer-ho ben gràfic, el mestre més dolent ha de ser força bo!

El professorat té una bona formació teòrica, que és la que permet l’accés al sistema. Ara bé, la formació acadèmica la pot obtenir amb facilitat força gent, però algunes persones que aconsegueixen la titulació no tenen cap condició personal per treballar com a mestres. I això no ho hem sabut destriar encara. La qualitat l’has de poder demostrar “fent de mestre”. Hi ha molts aspectes de l’ofici que no es poden explicar, s’han de viure! Em sembla un error el sistema d’accés a partir d’una oposició acadèmica. Si s’és un bon mestre, o una bona mestra, només es pot demostrar en la relació i el treball amb l’alumnat.

Molts dels problemes reals que ocupen moltíssimes hores dels equips directius estan relacionats amb la gestió de les plantilles. La diversitat de situacions problemàtiques és molt gran i la capacitat de resoldre-les des dels centres és pràcticament nul·la. Quan es demana ajuda a un nivell superior (inspecció i altres), les respostes són tot sovint burocràtiques i poc útils. La funció pública és massa inflexible, massa quadriculada. Per cert, això de ser “autoritat pública” és una categoria només per al Departament d’Educació. Davant d’un jutge, aquesta categoria desapareix i se’t considera un ciutadà com un altre. En fi, perquè es vegi també que a vegades treballem molt la façana.

Ajuden les persones concretes. L’administració, en sentit ampli, sovint complica el treball del dia a dia de les direccions. Cada vegada que hi ha un canvi de color en la conselleria, es promou una nova iniciativa “de millora”, sovint sense haver consolidat la iniciativa anterior. I es demanen documents que tenen una incidència molt relativa en la millora dels centres, perquè són propostes que es cuinen i es promouen des dels serveis centrals, lluny dels interessos i les necessitats concretes que té cadascun dels centres. I un cop feta la feina, el seguiment que se’n fa és escàs perquè, sense temps de sedimentar res, ja arriba una nova proposta.

Sembla que ara hi ha recerques que demostren que a l’educació, justament, li calen menys canvis per tal que hi hagi millora. A veure si les administracions hi paren atenció, perquè és evident que massa canvis generen estrès, apatia i desinterès.

Amb aquests cursos s’acredita la formació teòrica. Pràcticament, tothom que es presenta per fer-lo el supera. Ara, després el que es necessita és temps, experiència i saber llegir el que et va passant. No tothom té la fusta per ser director i això aquestes formacions tampoc no aconsegueixen garbellar-ho.

Un director/a d’escola o d’institut ha de saber escoltar i fer-ho amb calma, ha de ser assertiu, tenir opinió i criteri i saber-lo mantenir, i ha de tenir resiliència, capacitat de resistir als entrebancs i a les frustracions que et van apareixent en el dia a dia. És molt important que el projecte de direcció que presenta el director sigui ben consensuat amb l’equip directiu i ha de tenir el suport de tot el professorat. El director/a que es pensi que pot exercir l’autoritat de manera absoluta, s’ho passarà molt malament. I et podria posar força exemples de fracassos estrepitosos pel fet de pensar que es tenia el “poder”.

S’intenta amb totes les forces. El problema més important que tenim és saber ajudar cadascun dels alumnes des de la seva singularitat i des de les seves necessitats. Tampoc no aconseguim donar suport als talents naturals o els interessos especials que poden arribar a tenir determinats alumnes, pel dibuix, per la música, per la dansa, per l’esport, per la ciència, per la literatura..., ens enganxem massa al currículum oficial i als llibres de text. I també ens costa abordar tot aquest món de les emocions, tan complex.