GABÍ AMORES TRAVESET
MESTRE DE TALLER, PEDAGOG
“S’inverteix poc en formació professional”
“S’han de formar especialistes amb capacitat d’adaptació a diferents entorns laborals”
“Ha d’oferir prou places als cicles més demanats i demostrar més capacitat d’inserció laboral”
L’FP al cor
En Gabí va anar a l’escola de l’empresa paperera Torras Domènech, de Flaçà, el seu poble. Després un any a l’institut Vicens Vives, de Girona, i dotze anys a la Universitat Laboral, ideada pel franquisme per donar formació gratuïta i tècnica als fills dels treballadors, primer a València i després a Tarragona. Li va ser útil, també per allunyar-se ideològicament de les idees que alguns tutors volien inculcar. A disset anys va tornar a Flaçà i a divuit era oficial de primera a la Torras. Fins que li va entrar el cuc de la docència. És un dels impulsors de les certificacions de qualitat als centres d’FP (ISO 2000) a Girona i ha participat activament en la formació del seu professorat.
Gabí Amores ha estat més de trenta anys mestre de taller en diferents centres de formació professional de les comarques gironines. És tota una referència en aquest àmbit, en què ha exercit la docència en la seva especialitat d’electricitat. Com a llicenciat en pedagogia, l’altre vessant de la seva formació acadèmica, ha estat formador en didàctica per al professorat d’FP, a la UdG, ha dut a terme tasques d’orientació als instituts i ha assessorat empreses en la formació de treballadors.
Vostè ha conegut tota la història de la formació professional.
Vaig estudiar-la a partir de la llei de formació professional industrial, de 1955, el primer intent d’organitzar-la, que la dividia en estudis d’oficialia i de mestria, una formació exclusivament tècnica a partir dels catorze anys, sense pràcticament assignatures acadèmiques. Era la formació professional pensada per ser un bon operari.
Llavors va venir la llei del 1970, la de l’EGB, el BUP i el COU.
Aquesta ja la vaig viure com a professor i va ser un avenç perquè va voler corregir aquesta diferenciació entre la formació acadèmica i la professional i va introduir assignatures clàssiques als estudis de la nova FP, dividida en FP1 i FP2, que donaven una formació més global i completa. Continuava essent una opció de segona categoria, perquè per fer l’FP1 no necessitaves haver aprovat l’EGB. Uns quants dels alumnes que hi accedien sense una bona base de coneixements en matemàtiques i llengües fracassaven, cosa que era un gran inconvenient, perquè se n’anaven al carrer, sense poder treballar fins als setze anys, l’inici de l’edat laboral. Alguns centres van intentar crear cursos, des del voluntariat, per recuperar-los, però per reconèixer-los oficialment es va haver d’esperar la nova llei, la Logse, el 1990. L’administració sempre reacciona molt lentament als problemes.
La Logse allargava l’escolaritat obligatòria fins als setze anys, amb un tronc comú per a tothom (l’ESO). Si l’aprovaves, podies fer batxillerat o cicles formatius de grau mitjà (la nova FP). Per primera vegada l’FP tenia la mateixa consideració d’accés que el batxillerat. I per als que no aproven, hi ha cursos específics.
Va ser un intent clar de prestigiar-la. Aquesta nova formació professional pretén formar els estudiants de grau mitjà, com l’antiga oficialia, amb un o dos anys de formació específica intensiva, però amb la base de l’ESO assolida. I els cicles formatius de grau superior serien com l’antiga mestria, i s’estudiarien després d’haver cursat un batxillerat o un grau mitjà amb l’afegit d’un curs de transició. Parlem d’una formació que pretén ser de bona qualitat, amb un ventall d’especialitats cada vegada més gran.
Com es definiria aquesta bona qualitat?
Bona tècnicament, que ofereixi als estudiants una perspectiva de coneixements àmplia, amb capacitat d’inserir-se a diferents llocs de treball, sabent prendre decisions i resoldre problemes, amb bones habilitats per al treball en equip i per a la col·laboració amb altres professionals.
S’ajusta prou l’oferta que fa l’FP a les demandes dels ocupadors?
L’FP és molt diversa, cada família professional és un món. Sempre s’ha intentat respondre a les demandes i expectatives de les empreses. Ara, el que no poden fer els centres d’FP és formar especialistes per a una empresa determinada, que és sovint el que voldrien els ocupadors. S’han de poder formar especialistes amb capacitat d’adaptació a diferents entorns laborals. I les empreses no poden deixar de fer la formació interna necessària per acabar d’ajustar la formació dels seus treballadors als llocs de treball específics que ofereixen.
La relació dels centres d’FP amb el seu entorn laboral i d’ocupació deu ser imprescindible.
Absolutament. I sempre s’han mantingut aquests contactes amb major o menor formalització. D’aquesta bona relació n’han sortit compromisos de col·laboració molt útils per als dos col·lectius. L’equipament digne dels centres d’FP, amb maquinari actualitzat, sovint ha estat possible gràcies a aquestes transaccions i especialment a la generositat de persones i institucions privades, més enllà del mateix Departament d’Educació, que no sempre ha invertit el necessari.
Són cars els cicles formatius per a l’administració?
N’hi ha de més cars que altres, perquè alguns requereixen maquinari o determinats recursos materials específics que s’han d’actualitzar per poder oferir una formació de prou qualitat. És evident que per a l’administració els cicles són més cars que el batxillerat.
De fet, una queixa recurrent és que el sistema educatiu està pensat perquè l’alumnat faci batxillerat i, de fet, si es tenen els requisits, ningú no té cap problema per cursar-lo. En canvi, si un estudiant vol fer un cicle formatiu determinat, no és segur que pugui tenir-hi una plaça. Com ho valora?
Tristament és així. Cada cop s’han ofert més cicles i això és un guany; ara, és obvi que no tots tenen la mateixa demanda. El Departament d’Educació ha de poder oferir places suficients als cicles més demanats i que demostrin més capacitat d’inserció laboral. A banda, tothom hauria de poder estudiar allò que pugui interessar-li. Ens queixem molt de les dificultats d’accés a determinats estudis universitaris, però a l’FP passa exactament el mateix!
Una bona orientació a l’alumnat facilitaria eleccions més raonades?
Sens dubte. No sempre s’escull amb criteri. La meva experiència és que es dedica poc temps a l’ajuda personalitzada per triar, allò de conèixer bé cada alumne i procurar que cadascú es conegui bé a si mateix, les seves potencialitats, els seus valors. Els orientadors de centre haurien de poder coordinar tots aquests processos. Tant de bo que els equips directius els donin prou marge de temps per poder-ho fer! Es millorarien molts aspectes; per exemple, aquest biaix tan gran del batxillerat cap a la selectivitat i la universitat. Alguns CFGS ofereixen una inserció laboral superior a la dels graus universitaris i poc alumnat els considera una opció. I ho és, i de futur!
La nova proposta és la formació dual, en què s’augmenta la col·laboració entre els centres de formació professional i les empreses, que s’hi han d’implicar més que mai. Sembla una bona opció.
La formació dual té avantatges: més hores a les empreses, més possibilitats de practicar en un entorn de treball real, les possibilitats d’inserció són més altes, la vinculació entre centre d’FP i empresa haurà de ser necessàriament més intensa. D’inconvenients, també se n’hi veuen; per exemple, els crèdits presencials a l’institut queden més reduïts i els coneixements se centren en l’empresa concreta. Per altra banda, no tots els alumnes podran fer formació dual perquè faltaran empreses disposades i preparades per formar-los. El temps ho dirà.
Podeu llegir l’entrevista completa a: ja.cat/experiencia-per-si-servis
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.