Dissabte. Dos quarts de dues de la tarda. Southwark, sud-est de Londres. Encara queda una hora perquè obri l’Escola Catalana però la Mireia ja fa una bona estona que prepara la seva classe. És la mestra del grup dels Encantalletres, que són els infants de set a nou anys. A l’escola hi ha set grups, ordenats de més petits a més grans: Menuts, Patufets, Atrapalletres, Rumialletres, Encantalletres, Pispalletres i Expertlletres. La Mireia ha organitzat la classe en dues parts. La primera, dedicada a aprendre la llengua. La segona, a un projecte d’art i mapes. Han estudiat artistes com Kusama, Hokusai, Mondrian, Pilarín Bayés, Miró i Mariscal. Avui toca Dalí. En el tercer trimestre hauran de crear una obra d’art.

Un quart de tres de la tarda. Comencen a arribar els pares a les modernes instal·lacions de l’escola Charles Dickens, on fan les classes. Hi entren pel pati de gespa artificial del darrere, on avui toca el sol. “Hola Guillem”, diu la Clara fent ganyotes a un infant d’un any en braços del seu pare, el Josep. La Clara és la directora de l’escola des de fa quatre anys. Ella, les mestres i els voluntaris duen els infants a les aules. El xivarri és considerable. Els petits i els pares es retroben després d’una setmana.

És una escola de dissabte i funciona de setembre a juny segons el calendari escolar britànic amb el seu propi currículum educatiu. Va ser fundada el 2015 per tres famílies que volien que els seus fills visquessin la llengua i la cultura catalana com van fer ells. Deu anys després, mantenen l’essència. Ara tenen cent alumnes d’un a tretze anys, un equip directiu de quatre persones, set mestres tutores, dos mestres de suport, un voluntari i sis voluntaris júniors, que són exalumnes de 14 a 16 anys que ajuden en les classes. L’escola rep una petita subvenció de la Generalitat, però s’autofinança amb quotes anuals per pagar el lloguer de les instal·lacions, les activitats que organitzen i els sous de les mestres.

El Guillem treu el cap entre els braços del seu pare i riu a la Clara. Va amb els Menuts, l’únic grup que fa sessions mensuals. Avui no té classe. “Està a punt de quedar-se adormit”, diu el Josep, que té dos fills més: la Sança, de tres anys, dels Patufets, que roda per la gespa esperant que comencin les classes, i l’Elisenda, de cinc anys, dels Atrapalletres, que avui no ha vingut. És casat amb la Laia, també catalana. Parlen en català a les nenes però entre elles parlen en anglès perquè és la llengua que fan servir a l’escola entre setmana.

“L’Elisenda fa quinze dies va aprendre què era la Vella Quaresma perquè és una tradició catòlica i a Anglaterra no s’ensenya”, diu el Josep. A l’Escola Catalana celebren la castanyada, Sant Joan, Sant Jordi, el tió, el carnestoltes. Els pares s’ajunten en parcs i pubs mentre els nens són a classe. El Guillem tanca els ullets i s’arrup en el cotxet. “Anem a classe?”, li diu el Josep a la Sança, que li fa que sí amb el cap.

Els Escantalletres de la Mireia practiquen els articles definits i indefinits i el masculí i femení, que en anglès no existeixen. Després juguen a l’Scattergories català per ampliar el vocabulari. Són quinze alumnes. El Nasher té vuit anys, de mare catalana i pare zimbabuès. Ve a l’escola des que té tres anys. Li encanta el projecte dels artistes i els mapes. La setmana passada va descobrir el Mariscal i el Cobi. El Tomas té set anys, de pare polonès i mare catalana. A la classe del costat, els Rumialletres dibuixen. L’Anna dibuixa un astronauta.

L’Anna és la germaneta del Tomàs, una nena molt espavilada de sis anys que parla perfectament anglès, català i polonès. Quan va de vacances a Barcelona li agrada estar amb l’àvia Montserrat. Tots els dissabtes al matí l’Anna i el Tomàs van a l’escola polonesa i després venen a la catalana.

Dos quarts de tres. Comencen les classes. Els Atrapalletres, de tres a cinc anys, canten i ballen la cançó de benvinguda. Després formen un cercle i expliquen què han fet durant la setmana sota l’atenta mirada de la fada de l’aula, un titella d’enormes ales que ha fet la Carla, la mestra. El projecte d’aquest curs és conèixer diferents models de família a partir de contes populars i fer el seu arbre genealògic.

Dos quarts de quatre. Els Patu- fets berenen. Cadascú ha portat la seva carmanyola. Galetes, fruita, pastanagues. Estan asseguts al voltant d’una taula sota la dolça i atenta mirada de la Rosa, la mestra, la Maribel, l’assistent, i la Jana, la voluntària júnior. La Hazel no ha portat berenar, li ofereixen un plàtan però no el vol. De seguida se n’oblida i s’aixeca per jugar amb la Sança i la Júlia, que va començar la setmana passada i s’ha integrat molt ràpid. Es tiren per terra imitant el caminar dels llimacs, les erugues, els cargols i les tortugues que estan aprenent avui.

Hora del pati. Surten a jugar a un pati interior. La Clara està reunida amb l’equip directiu amb els hipnòtics xiscles de fons. “Som l’organització més gran d’ensenyament de la llengua i cultura catalana a l’estranger”, diu. Són pioners. Fa anys que intenten que la Generalitat homologui les classes, però no té competències. Només ho podria fer el Ministeri d’Exteriors espanyol. Recentment ha estat guardonada amb un premi de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) per la promoció de la llengua i la cultura catalanes a escala mundial.

Quatre de la tarda. Els Pispalle- tres i els Expertlletres, que són els més grans, comparteixen classe perquè estan preparant un canal de Youtube per comparar la cultura anglesa i la catalana. El Pau i el Josep, de 12 i 10 anys, estan asseguts al mateix pupitre. Són germans, de pare català i mare uruguaiana. Estan fent un exercici per practicar els verbs mentre el Mateu està inclinat amb les mans recolzades sobre el pupitre del costat. El Mateu té 16 anys i és voluntari júnior, de mare francesa i pare català, fill d’una de les famílies fundadores.

Ve a l’escola des del primer dia. La seva llengua primera és l’anglès, però té un català preciós i pur. Va obtenir el B2 (que dona accés a la universitat) gràcies a unes classes que va fer aquí. És molt madur. “La meva funció és motivar els alumnes, encoratjar-los perquè participin i fomentar que parlin en català entre ells perquè per inèrcia passen a l’anglès”, explica.

Cinc de la tarda. S’acaben les classes. Alumnes, professors i pares conflueixen a l’entrada. Per alguns minuts, es pot percebre la dimensió d’aquesta comunitat catalana, però de mica en mica es van acomiadant fins dissabte vinent i s’allunyen amb el so de les converses en català que es van dispersant i van desapareixent pels carrers de Londres.