OPINIÓ
Les llengües regionals, ara de moda?
És una interrogació a la qual voldríem respondre positivament o almenys amb unes paraules d'esperança. En realitat...
Abans de dir el que penso exactament per situar-me en el que anomeno la realitat, he de parlar de l'origen del meu títol. Fa uns dies, al Consell General –fins a quan existirà encara aquesta entitat?– dels Pirineus Atlàntics, el chancelier des universités –en el llenguatge més corrent, el rector– de l'acadèmia de Bordeus, J.L. Nembrini, proclamà una mica emfàticament evocant els temps beneïts d'una llunyana ensenyança: “Els mestres es recolzaven sobre els coneixements de les llengües regionals per ensenyar el francès”. Com que, aquí i allà, hi havia, en alguns homes polítics, un interès per l'occità, el basc, el català, el bretó, l'alsacià –malgrat que el nostre president, un dia recent digué quan parlava a Alsàcia que es trobava a... Alemanya–, la declaració del rector de Bordeus podria considerar-se esperançadora. A més a més, en un doble llenguatge que s'ha d'admirar, el mateix ministre d'una educació dita nacional es declarà totalment favorable al bilingüisme. És clar que la primera llengua i única en el seu esperit era el francès, i la segona... l'anglès. Bé, cap menció per a ell de les llengües regionals. Però això de bilingüisme era ja un petit pas endavant. He utilitzat voluntàriament l'expressió doble llenguatge, car al mateix temps suprimia un miler de càrrecs de l'ensenyament de l'anglès a l'escola primària, aquest idioma que ell mateix considerava obligatori per als nens i això des de l'edat de tres anys.
La idea és doncs saludable, però la realitat, contradictòria. S'ha d'assenyalar que en l'esperit de molts ensenyants tradicionals –sí, sí, n'hi ha!– ensenyar un segon idioma, sobretot si és regional doncs minoritari, és perdre el temps per a assignatures “més importants com poden ser per exemple les matemàtiques”. És una frase trobada en un diari sindical. No es parla ni de francès, ni d'història, ni de geografia, ni d'idiomes, ni d'altres assignatures que ni siguin científiques. Ah!, un altre argument: els molts joves no recordaran res d'aquest ensenyament, són, justament, massa joves. No s'evoca el que podria ser una anàlisi dels mètodes pedagògics que s'apliquen a l'ensenyança dels idiomes. Estic segur que Luc Chatel coneix i probablement ha llegit el llibre del lingüista Claude Hagège (L'enfant au deux langues, edicions Odile Jacob), que parla del bilingüisme o del trilingüisme, que són un element important per a l'avenir dels joves. Però la intel·ligència –suposada– de Luc Chatel no pot lluitar contra la conclusió que sempre he sentit entre la gent del poble, dins la família, dins l'expressió de cada dia: “La qüestió són quartos”. No pot lluitar tampoc contra les ordres que, com es diu familiarment, vénen de més amunt. I sabem tots qui hi ha més amunt. Preciso també que ningú ha prohibit a un ministre que no està d'acord amb les ordres de “més amunt” de presentar la seva dimissió.
Sigui com sigui, Hagège, els seus seguidors, els especialistes, els pedopsiquiatres, els psicòlegs, els neuròlegs, reconeixen que l'infant no aprèn en el sentit que donen els adults, el seu cervell mal·leable a l'extrem s'impregna gràcies (als) a l'idioma (es) que sent d'estructures lexicals, gramaticals, gràcies a les quals arriba a poc a poc a un discurs construït. I aquesta facultat de construir els discursos a través doncs d'estructures dels idiomes que pot sentir, el plural és important, aquesta plasticitat dura un cert temps i es perd a partir dels 10-11 anys. Això explica la necessitat d'entrar en contacte amb idiomes, i Hagège parla de tots els idiomes, els més corrents, els menys corrents, tan sols els molt, molt minoritaris. Doncs, en tots aquests idiomes hi ha les llengües regionals que fan part de l'entorn, sovint immediat dels infants. Amb tot això, quasi tothom està d'acord. Els polítics com els administratius (cal recordar la frase del rector de l'acadèmia de Bordeus, que pensava en relació amb el francès en els idiomes regionals d'origen llatí), però per explicar la desaparició dels llocs de treball de mestres, professors, la sola justificació, la sola resposta és, ai las: la terrible, la seca, la inhumana frase: “La qüestió són quartos”.
Aquesta petita reflexió sobre les “nostres” llengües, vull dir les de casa, llur ensenyança, la desaparició anunciada de llur aprenentatge –“per a què serveixen el català, el basc, el bretó, l'alsacià, l'occità?, l'anglès, si de cas, però el català..., etc.”–, ens podria portar a imaginar que no és tan sols l'ensenyança dels idiomes que entra en les “preocupacions” dels governs, sinó en sentit més ampli tot un sistema que té la pretensió d'ensenyar quelcom als nostres infants, llavors que l'ideal seria que no aprenguessin res. Preciso: res d'altre que no es trobi dins la visió del que volen ells, que no entri en contradicció amb llurs desitjos. Per ells, vull dir, els polítics.