“No intento les coses, les faig o no les faig”

Continuar la feina que s'ha fet fins ara i millorar-la en tot allò que sigui possible, naturalment. Un objectiu clar és també saber escoltar i parlar, per després decidir. Això és el que en dic el meu compromís; que vol dir compromís amb un equip de treball i amb els estudiants, però des del diàleg.

La il·lusió. El compromís és allò que signo i que hauré de mantenir. És com en una relació de parella. Sempre poso aquest exemple. En aquest escenari més íntim, si vol, sempre ens cal el compromís. I una part del compromís com es construeix? Doncs dialogant. Aquesta és la meva línia fonamental d'actuació: centrar el compromís en el diàleg, parlant, escoltant i, només després, decidir.

Procurar, i dic procurar, perquè jo sóc dels que no intenten les coses, sinó que sóc dels que les fan, assolir-ho. És a dir: o faig les coses o no les faig. Li puc posar un exemple?

Miri, l'activitat esportiva és una part important de la meva vida, molt important: per tant, una muntanya, la pujo o no la pujo. Si faig la marató, o corro o no corro. Aquesta idea es recull molt bé en una frase famosa de Star Wars : “Fes-ho o no ho facis, però no ho intentis.”

Exactament, a l'Imperi contraataca! Un corredor de llarga distància, un esportista, no intenta, ho fa. Una altra cosa és que ho aconsegueixi, però no es queda a la línia de sortida. No ha d'existir l'intent. Això és una cursa de resistència i, per això, i a la Facultat de Medicina, ho aplicaré partint d'un model que funciona.

Per ser concrets, on s'aplicarà serà amb el personal d'administració i serveis (PAS). Cal procurar en la mesura que li correspongui per aquest equip directiu que represento; ens cal treballar i molt per aquest personal que, no ens enganyem, és el motor d'aquesta casa.

Sí, aquesta és una línia d'actuació fonamental. Naturalment, i seguint amb les prioritats, caldrà està atents, i molt, als estudiants, el consell d'estudis, el pla d'estudis, en definitiva a tot allò que té a veure amb una facultat com la nostra. I, també, naturalment, la recerca, en la mesura que com a ens, i com a facultat, també hi té molt a veure. Però no oblidi que una facultat té com a missió principal, i aquest és l'encàrrec del rector, procurar per la docència, mentre que la recerca queda centrada als departaments.

Sí, exactament, hem aconseguit fites importants, com ara passar la primera promoció. Aquest era l'encàrrec del Ramon Brugada, i ho ha aconseguit, i amb nota. I s'ha fet amb un projecte engrescador i innovador, com és que amb un grau de sis anys i amb el cent per cent de formació en espai europeu i un punt màxim sobre tres de presencialitat, els estudiants s'han format amb un pla basat en el treball personal, individual, en grup petit, mitjà i gran. Aquesta és la nostra marca, que no és res més que el treball en temps d'autoaprenentatge.

A grans trets: a partir d'un treball personal en un grup petit es presenten problemes als estudiants. Aquesta és una part del nostre programa. El treball és en equip, amb un tutor, i es basa, com dic, en l'autoaprenentatge tutelat, però que es fa des del mateix grup. És el mateix grup d'estudiants qui, podem dir, forma.

Molt ben analitzat! Miri, veu què tinc a la taula, al meu costat?

Sí. Li faig una pregunta. Digui'm què vol saber? De qualsevol àrea de coneixement. Li poso un exemple. Imagini que vostè està davant d'un gran cabdill Sioux, que puc ser jo mateix... ho dic perquè ja tinc una edat [riu]. I el gran cap li pregunta: “Digui què vol saber?” Vostè veurà com jo agafo la tauleta tàctil i ho busco. No posi cara de sorpresa! Això ens ha resolt la vida! Ja tinc molta memòria! En una certa mesura sóc com una biblioteca d'Alexandria caminant, perquè vaig aprendre de memòria, quan vaig estudiar. Recordo on són els llibre, però ara els tinc tots només allargant la mà i agafant una tauleta tàctil. En aquests set anys que fa que sóc aquí, perquè vaig venir el 2008, ha ajudat a fer un treball de gestió de la informació, més que no pas de memoritzar. Volem transformar aquesta gestió de la informació en coneixement.

El nostre pla docent és altament diferent perquè nosaltres procurem que els estudiants de medicina aprenguin a gestionar la informació per transformar-la en coneixement i, en el cas d'aquest centre, en temes mèdics.

Sí, però pensi que no només ens interessa la formació, quant a continguts, també ens interessa la formació de la persona. Per això es valoren les seves habilitats a l'hora d'expressar-se, a l'hora d'estar en grup, de comunicar-se, de com tractar els altres; treballem, també, les seves qüestions personals, individualment en el si del grup, partint dels continguts. Aquesta és la nostra marca i no cap altra. Ho posaria dins de la moralitat natural.

Miri, el meu pare era metge...

I d'un poble! Vaig viure la medicina tota la vida. El meu pare està enterrat, va morir fa cinc anys, i a la làpida sap que hi posa?

“Ramon San Vila. Metge de poble.” És el que ell va voler. I sap què vol dir aquest epitafi? Doncs, per exemple, que de la família, zero. El meu germà, en Lluís, que és un prestigiós psiquiatre, i jo portem a dins el que el nostre pare ens va ensenyar: servei.

Això era un metge de poble. No tenia hores per atendre la gent i jo tampoc les tinc. Això m'ha comportat tota una vida sacrificada, també és cert. Els meus records de la medicina neixen d'aquella que es feia als pobles, podríem dir de la infanteria de la medicina. Recordo que anàvem a missa, el diumenge, i el meu pare s'asseia al passadís amb la maleta, a punt per anar a veure un pacient. Miri, jo m'he casat tres vegades i, dues de les tres, portava la meva maleta de metge al cotxe! Ara ja no la porto. Però quan vaig acabar la carrera el meu pare em va posar al maleter del cotxe una maleta de metge, equipada, que era el que portàvem el meu germà i jo per si passava alguna cosa i havíem d'ajudar. Per això és important educar en els valors del treball cap als altres. I jo em dec als altres. I, també, sense els estudiants no sóc res.

Sí, des de petit, des dels 8 o 9 anys. Li portava la maleta a les visites. Ho he viscut tot, des d'un refredat a haver d'anar al cementiri a fer una autòpsia, ja amb 12 o 13 anys, i ajudar el meu pare. Per cert, el meu pare mai va voler que estudiéssim medicina! Ens va dir al meu germà i a mi: “Mireu quin tipus de vida porto, però vosaltres mateixos.”

Em va dir: “Ja saps quin tipus de vida hem portat.” Ha estat, com la del meu pare, una vida de dedicació plena. Quan el meu pare va morir, el fèretre va anar de casa a l'església, i tot el recorregut estava ple de gom a gom de gent i a l'església no s'hi cabia. Li van posar fins i tot una placa davant de casa, abans de morir-se, i ell, en broma, em deia: “Ostres, em posen el nom d'una plaça abans que em mori!”

Sempre! Puc ser una persona estrident, però sóc compromesa. Mai he portat bata blanca, em penso que vaig ser dels primers... però tremoli quan la porto, perquè vol dir que és necessari. Igual que quan m'assec darrere de la taula, vol dir que em cal una distància i normalment no la poso, aquesta distància.

Reconec que sóc molt mariner, com un vaixell en moviment... i l'aigua em queda a estribord i a babord, i a vegades molesta. Ja m'encantaria que tothom estigués bé amb mi. Dic el que penso, si bé és veritat que els anys ajuden a ser prudent. I molt especialment des que tinc la responsabilitat de degà. Al llarg de la vida he anat aprenent a escoltar, però ara, i com dic com a degà de Medicina, encara hauré d'aprendre a escoltar molt més. D'aquí el compromís que li deia al principi, escoltar i diàleg.