Posem nom a les realitats socials

Partim de la importància del nostre paper en la comunitat cristiana com a persones defensores dels drets humans.

El nostre model d’intervenció promou l’apoderament de les persones, perquè les mateixes persones en situació o risc d’exclusió arribin a estar capacitades per poder expressar-se en llibertat i l’exerceixin, perquè elles mateixes puguin defensar els seus drets, com a expressió del seu propi procés de promoció personal i social en els tres àmbits de desenvolupament humà integral: resposta a les seves necessitats, al sentit de la seva vida i a la participació activa i responsable.

Per altra banda, partim d’un acompanyament des de diferents models narratius que ens diuen que les persones estan immerses en tres històries de vida: la viscuda, la construïda i la narrada. Aquesta hipòtesi ens permet suposar que hi ha alguns elements de la història construïda, i més encara de la viscuda, que la persona no ha narrat, simplement perquè per a ella són tan obvis que ni de bon tros els considera necessaris.

Tanmateix, aquestes omissions són precisament les que donen significat als fets des del punt de vista d’aquella persona. Quan ens expliquen el que senten o el que els passa, la discussió del problema està definida en bona part per una estructura narrativa, per un relat dels fet que funciona com una trama dominant, però sempre hi ha reformulació d’una trama alternativa. Això significa que, en el nostre acompanyament, el llenguatge és fonamental.

La filòsofa valenciana, catedràtica d’ètica de la Universitat de València, Adela Cortina, en el seu llibre Aporofòbia: el rebuig al pobre, assegura que les coses que no tenen nom no s’incorporen al debat, al diàleg ni a la reflexió. Podem assenyalar amb el dit coses materials que no tenen nom, com una determinada pedra o un rajolí d’aigua, però no podem assenyalar amb el dit la xenofòbia, el racisme o la misogínia. Per això és tan necessari posar nom a les realitats socials.