“El misteri de la Selva, del segle XIV, és més antic que el d’Elx”

Els Evangelis no esmenten la mort de Maria ni la seva assumpció al cel. Només l’Apocalipsi, en el capítol 12, parla d’una dona amb la lluna sota els peus i un fill als braços que és perseguida per un drac. És la imatge paradigmàtica de Maria enfrontada al drac infernal. Aquest és el relat bíblic. Després, hi ha la tradició que, basada en fets històrics, parla que Maria va morir a Jerusalem dos anys després de Jesús, quan tenia entre 52 i 54 anys. I quin final podem suposar per a la mare del fill de Déu? Doncs un final apoteòsic, però, això sí, passant per la prova de la mort, de què no s’escapa ni Jesús. Maria mor i després ressuscita, com el seu fill, i ho fa davant dels deixebles. En l’obra, en què es representa la seva assumpció, tenim els personatges de Jesús, Maria, els dotze apòstols i les forces del mal: les terrenals, que serien els jueus, i les infernals, que són els diables. I l’escena és el cel, la terra i l’infern, com en tota la tradició del teatre medieval.

Podem fer aquesta afirmació perquè el manuscrit que conservem és, segur, del segle XIV. Si agafem el Misteri d’Elx, que és l’altre gran misteri medieval català assumpcionista i el més conegut, comença en el segle XV, però el seu manuscrit més antic és del 1625.

El manuscrit està escrit al final d’una llibreta de censals (pagats a la senyoria de Prades i Mont-ral). Aquesta llibreta es va conservar a l’arxiu parroquial Selvatà, per tant es diu de la Selva, perquè es va conservar en aquest arxiu. I ara, a més a més, el representem allà.

El que més es representa són passions i drames sacres, com ara el de Los Reyes Magos a Castella. De drames assumpcionistes en trobem alguns de més tardans, però pocs, i són exclusius de territoris de llengua catalana.

Aquest és un país on la mare de Déu ha estat sempre molt important. Per això el 15 d’agost és festa major a moltíssims llocs. I per això dedicades a Santa Maria hi ha una munió d’esglésies i monestirs: Poblet, Montserrat, per exemple. Catalunya, València i les Illes, els Països Catalans, són una unitat cultural i històrica en què la presència de Maria és determinant. Només cal resseguir topònims, esglésies, noms i onomàstiques... en trobarem arreu. És als Països Catalans on els misteris de l’Assumpció tenen força.

Sí, com les passions, que mobilitzen localitats com ara Ulldecona, Olesa i Esparreguera de fa molts anys i tenen l’origen en l’època medieval, la nostra representació mobilitza la Selva del Camp. Vam començar les representacions el 1980, quan es va recuperar el manuscrit, i aquest 22 de setembre, que celebrem els 40 anys, la posarem en escena a la Sagrada Família 110 persones, les mateixes que van sortir a escena a l’agost. 90 canten.

El 1980, quan vam començar, estàvem convençuts que havíem de fer servir algun instrument, un orgue, per exemple, per acompanyar els actors, perquè ens semblava impossible poder fer quasi una hora i mitja de representació sense un suport musical al darrere. Vam voler llogar un positiu i no va arribar a temps, i vam tirar sense res. I així és com havia de ser: l’obra és a cappella, sense instruments.

El va descobrir Joan Pié i Faydella el 1895 i el va publicar a la Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa. El 1963, Josep Romeu i Miquel Carol el van representar al Tinell amb escolans de Montserrat. Són ells els qui en van fer un estudi musicològic de què ens hem beneficiat. Ara, nosaltres ho interpretem amb emoció: els qui canten no són músics, i per això cantem més amb passió que amb tècnica. I amb la personalitat de la Selva.

El Misteri d’Elx és impressionant. Té l’avantatge de la seva bellesa i la tradició ininterrompuda durant 500 anys. Però així com la música és magnifica i espectacular, amb cors d’homes de quatre veus, el text és fluix. El nostre, en canvi, és boníssim: 625 versos d’una preciositat tant pel que fa a la llengua com a la teologia. Musicalment, això sí, és molt més discret, perquè fem servir gregorià. En la nostra obra, la part musical més bona és al final.