la crònica
Valentí Fuster i «la veu del Papa», «honoris causa»
La Universitat Internacional de Catalunya, inspirada pels principis de l'Opus Dei, va investir ahir doctors honoris causa el metge cardiòleg i celebritat mundial Valentí Fuster i el periodista, psiquiatre i durant més de vint anys «veu del Papa» Joan Pau II –en la seva qualitat de cap de l'oficina de premsa vaticana–, Joaquín Navarro-Valls. Cerimònia solemne, amb tots els doctors de la facultat vestits d'aquella manera que vesteixen els doctors i que si bé devia resultar apropiada en els antics casalots universitaris de pedra i foscor, grinyola una mica en un edifici tan nou i tan modern com el que disposa la UIC al carrer de la Immaculada de la part alta de Barcelona. Però no passa res, sinó que s'agraeix. La tradició és sagrada, el protocol és el protocol i ahir tot va funcionar molt bé. Presència del bisbe de Solsona, Jaume Treserra, i de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol.
El degà de la Facultat de Medicina de la UIC, Albert Balaguer, va fer la laudatio de Valentí Fuster i el periodista i professor de periodisme de la mateixa casa Salvador Aragonès va fer la de Navarro-Valls. Un cop investit, «la veu del Papa» va fer girar el discurs d'ingrés al Claustre al voltant del pontífex que havia conegut tan bé, centrant-se en les mostres de santedat que li va observar. Com va dir, «qui no és sant en vida no ho serà mai». Una intervenció molt vaticana i molt italiana, en el sentit de pronunciar moltes paraules ben dites per dir poc i insinuar molt. Navarro-Valls domina la finezza, és clar.
Valentí Fuster va pronunciar una lliçó magistral sobre els enemics del cor: el tabac, el colesterol, la vida sedentària, els greixos, el sobrepès... Va dir que les cintures de les dones no haurien de mesurar més de 80 centímetres i les dels homes més de 100. Ens va endevinar el pensament, perquè hi va afegir: «Quan arribin a casa, tots vostès agafaran la cinta mètrica.» Al meu costat, Marc Argemí, fill del rector de la UIC, que presidia l'acte, Josep Argemí, em va dir: «Cap dels que som aquí superaria una analítica de Valentí Fuster.» Quan el nou doctor va entrar en detalls sobre les conseqüències de no portar una vida sana, els més hipocondríacs es van remoure a les seves butaques. Tot d'una es van sentir unes veus: «Un metge, un metge!» Un senyor del públic havia perdut els sentits. De metges, n'anàvem servits, i el mateix Valentí Fuster va interrompre el discurs, es va despullar del birret i va baixar de l'estrada per anar a visitar l'home. No va ser res. El senyor va poder sortir a prendre l'aire pel propi peu. Abans de reiniciar el discurs, Fuster va dir: «Em sembla que en tinc la culpa.» Molta gent hi va estar d'acord.
L'acte va ser amenitzat pel Cor Universitari, que va interpretar el vibrant Canticorum lubilo de Haendel i l'obligat Gaudeamus igitur de cloenda.
Només una pregunta a la Universitat Internacional de Catalunya: per què totes les parts acadèmiques de tots els discursos es van fer en castellà? Que no es fa ciència en català?