Història
Víctimes invisibles a la rereguarda
Editen un llibre amb el testimoni de dones de Besalú que van patir la guerra i la postguerra
Hi ha 13 narracions d’elles mateixes que esdevenen un retrat d’una època de gran duresa econòmica i emocional
El relat de la manera com van patir la Guerra Civil espanyola tretze dones, explicat per elles mateixes, basteix el segon volum de la col·lecció De Besalú, grans dones, que l’Ajuntament, la Diputació i l’Institut Català de les Dones acaben d’editar coincidint amb la celebració de la festa major de la vila garrotxina. Maria Juanola Capdevila, Felipa José González, Maria Gratacós Jordà, Maria Masdeu Pairó, Manoli García Conejero, Josefa Quintana Rovira, Carme Casals Bargalló, Maria Regalat Trulls, Mercè Frigola Agustí, Lliberata Trias Frigola, Maria Coll Juanola, Anna Teixidor Minobis i Mercè Juanola Prada, nascudes entre el 1917 i el 1934 rememoren –les que tenien prou edat– el pas de refugiats cap a la frontera, la pèrdua de familiars i amics, el terror que sentien en veure avions, el temor a les represàlies quan van arribar els nacionals, la fugida de republicans muntanya amunt, l’experiència de tenir el pare presoner dels republicans, veure com s’emporten a la força el germà al front, els saquejos d’esglésies... Les més joves expliquen sobretot les penalitats de la postguerra i com les famílies s’espavilaven per superar les dificultats del dia a dia, en unes circumstàncies que al lector de generacions posteriors li semblaran extraordinàries.
L’escriptor Joan Marcé ha tingut cura de l’edició dels relats, junt amb un equip redactor format per Maria Fauró, Fina Pont i Fina Surina. El llibre és una eina molt bona per conèixer una època especialment dura però, sobretot, una manera de reivindicar el paper de la dona, gairebé sempre marginada pels historiadors. La presentació, feta a la Cúria Reial, va ser el primer esdeveniment de la festa major i va reunir la majoria de les dones del llibre, que van ser homenatjades.
En el pròleg, Marcé afirma: “[A les dones protagonistes] els va quedar el dolor, la por, la tristesa, la fam i el desig que mai més torni a passar el que elles van haver de viure.” “Els va tocar conèixer –hi afegeix– la maldat, la injustícia i l’arbitrarietat sumària amb què s’aplicava el poder dels homes; les caceres, les detencions i els afusellaments primer dels uns i després dels altres. També la tristor i la misèria de la postguerra.”
Els records de les dones deixen malament tots dos bàndols de la guerra. La Felipa José, per exemple, narra com se’n van assabentar que els comitès antifeixistes s’havien endut un mossèn de Sant Ferriol per matar-lo i també com els nacionals es van emportar tres amics de la família per llevar-los la vida al cap de poques hores. També són un magnífic testimoni de la vida quotidiana de la dècada dels anys 30 i 40. La Maria Juanola va anar a escola “uns pocs anys” i quan en tenia 14 va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil. Cobrara cinc pessetes a la setmana. Es veu que molts dels empleats vivien en uns pisos propietat de l’amo de la fàbrica. “Passada la guerra, a qui no anava a missa no li renovaven el lloguer ni li donaven feina i havia de marxar”, afirma.
N’hi ha que van passar gana, però la majoria diuen que se’n sortien a empentes i rodolons. “Patir gana no, però haver de menjar altres coses, sí que ho vam patir. Escudella per dinar, escudella per sopar... i una escudella on ho hi havia gaire res. Pobra mare, com s’ho havia de fer, si no hi havia gaire res”, es lamenta Mercè Juanola.