Els puntals de l'exposició

Res hi sobra i gai­rebé res hi fa falta, a l'expo­sició. Hom haurà notat que em resis­teixo a ano­me­nar-la Girona, Temps de Flors. Aquesta accepció és molt més àmplia que l'estricta expo­sició de flors i, en rea­li­tat, cor­res­pon al movi­ment per atraure visi­tants a la ciu­tat, donar a conèixer el barri vell i monu­men­tal i admi­rar l'expo­sició flo­ral coin­ci­dent. El nom res­pon a la ini­ci­a­tiva muni­ci­pal i, en el fons, a una ope­ració pro­mo­ci­o­nal. Res a dir, és clar.

Pel que fa als espais flo­rals, amb els anys s'han con­que­rit noves fites, tals com les esglésies de Sant Martí, del Carme, claus­tres de la cate­dral, Santa Llúcia, Sant Nico­lau, Sant Feliu i Sant Lluc. Han que­dat pel camí Sant Pere de Galli­gants, Sant Domènec i els soter­ra­nis de la cate­dral. Pel que fa a jar­dins, patis i altres indrets, el crei­xe­ment ha estat espec­ta­cu­lar. Amb la gran afluència de visi­tants i les llar­gues espe­res en molts llocs pun­ters, en un dia és impos­si­ble veure-ho tot sense pres­ses.

Com en tots els espec­ta­cles –l'expo­sició ho és– hi ha punts cul­mi­nants, els quals no es poden dei­xar de veure. Són els més vis­to­sos i tra­di­ci­o­nals: l'esca­li­nata i claus­tres de la cate­dral, Sant Nico­lau, Banys Àrabs, Sarraïnes, el Carme i Sant Martí. D'altra banda, els autors dels tre­balls són els més qua­li­fi­cats, tot i que no pas els únics. D'ací a diu­menge hi haurà espai per citar-los. No són molts i tre­ba­llen amb equips de gent més jove. Ells, però, són els autèntics pun­tals de l'expo­sició. Són com el lle­vat del pa de forn de lle­nya.