Carme Claramunt, víctima del franquisme

El matí del 27 de gener del 1939 les tan­que­tes ita­li­a­nes del gene­ral Gam­bara van entrar a Bada­lona. Eren l’avançada de les tro­pes fran­quis­tes que pren­drien la ciu­tat. Els vençuts havien fugit, s’ama­ga­ven o plo­ra­ven la der­rota sense fer soroll. Alguns van creure la con­signa que els que no tenien les mans taca­des de sang no tenien res a témer del nou règim, entre ells, l’exal­calde Fre­de­ric Xifré. Però Xifré, com noranta-vuit bada­lo­nins més, va ser afu­se­llat. I entre ells, una sola dona: Carme Clara­munt.

“«INDI­VI­DUA PELI­GROSÍSIMA»”

Clara­munt, nas­cuda a Roda de Berà el 1898, es dedi­cava a fer xals de gan­xet que es venien després a Bada­lona. Va ser així com va conèixer una senyora de la ciu­tat, Ange­lina Picas, pro­pietària de dues boti­gues de roba. Es van ave­nir tant que Picas li va pro­po­sar que anés a viure i a tre­ba­llar amb ella a Bada­lona, i la noia ho va accep­tar. Eren els anys vint quan es va ins­tal·lar al número 26 del car­rer de Mar, al cor de la ciu­tat, amb la que va aca­bar ano­me­nant “tieta”.

Carme era una per­sona com­pro­mesa, que va ser mem­bre d’Estat Català, pri­mer, i més tard d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, però no va tenir mai un paper polític gaire relle­vant. Tot i això, al cap de poc del tri­omf fran­quista, la van dete­nir jun­ta­ment amb Ange­lina Picas i les van tan­car a la presó de les Corts, per “rebel·lió mili­tar”. Segons l’informe que va fer la Falange el març del 1939, Clara­munt era una “«indi­vi­dua peli­grosísima»” i “«gran pro­pa­gan­dista de las ideas rojo-sepa­ra­tis­tas»”. El ven­tall d’acu­sa­ci­ons que li van fer vore­java el ridícul, però en un judici sense garan­ties es van con­si­de­rar sufi­ci­ent­ment pro­va­des per con­dem­nar-la a mort. L’espurna que havia encès aquell procés sinis­tre era la denúncia d’una veïna, pro­ba­ble­ment enve­josa perquè espe­rava ser l’hereva del patri­moni d’Ange­lina en lloc de Carme.

PARAU­LES SERE­NES

Poc abans de morir al Camp de la Bota el 18 d’abril, Clara­munt va escriure a la seva tieta una carta serena, digna i gene­rosa, en què dema­nava “per als altres com­panys justícia, ja que jo no he pogut gau­dir d’ella”, i s’aco­mi­a­dava amb parau­les d’afecte i remar­cant-li: “Tu saps que maten una inno­cent”. I, als qua­ranta-un, la van afu­se­llar per les seves idees.