Violant Carnera, penjada per bruixa

El 1617 va ploure tantíssim que es va ano­me­nar l’any del diluvi. Només fal­tava això, en aquells temps difícils, plens de fam, epidèmies i cri­sis polítiques i reli­gi­o­ses a tot Europa. Tanta desgràcia no podia ser casu­a­li­tat. I algú, en algun lloc, va tro­bar el cul­pa­ble de tot ple­gat: el dimoni.

Cone­gut el cri­mi­nal, només calia iden­ti­fi­car els seus còmpli­ces: les brui­xes que vivien ocul­tes entre la cris­ti­an­dat. A Cata­lu­nya, com a la resta del con­ti­nent, per por, per malícia o per gua­nyar alguns diners, van començar les dela­ci­ons. Les jut­ja­ven tri­bu­nals civils perquè l’Església no ho veia clar. Van ser el pri­mer gran feno­men de tota­li­ta­risme.

CON­FESSIÓ SOTA TOR­TURA

A Vio­lant Car­nera la van dela­tar uns veïns de les Are­nes de Cas­te­llar del Vallès. Era pagesa i segu­ra­ment vídua (pot­ser també era lletja, o estra­nya, o pot­ser més lliure del que la soci­e­tat ben­pen­sant podia tole­rar). El fet és que el 17 de desem­bre del 1619 la van dete­nir i ho va con­fes­sar tot amb gran detall: que era bruixa, que havia rene­gat de Déu i que par­ti­ci­pava en aplecs per la comarca amb altres brui­xes i brui­xots en què ado­ra­ven el dimoni i feien orgies i balls (“sar­da­nes, ball pla i altres balls que acos­tu­mem a fer els page­sos”), va espe­ci­fi­car. També va expli­car que havia fet pedre­gar sobre Cal­des.

Després d’aquesta decla­ració de manual, el bat­lle de Cas­te­llar va deci­dir tras­lla­dar el cas a Saba­dell. Allà, davant d’un grup for­mat per auto­ri­tats, jutge, fis­cal, metge i notari, a Vio­lant —gai­rebé nua sobre un banc i amb una cadena al coll— li van adver­tir: “Na Car­nera, ja saps com estàs con­dem­nada que sies tor­tu­rada perquè digues la veri­tat: qui­nes per­so­nes hi havia amb ta com­pa­nyia i han usat l’art de bruixa”. Men­tre la tor­tu­ra­ven, Vio­lant invo­cava Déu i els sants dema­nant un mira­cle, però això no va sem­blar relle­vant al tri­bu­nal. No la van dei­xar estar fins que no va dela­tar altres dones. La sentència, és clar, ja estava fixada de molt abans: morir pen­jada en públic. Va ser una de les vícti­mes de la caça de brui­xes més gran que s’ha fet a Cata­lu­nya.