Narcisa Freixas, la compositora dels infants

Quan va començar a com­pon­dre, als vol­tants del 1900, Nar­cisa Frei­xas deia: “Faig cançons per no tor­nar-me boja.” Aca­bava de morir la seva segona filla i la vida se li feia insu­por­ta­ble. Va ser lla­vors quan va deci­dir treure pro­fit de les clas­ses de piano i sol­feig que havia rebut de petita. Era una dona de caràcter modest, i les seves com­po­si­ci­ons també ho eren: encara que va crear algu­nes sar­da­nes, la major part de la seva obra van ser cançons infan­tils. Sen­zi­lles, des­pu­lla­des d’arti­fi­cis, fetes perquè els nens s’ho pas­ses­sin bé can­tant-les.

OH!, BEN­VIN­GUTS, PAS­SEU...

Aquest gènere musi­cal amb tan poc pres­tigi va fer que se la tractés amb una certa con­des­cendència, però el cert és que tam­poc no li va fal­tar el reco­nei­xe­ment. El com­po­si­tor Enric Gra­na­dos li va escriure: “Vós teniu un do que Déu us ha con­ce­dit; guar­deu-lo i no us apar­teu del camí emprès.” Amb Gra­na­dos i la seva família coin­ci­dien a la Gar­riga, on tots dos tenien casa. De fet, aque­lla casa de Nar­cisa era sovint un lloc de tro­bada de per­so­na­li­tats cul­tu­rals de pri­mer ordre, com ara Joan Mara­gall, Josep Car­ner, Rubén Darío i Felip Pedrell.

El seu pri­mer recull de cançons –algu­nes amb lle­tres pròpies i d’altres de poe­tes cone­guts– va gua­nyar el 1905 un premi de l’Orfeó Català, i les van estre­nar els nens de la coral infan­til diri­gida per Lluís Millet. Només tres anys més tard, Nar­cisa va fun­dar l’Escola Musi­cal Popu­lar, d’on va sor­gir una coral que feia actu­a­ci­ons en pre­sons, asils i hos­pi­tals. Havia ini­ciat el camí de la peda­go­gia. I també en això va des­ta­car, perquè les seves línies eren real­ment avançades per l’època.

PEDA­GOGA MUSI­CAL

Va fer cur­sos de peda­go­gia musi­cal a Bar­ce­lona i també a Madrid, on li van con­ce­dir la Creu d’Alfons XII. Ella, però, la va rebut­jar sense pen­sar-s’hi, perquè con­si­de­rava que ja se sen­tia hono­rada amb l’afecte dels infants. Després de la seva mort, el 1926, l’escrip­tora Cate­rina Albert va dir-ne que “[aixecà] amb sa batuta el nivell sen­si­tiu de l’infant i el cul­tu­ral del poble”. Però l’home­natge que a ella més li hau­ria agra­dat és saber que a les esco­les encara avui es can­ten, com si fos­sin popu­lars, mol­tes de les seves cançons.