La revolució femenina de Bonnemaison

Francesca Bonnemaison sempre va ser al rovell de l’ou. Filla única d’una família amb una botiga a la Rambla, es va casar amb Narcís Verdaguer, advocat i polític cosí de mossèn Cinto. Era al Liceu quan van esclatar les bombes i va viure sobre Els Quatre Gats, on Picasso, Rusiñol i companyia feien tertúlies. Doña Paquita hauria pogut dedicar-se a la llar o a accions caritatives, però ella era, en paraules seves, una “dona forta”. Amiga de l’Església i defensora de l’ordre i la família, va fer una gran revolució per a les dones de Barcelona.

FEMINISME CONSERVADOR

Tot va començar quan, el 1909, el rector de Santa Anna li va proposar de fer-se càrrec de la biblioteca de la parròquia. Amb cinc-centes pessetes i cent llibres, Bonnemaison va fer néixer la primera biblioteca per a noies obreres. Les seves intencions coincidien amb els corrents del feminisme conservador, partidari de la formació de les dones respectant l’ordre social i la sagrada prioritat familiar. La Biblioteca Popular de la Dona, tan modesta a l’inici, va tenir un gran èxit.

Al cap d’un any, es va traslladar a un local més gran i, al mateix temps que creixia el nombre de sòcies, va anar creixent l’oferta del centre. Ja no era una biblioteca on les treballadores anaven a buscar patrons per cosir: era una institució cultural de primer ordre, on les barcelonines podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, estudiar, assistir a conferències, aprendre idiomes o fer esport. Les classes que s’hi impartien eren comparables a les de la universitat —prohibida a les dones— i incloïen matèries tècniques i científiques. Les dones havien d’arribar deu minuts abans per pregar a la Mare de Déu de Montserrat, però, tot i això, la llibertat que es respirava era insòlita.

AL FINAL DEL CAMÍ

L’aventura va acabar amb la Guerra Civil: Bonnemaison, compromesa amb la Lliga Regionalista (en va fundar la secció femenina), va seguir Francesc Cambó a l’exili i, des d’allà, va ajudar al triomf dels insurrectes. Quan va tornar, el 1941, l’Institut estava en mans de la Falange i havia perdut el seu esperit. Va morir el 1949, decebuda. Ningú no va reivindicar la seva obra, perquè era incòmoda per a tothom. La seva feina —conservadora i paternalista, però que va donar ales a milers de dones— es recorda a l’actual centre de cultura de dones Francesca Bonnemaison, al carrer de Sant Pere Més Baix de Barcelona.