L'escola rural, pendent de la sisena hora
El reajustament de les plantilles de la «joia de la corona» del sistema educatiu no agrada als sindicats
Fa tot just quinze anys, les escoles petites semblaven condemnades a la desaparició. D'una dècada ençà, en canvi, no només s'ha assegurat la seva supervivència sinó que algunes han deixat la zona escolar rural (ZER) perquè eren massa grans. En algun cas, la repoblació de les zones rurals, i en altres, la proximitat de la ciutat, explicarien aquest procés.
Ara, però, el prestigi de les escoles rurals es veu compromès pels canvis anunciats pel govern, segons l'opinió d'alguns sectors. Al centre de la controvèrsia hi ha la implantació de la sisena hora.
Sense més mestres
CCOO alertava ara fa unes setmanes que la culminació del desplegament de la sisena hora no s'acompanyarà d'un augment de plantilles, ja que el nombre total d'ensenyants previst per al curs vinent és igual o inferior al del curs actual. Així mateix, es queixaven que l'augment de plantilla que experimentaran algunes escoles es farà a costa de retallar el cos de mestres itinerants, que són els que imparteixen matèries especialitzades com ara anglès i educació especial. «La majoria de ZER perden, com a mínim, un mestre itinerant», asseguren membres del sindicat.
«Punt d'inflexió induït»
USTEC no només és del mateix parer, sinó que, a més, en la decisió d'Educació aquest sindicat hi veu la voluntat de frenar l'expansió que l'escola rural ha tingut els últims anys. «És un punt d'inflexió induït per trencar l'evolució d'aquestes escoles». sosté Xavi Díez. «Resulta més barat tenir la gent concentrada en escoles grans», considera aquest representant del sindicat. «S'havia convertit en una escola finlandesa a la catalana i ara hi passen la motoserra», hi afegeix. Al marge d'aquest aspecte, el portaveu d'USTEC considera «escandalós» que, en plena crisi, es vulgui implantar una «discutible» sisena hora que, segons els seus càlculs, costa a la Generalitat 103 milions d'euros anuals.
«Canvi de model»
El principal grup de l'oposició al Parlament també critica durament la conversió de mestres itinerants. La diputada banyolina de CiU Irene Rigau (exconsellera d'Educació) diu que s'està davant un canvi que «pot esberlar el model en nom de l'optimització de recursos i pot representar, amb el temps, una minva de la qualitat».
«La qualitat, garantida»
El govern assegura, però, que els canvis previstos no afectaran el nivell de qualitat que s'atribueix a l'escola rural. «És la joia de la corona del sistema educatiu i ho continuarà sent», afirma de manera contundent Andreu Otero, director dels serveis territorials d'Educació a Girona. El govern sosté que cap escola rural es quedarà sense alguna de les especialitats que s'hi imparteixen.
Petites, públiques i de poble
Les escoles rurals són les escoles de les tres pes: petites, públiques i de poble. Eren la norma a la Catalunya anterior als anys setanta. Però el despoblament dels nuclis més modestos va fer que el model entrés en crisi i, en molts casos, que l'escola es tanqués. Un cop la Generalitat va haver assumit les competències d'educació, es va decidir agrupar les escoles rurals que havien sobreviscut, per tal de compartir recursos i, per tant, de fer-les més viables des del punt de vista econòmic. Va ser així que, l'estiu del 1988, el govern va crear les zones escolars rurals (ZER). Cadascun dels centres té una mínima plantilla fixa de mestres, que es completa amb professorat especialitzat (en educació especial, música, anglès i gimnàstica), compartit amb altres escoles de la ZER. Amb aquest sistema, les escoles de poble i de ciutat quedaven igualades pel que fa a recursos. Com que tenen un nombre d'alumnes per mestre més reduït, en aquestes escoles es pot fer un seguiment de l'alumne més personalitzat que no el que s'ofereix en un centre gran. Es defineix encertadament com a «educació d'artesania».
Lliurona, qüestió de resistència
R. ESTÉBANEl cas més extrem d'escola rural a les comarques de Girona és probablement el de Lliurona, al cor de l'Alta Garrotxa. El CEIP d'aquest veïnat, mal comunicat i poc poblat, de l'antic municipi de Bassegoda (actualment pertany a Albanyà) es va fundar ara fa 19 anys. Com que l'Ajuntament d'Albanyà no reconeix el centre –voldria que la mainada de Lliurona baixés a estudiar al poble per així recuperar l'activitat de l'escola que hi havia hagut–, van haver de ser les mateixes famílies les que construïssin unes instal·lacions que van resultar força precàries. Avui, l'edifici continua sent un simple barracó, on una dotzena d'alumnes d'infantil i de primària assisteixen plegats a les classes que imparteixen dues mestres, Maria López, Maru, i Pilar Ricart. Aquest centre és el paradigma de l'educació personalitzada i la integració d'una escola en l'entorn, perquè bona part de les activitats –basades sovint en l'experimentació– es fan en un pati sense tanques, format per prats i boscos.
Com passa en la majoria d'escoles rurals, aquí també està creixent el nombre d'alumnes i, per al curs vinent, ja en tenen 16 de preinscrits. Això farà que, molt probablement, el Departament d'Educació hi destini una tercera mestra. Aquí, aquesta incorporació no es farà a costa de les mestres itinerants, perquè no n'hi puja cap, ja que Lliurona no pertany a cap ZER.
Fins ara no han aplicat la sisena hora. Fan jornada intensiva, entre altres raons, perquè les mestres disposin de més temps per anar i tornar de casa. Totes dues vénen de lluny: la Maru viu a Sant Privat d'en Bas i la Pilar, a Vallfogona del Ripollès. Tenen una hora i quart de viatge i, sobretot a l'hivern, els és indispensable un tot terreny.
