“La crisi sanitària m’ha trencat les expectatives que tenia”

Va ser un viatge llarg i difícil que per fortuna va sortir bé. Tampoc voldria entrar en detalls, però en un temps relativament curt em vaig trobar a Girona, sense papers i sense saber gairebé què fer. Vaig estar en centres tutelats de menors sense papers mentre va ser possible.

Quan vaig complir la majoria d’edat vaig entrar a formar part del projecte Som Refugi, de Càritas Diocesana de Girona, el febrer del 2019. Em vaig traslladar a Cal Manco, la casa d’acollida per a joves migrants sense papers ni referents familiars que l’entitat gestiona a Caldes de Malavella. Els serveis jurídics de Càritas es van encarregar d’iniciar i seguir els tràmits per poder aconseguir primer la cèdula que funciona com a passaport i després un NIE. Amb aquests papers vaig aconseguir d’alguna manera tenir garantits la resta de drets.

Després d’un procés de selecció, vaig entrar a formar part del projecte Formació en Alternança el maig del 2019. El projecte ofereix formació a menors tutelats i joves extutelats per l’administració amb l’objectiu de facilitar l’entrada al mercat laboral. La majoria som joves que hem viscut processos migratoris semblants, sense suport ni referents familiars, i no disposem de recursos suficients per viure dignament.

Ens donen formació en competències bàsiques i formació tècnica i professional a la cadena de muntatge de bicicletes d’Ecosol, l’empresa d’inserció que Càritas té a Vilablareix, o en altres àmbits, això depèn de cada cas. Es complementa amb una ajuda econòmica, per cobrir les necessitats bàsiques. També intenten motivar-nos per assistir a formació externa, aprendre la llengua d’acollida i obtenir un títol reconegut. L’objectiu principal del projecte és que una vegada acabat el procés millorin les possibilitats d’aconseguir una oferta de feina. El sistema, però, és pervers i complicat. La majoria ens trobem amb una dificultat important pel que fa a la situació administrativa. Ens donen permís de residència però no de treball, i per això trobar una feina digna i amb garanties es fa molt difícil, i tampoc tenim accés a altres drets com la salut i l’habitatge. Per poder obtenir un permís de treball hem de tenir un contracte laboral d’un any de durada a jornada completa, un assumpte gens fàcil tal com està el mercat. I ara encara menys.

He estat gairebé un any a la cadena de muntatge de bicicletes, aprenent mecànica i esperant una oferta i un contracte laboral que em permetés aconseguir el permís laboral i de residència. També he estat alumne de l’Escola d’Adults de Salt, on he après el català.

Fatal. La frenada en sec del sector industrial i l’aturada de les línies de producció m’han tornat a deixar en una situació d’incertesa absoluta. La crisi sanitària m’ha trencat les expectatives que tenia. A banda del problema de salut, estem molt pendents de l’activació de l’economia i de la tornada a la normalitat dels processos administratius, per no perdre les oportunitats aconseguides fins ara. Des de l’inici de la crisi sanitària, el projecte Formació en Alternança fa un seguiment molt intensiu de cada un de nosaltres per mantenir-nos actius i motivats per continuar l’aprenentatge.

Fem activitats cada dia amb els altres membres del projecte i amb els tècnics de l’entitat, des de treballs en línia fins a vídeos ensenyant el que estem fent, passant per consultes de tot tipus.

Estic vivint en una habitació d’un pis compartit a Salt. Tant jo com els meus companys vivim confinats, com la resta de la gent, però amb l’agreujant de tenir la família molt lluny, al Níger en el meu cas, i un futur ple d’incerteses. Ens preocupa molt el que pugui passar amb les nostres famílies si la pandèmia es descontrola i entra de ple a l’Àfrica. La majoria dels nostres països tenen uns sistemes sanitaris molt febles, que no podran suportar una crisi d’aquesta envergadura. I tornant al que dèiem abans, fa uns mesos que vaig deixar la casa d’acollida de Caldes, però en conservo molt bons records i, sobretot, molt bons amics.