Castells de paper de fumar

Aubiry, el majestuós

Venint de la Jon­quera per l'auto­pista, en arri­bar a la plana del Ros­selló, s'albira a mà esquerra la silu­eta llu­nyana del cas­tell d'Aubiry. Tan­ma­teix, des de la distància no és pos­si­ble ima­gi­nar tota la seva majes­tu­o­si­tat. Cal aga­far la car­re­tera que va a Ceret i des­viar-se fins a arri­bar-hi per tenir una idea de la seva rotunda esplen­dor.

Avui en dia, el cas­tell és tan­cat i bar­rat. Uns car­tells que, al rei­xat, ame­na­cen amb un mis­satge de perill, jun­ta­ment amb el lla­druc llunyà d'uns gos­sos, resul­ten del tot dis­su­a­sius. Els dies fes­tius fins i tot el celler coo­pe­ra­tiu con­tigu, que porta el nom del cas­tell, és tan­cat. En aques­tes caves la marca Job és pre­sent en múlti­ples detalls de façanes, por­tes, orna­men­ta­ci­ons… A l'empara d'aquests murs s'enfi­len alguns rosers per­fu­mats, no sé si de la vari­e­tat Bar­dou-Job. Després d'un rui­xat intens de maig, les vinyes que envol­ten el cas­tell ver­de­gen amb força. Pel mig d'aquests camps, ens apro­pem tant com podem al jardí. Hi des­ta­quen els grans hiver­na­cles, que, amb el pas dels anys, han per­dut la majo­ria dels seus vidres. Amb la seva càrrega de rovell i decadència són una autèntica mera­ve­lla, d'una força insu­pe­ra­ble. Tan­cat però no dete­ri­o­rat, el cas­tell d'Aubiry, amb els seus parc, cape­lla, hiver­na­cles, font… està en venda a l'agència Zénith Sot­heby's Inter­na­ti­o­nal Realty de Per­pinyà. Si algun lec­tor hi està interes­sat, ja ho sap.

No resulta difícil ima­gi­nar-se la mag­ni­ficència de la vida al cas­tell en els seus anys de glòria. Pre­ci­sa­ment, l'Asso­ci­ació per a la Pro­moció de la Història als Piri­neus Ori­en­tals va orga­nit­zar fa uns mesos a Per­pinyà una expo­sició il·lus­tra­tiva de la vida en aquests autèntics palaus. La mateixa asso­ci­ació va adqui­rir una col·lecció d'aqua­rel·les de l'eclèctic mobi­li­ari del cas­tell d'Aubiry, encar­re­gat també a reco­ne­guts dis­se­nya­dors de l'època.

Amb el pas dels anys, el cas­tell d'Aubiry va anar pas­sant de gene­ració en gene­ració als des­cen­dents de la família Bar­dou, fins que l'any 1973 va ser venut. Una dècada abans, havia estat esce­nari d'una pel·lícula de la nou­ve­lle vague, L'eau à la bouche, de Jac­ques Doniol-Val­croze (fun­da­dor dels Cahi­ers du Cinéma), amb Ber­na­dette Laf­font i Gérard Bar­ray. Els crítics valo­ren espe­ci­al­ment aquesta pel·lícula, de la qual es con­ser­ven també unes foto­gra­fies en blanc i negre, sug­ges­ti­ves i d'una gran bellesa.

Ducup, l'ocult

Pot­ser perquè ara per­tany a l'Església, però, em costa ima­gi­nar-me el com­po­nent d'ero­tisme de L'eau à la bouche a l'esce­nari del cas­tell de Ducup de Saint Paul. Aquest edi­fici, dis­se­nyat també per Dorph Peter­sen i cons­truït entre els anys 1890 i 1900, resulta, sense saber ben bé per què, un punt més aus­ter. Pro­pi­e­tat de Cami­lle Bar­dou, va aga­far el nom del seu espòs, el mili­tar Char­les Ducup de Saint Paul.

Situat a l'oest de Per­pinyà, rode­jat d'un parc mig aban­do­nat i d'urba­nit­za­ci­ons de gust dis­cu­ti­ble, el cas­tell de Ducup no té, mal­grat les seves dimen­si­ons, l'apa­rença règia d'Aubiry. És ple de detalls ele­gants, però pos­si­ble­ment li falta l'har­mo­nia de con­junt dels seus ger­mans. Tot i així, és agra­da­ble pas­se­jar-se pels seus jar­dins envol­tat d'un silenci que només es trenca per les cor­re­dis­ses dels gats. Uns gats que s'han fet els amos d'una edi­fi­cació annexa –una petita glo­ri­eta de fusta blanca molt del gust belle époque– lamen­ta­ble­ment dete­ri­o­rada. No és l'única agressió que ha patit Ducup. Una edi­fi­cació moderna, seu del Cen­tre Teològic Ramon Llull, ha cres­cut engan­xada a una de les seves ales. L'objecte actual de l'edi­fici –alberg, cen­tre d'estu­dis, seu dio­ce­sana– resulta del tot llo­a­ble, però pot­ser s'hau­ria pogut fer d'una altra manera.

Mal­grat tot, el cas­tell de Ducup manté la seva bellesa. Quan tru­quem al tim­bre, unes reli­gi­o­ses ens obren la porta d'una vidri­era emmar­cada per ges­sa­mins olo­ro­sos. Ens acu­llen ama­ble­ment i ens mos­tren el saló, pre­si­dit per un retrat de Pierre Bar­dou, seriós entre els por­ti­cons tan­cats que no dei­xen entrar la llum. S'ende­vina que a Ducup el temps corre len­ta­ment.

Valmy i l'èxode

Si Cami­lle Bar­dou va unir-se en matri­moni amb un mili­tar, la seva ger­mana Jeanne va fer-ho amb un polític: Jules Pams, que va donar gran relleu a la pro­pi­e­tat de Valmy, situ­ada a la falda de l'Albera, a Arge­lers.

L'advo­cat Jules Pams pro­ve­nia d'una família benes­tant de Port­ven­dres, amb impor­tants nego­cis rela­ci­o­nats amb el mar. Durant la seva car­rera política va ocu­par dife­rents càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat al govern francès, entre altres els de minis­tre d'Agri­cul­tura i de l'Inte­rior. L'any 1913 va ser can­di­dat a la pre­sidència de la República, però va ser der­ro­tat per Ray­mond Poin­caré. A Con­tra­ban, Josep Pla recorda un curiós dis­curs pro­nun­ciat per Pams a Port­ven­dres en lloança de l'ales­ho­res alcalde For­gas.

Durant els anys de pre­e­minència política de Jules Pams, diver­ses per­so­na­li­tats, com el maris­cal Jof­fre, van pas­sar per Valmy. Tan­ma­teix, Pams no va dei­xar de banda el negoci viti­vinícola de la finca, del qual n'és emblema el dolç Valmya. Segons tes­ti­moni del mateix polític, el rei d'Angla­terra pre­fe­ria aquests vins de Valmy al porto. Sem­bla ser que els noms de Valmy i Valmya pro­ve­nen del mas de Vall Maria que ocu­pava els ter­renys de l'actual cas­tell.

A la mort de Jules Pams, el 1930, el cas­tell de Valmy va ser adqui­rit per Víctor Peix, que diri­gia una des­til·leria a Millàs i va donar una espe­cial empenta al negoci de la vinya. Peix, avi de l'actual pro­pi­e­tari Ber­nard Car­bon­nell, va tenir un paper remar­ca­ble durant l'èxode repu­blicà que va seguir la Guerra Civil espa­nyola. Fugint de la der­rota, milers de sol­dats i civils repu­bli­cans (els his­to­ri­a­dors xifren l'èxode en 400.000 per­so­nes) van cre­uar la fron­tera fran­co­es­pa­nyola i van ser inter­nats en dife­rents camps de refu­gi­ats. Sen­si­ble al drama que es vivia al camp de la platja d'Arge­lers i al fet que, mal­grat les cir­cumstàncies adver­ses, molts artis­tes con­ti­nu­a­ven desen­vo­lu­pant la seva obra al mateix camp, Peix va dema­nar permís a les auto­ri­tats fran­ce­ses per aco­llir aquests artis­tes a Valmy, con­cre­ta­ment al veí mas de l'Abat. Allí, artis­tes com Gil­berto Corbí, Jesús Lan­tada o Sainz de Mora­les van pin­tar, escul­pir i edi­tar revis­tes –que es reproduïen a mà– com La Bar­raca o Desde el Rosellón. Des de les seves altu­res, Valmy no va ser indi­fe­rent a la tragèdia de la reti­rada. Tots aquests epi­so­dis has estat molt ben docu­men­tats per Pedro Fuen­tes, que els ha fet acces­si­bles a través del seu web www.​argeles-​retirada.​fr.

És difícil no abs­treure's a aques­tes històries de la guerra i la post­guerra, tot i que la calma i el luxe de l'actual hotel de Valmy invi­ten al repòs i a la con­tem­plació. Un repòs que només es trenca uns dies de juliol quan, sor­pre­nent­ment, al parc con­tigu de pro­pi­e­tat muni­ci­pal s'orga­nitza un macro­con­cert de rock amb par­ti­ci­pació de pri­me­res figu­res mun­di­als que arriba a aple­gar quinze mil per­so­nes.

La mater­ni­tat d'Elna

Bona part dels arxius i docu­men­tació de l'arqui­tecte Peter­sen s'han per­dut. Tan­ma­teix, alguns estu­di­o­sos com Jean-Marie Rosens­tein han tre­ba­llat per seguir la seva empremta. Tot i no haver-hi docu­men­tació que ho cer­ti­fi­qui, no cal arris­car-se massa per afir­mar que un altre edi­fici, de bella i noble història, porta la sig­na­tura de l'arqui­tecte danès. Es tracta de la mater­ni­tat d'Elna, cone­guda també com el Cas­tell d'en Bar­dou, fet que palesa la vin­cu­lació amb la il·lus­tre família.

Diver­sos lli­bres, entre altres el magnífic tre­ball d'Assumpta Mon­tellà, han expli­cat la tasca huma­nitària que, sota el lide­ratge de la infer­mera suïssa Eli­za­beth Eiden­benz, es va dur a terme en aquest edi­fici. 597 nens, fills de mares inter­na­des als camps de refu­gi­ats o, poste­ri­or­ment, fugi­des de la per­se­cució nazi a les famílies jue­ves, van néixer a Elna i van poder sobre­viure a una mort gai­rebé segura.

L'edi­fici, que els Bar­dou van fer cons­truir l'any 1900 i dècades després van ven­dre a la família Mirous, va ser llo­gat i res­tau­rat per l'Asso­ci­ació d'Ajuda als Nens de la Guerra l'any 1939. Un cop tan­cada la mater­ni­tat l'any 1944 per la pressió de l'ocu­pació ale­ma­nya, va res­tar aban­do­nat, fins que el 1990 un artesà vidrier, François Char­pen­tier, el va com­prar per ins­tal·lar-hi el seu taller i va recu­pe­rar la seva memòria. Avui en dia, a les nues i llu­mi­no­ses cam­bres de l'antiga mater­ni­tat, és impos­si­ble no sen­tir la presència de tots aquells nens i dels àngels de la guarda que els van por­tar a la vida.

Més edi­fi­cis de Peter­sen

El fotògraf Brassaï ha estat un dels artis­tes que millor han sabut cap­tar el con­trast de llum i fos­cor de les nits pari­sen­ques. Una de les seves foto­gra­fies noc­tur­nes més boni­ques mos­tra, enmig d'un car­rer cobert de neu, un suport publi­ci­tari moder­nista amb l'anunci dels ape­ri­tius Byrrh, en lle­tres grans i rotun­des.

La marca ros­se­llo­nesa Byrrh, amb cellers a Tuïr, ha estat des dels seus orígens un refe­rent en el dis­seny publi­ci­tari. Com en el cas del paper Job, grans artis­tes van dibui­xar els seus anun­cis. Fins i tot els car­tells més modes­tos són apre­ci­ats. Seguint les pet­ja­des de Peter­sen per Per­pinyà, visi­tem una petita fira de bro­can­ters que tro­bem en un bule­vard. Allí, per casu­a­li­tat, des­co­brim un petit anunci de llauna de Byrrh, pel qual en dema­nen un preu des­pro­por­ci­o­nat.

Com gai­rebé totes les famílies ros­se­llo­ne­ses pui­xants de l'època, la família Vio­let, pro­pi­e­ta­ris de Byrrh, van encar­re­gar també la cons­trucció d'una vil·la, la Vil·la Palauda de Tuïr a Viggo Dorph Peter­sen. Avui en dia, els ape­ri­tius Byhrr i el seu celler dis­se­nyat per Eif­fel con­ti­nuen sent un emblema del Ros­selló.

El cas­tell de l'Espar­rou a Canet, la casa Pams a Pot­ven­dres, l'hôtel Dran­court i l'immo­ble Gibrat a Per­pinyà: cadas­cun d'aquests i d'altres edi­fi­cis obra de Viggo Dorph Peter­sen, igual que els que hem anat esmen­tant, con­fi­gu­ren un patri­moni valuós i força des­co­ne­gut fora del Ros­selló.

Podríem que­dar-nos només amb la bellesa de les edi­fi­ca­ci­ons, amb l'obra de l'arqui­tecte, però al dar­rere hi ha tot un altre patri­moni: el record dels dife­rents per­so­nat­ges que hi van viure, els fets i les històries que s'hi van suc­ceir, l'inven­tari de caràcters i sen­ti­ments que s'hi van expres­sar. Com la huma­ni­tat i gene­ro­si­tat de les impul­so­res de la mater­ni­tat d'Elna, la volun­tat de resistència dels artis­tes del Mas de l'Abat, la capa­ci­tat empre­ne­dora dels Bar­dou i els Vio­let, el com­promís de Víctor Peix, l'ambició política de Jules Pams, la deso­lació del senyor Puig, l'estima a la terra de tots aquests pro­duc­tors de vi. És l'ànima d'unes llars que es resis­teix a esvair-se com ho faria el fum d'un paper de fumar.