Societat

opinió

Sobre Enric Mirambell

El senyor Mirambell era un gironí de tota la vida. Amb discreció, prudència i bonhomia va formar part del paisatge ciutadà, com les cases del riu o el carrer de la Força, però sense pretensions. Sempre va ser una persona gran, als nostres ulls de postguerra. Vam tenir poca relació, sempre correcta i amigable. Permeteu que recordi alguns moments de coincidència.

El primer record que en tinc és d’una conferència que va fer a la biblioteca. Hi assistírem uns quants jovenets amb la intenció de crear-li problemes. Eren els anys cinquanta i les conferències eren en castellà. Vam fer el que fèiem sempre: preguntar en català. El senyor Mirambell responia en castellà, com era de llei, però algun cop queia a la trampa i passava al català. Així denunciàvem l’absurda política anticatalana del règim. El senyor Mirambell se’n va sortir prou bé.

El 1961 jo era a Ifni, fent el servei militar. Vaig rebre una carta del director de la biblioteca. Un conegut seu havia editat un llibre de bibliòfil, jo l’havia entrevistat i n’hi havia demanat un exemplar per reproduir-lo. No s’havia publicat l’entrevista ni havia recuperat el llibre. Li vaig respondre fent-li saber que feia més d’un any que era l’Àfrica i que no coneixia el seu amic ni havia vist mai el llibre. Un absurd, tot plegat.

Saltem deu anys. Preparo un text sobre les fires dels primers trenta anys de postguerra. Passo hores a la biblioteca, a la sala d’investigació. M’hi porten els volums del diari que he de consultar. Sovint cal esperar. Entretinc el temps llegint la col·lecció d’un setmanari figuerenc – crec que era La Veu de l’Empordà – que algú ha consultat abans. Hi trobo uns articles de Puig Pujades escrits des de la presó. No us en faré la rondalla, però diré que, en honor seu, vaig adoptar el nom de ploma de Pius Pujades. A més, el setmanari em permet de seguir pas a pas la Guerra Civil. Uns anys més tard, quan estic acabant la carrera, m‘encarreguen un estudi del tractament periodístic de la guerra en algun periòdic local. Em decideixo pel setmanari figuerenc. Vaig a la biblioteca i demano la col·lecció de La Veu de l’Empordà del 1936 al 1939. No la tenen. Remoc cel i terra. Arribo al senyor Mirambell, director. Jo, tossut que el tenien. Ell, ofès perquè no el poden pas haver perdut. La veritat és que encarrilo el meu treball fent memòria del que havia llegit feia anys. De tota manera, he de reconèixer que Mirambell l’encertava: no tenien ni podien tenir La Veu de l’Empordà, que era un periòdic de dretes: va ser tancat tot just començar la guerra. M’havia confós amb l’Empordà Federal.

Arribem a 1979. El 20 de febrer ha de sortir El Punt Diari. Falten pocs dies. Truca en Just. El ministeri ens ha denegant el permís. Anem a la delegació de Ministeri de Cultura, que comanda el senyor Mirambell amb les noies de la Sección Femenina, reciclades. Ens rep amablement, com sempre. Però el diari no pot sortir. Permís denegat.

Perdoni, senyor Mirambell –li dic–, ho sento, però vostè té un problema. Ja no es pot aturar la sortida. Els locals són llogats, la plantilla ja treballa, tot està a punt. De manera que el diari sortirà el dia 20. Ell ens fa saber que, si surt, el tancaran. Jo penso llavors que som a les envistes d’unes eleccions importants. Reflexiono en veu alta: no sé si al senyor Suárez li convé tancar el primer diari en democràcia. S’haurà d’espavilar. No ens va pas donar cap esperança, però es va espavilar. Ens va aconseguir un permís provisional. Vam sortir el 24.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.