“Vaig dir que comptessin amb mi si ho necessitaven”

Bé, primer per les notícies de la Xina i tot això, i que es deia a veure si arribaria o no, fins que va arribar el primer cas a Girona. Jo continuava a l’àrea de coneixement, però anava veient que cada vegada s’havien d’obrir més UCI i llavors vaig dir a la direcció que si necessitaven que tornés a fer tasca assistencial que comptessin amb mi, i així va ser. Un dia em van dir que necessitaven que tornés.

Sí, exacte. Jo tenia reducció de jornada per cura dels tres fills, vaig renunciar-hi i em vaig incorporar a l’UCI a treballar a l’àrea de crítics. És un canvi. Feia sis anys que, com dic jo, no tocava malalts; tampoc no havia estat mai a crítics. Vaig reciclar-me ràpidament i vaig començar a treballar i a tirar endavant i cuidar els malalts que tenia de la millor manera possible.

El que he de dir és que la gent veterana de les unitats de crítics –les infermeres, els auxiliars, els zeladors– va acollir la gent que hem anat a parar allà de diferents àrees i ens van donar suport al cent per cent. Per a qualsevol cosa saps que hi són i que et responen superbé, i fem un bon equip. I això fa que les coses hagin sortit tan bé com han sortit.

En vam parlar amb la meva parella, però el petit té dos anys i els altres dos són bessons de cinc anys. No em vaig plantejar marxar perquè seria molt dur per a tots plegats, però el que sí que ha canviat és la meva dinàmica. Em dutxo sempre a l’hospital; la roba quan arribo a casa es queda a l’entrada, no entra en contacte amb res, molta higiene de mans i precaució.

Per desgràcia, el meu sogre es va morir per Covid-19 i va ser dur perquè ell estava ingressat. L’aïllament, no poder estar amb ell, ni a prop de la meva sogra, haver de continuar anant a treballar i no poder estar al seu costat com t’agradaria estar en situacions normals... El més dur és l’aïllament que sents... Ha sigut difícil al principi.

Jo visc a Vilablareix, que és un poble superpetit i hi ha molts espais, i la gent, per exemple, el primer diumenge que es va poder sortir tenia molt bona actitud; si es trobava, d’una vorera a l’altra... Jo crec que la gent està molt conscienciada, almenys pel que veig al voltant meu. Passa que hi ha por i la por és als ulls de la gent. En general veus molt bona actitud i predisposició de complir.

Sí, i voldria donar-ne les gràcies. Per exemple, aquí a Vilablareix hi ha un grup de cosidores que han fet mascaretes i per als treballadors del Trueta i del Santa Caterina ens han fet els casquets i ho han fet altruistament, i és d’agrair.