“Aïllats sí, confinats no cal!”

“Los que aneu a comprar a les botigues del poble heu de xerrar lo mínim. Lo mínim. No cal que digueu bon dia, ni adeu, ni menys si fa fred o calor. Això no interessa a ningú. Si voleu xerrar, xerreu a casa. L’únic que interessa és que passi aquesta merda com més aviat millor, i l’única manera que hi ha és fent les coses bé. Gràcies a tots.” Més enllà que es va fer viral pel seu llenguatge informal i alhora contundent, aquest pregó que es va fer a l’Albi (les Garrigues) al cap de poc de decretar-se l’estat d’alarma denota també com el confinament als pobles s’ha percebut de manera força diferent que a les ciutats. En llocs petits on viuen poques persones que es coneixen gairebé totes, i on els amics i coneguts resideixen a pocs metres, la reclusió s’ha fet potser encara més dura... i alhora més difícil d’entendre, i segurament de complir. Aquesta especificitat rural va dur a no pocs clams perquè, donada la baixa densitat de població i per tant de perill de contagi –i els indicadors d’afectació així ho han confirmat–, s’hi relaxessin i singularitzessin les mesures. I ha costat; però, després d’una primera concessió per permetre a la gent que anés als horts si eren per a l’autoabastiment –gairebé tots–, les condicions a pagès s’han relaxat en l’inici del desconfinament, tot just avui fa una setmana, amb l’eliminació de les franges horàries per sortir a passejar o fer esport als municipis menors de 5.000 habitants.

“Les mesures fins ara s’han pensat només des de i per a les grans ciutats, no hi ha cap altra explicació”, lamenta l’alcalde de Torrebesses (Segrià) i president de l’Associació de Micropobles de Catalunya, Mario Urrea, entitat que agrupa els 337 municipis menors de 500 habitants del país, que suposen un 35% del territori però encara no un 2% de la població, uns 80.000 catalans. “Des del principi l’errada és pensar que confinament és sinònim d’aïllament, però estar sol no vol dir necessàriament estar tancat a casa: al mig del bosc no em contagiaran els pins i les oliveres”, raona. “Hem de confinar ciutats i pobles, i hem d’aïllar les persones”, resumeix.

Urrea està satisfet per la mesura imperant des del dia 2, que veu “un pas endavant”, igual que les grans entitats municipalistes del país. “Evidentment, hi ha d’haver pautes generals, però el desconfinament asimètric s’havia d’entendre en aquesta línia; ni el virus ha atacat tothom igual, ni es pot tractar tots els municipis per igual”, destaca el president de l’Associació Catalana de Municipis, i alcalde de Deltebre, Lluís Soler. “Si no ho fas així, estàs coartant els que ja poden garantir mesures de prevenció i malbarates oportunitats per a la ciutadania”, recalca. De fet, l’ACM, que ha fet propostes en aquest sentit “des del primer moment”, ja estava treballant en la creació d’un fòrum de municipis de fins a mil habitants –s’ha hagut d’ajornar precisament per la pandèmia– per recollir millor les seves especificitats. En la mateixa línia, Josep Bigorra, alcalde de Vilaplana (Baix Camp) i membre de l’executiva de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) recorda que aquesta era una reivindicació de tots els municipis petits i també de la Generalitat, i agraeix: “Ara almenys se’ns diferencia per les franges horàries, perquè no tenia sentit que ens limitessin les hores quan en un dia normal ja costa veure gent pel carrer”. “S’han volgut prendre les mesures des de Madrid amb una recentralització de competències en lloc d’apropar les decisions al territori. I no és el mateix Barcelona, amb 16.000 habitants per km² que Vilaplana, amb 24; les diferències són abismals, fins i tot amb Tarragona”, reclama.

En aquest sentit, Urrea remuga que encara s’hauria pogut afinar una mica més, perquè “a vegades no és tan important el nombre d’habitants com la densitat”, però si hi ha una petició que mantenen totes tres entitats és que s’hi deixi de prohibir el passeig a més d’un quilòmetre dels domicilis. “Quin sentit té que no pugui caminar pels camins deserts del poble, quan hi ha 300 hectàrees on no em trobaré ningú?”, afirma el ponentí. “És absurd limitar-ho si tens 23 km² de terme; no passa res per anar més lluny, la gent és responsable”, referma Bigorra. “Aquesta mesura és totalment incongruent en segons quins municipis”, sentencia Soler, que creu que també hauria d’anar en funció de la població. La seva filosofia és clara: “Tot allò que no pugui comportar un perjudici dins l’àmbit de prevenció en què estem, no té sentit que es reguli.”