“La desforestació afavoreix l’aparició d’aquests virus”

El context actual fa que la vacuna no sigui per demà, sinó que era per ahir. La pressió social és molt important i per això s’intenta accelerar el procés. Però si ens saltem etapes o no es completen degudament pot ser que arribi al mercat un producte no del tot segur. Els científics tenim clar que obtenir la vacuna en 12 o 18 mesos, com s’ha dit, seria un rècord mundial. No ha passat mai i, per tant, és més una qüestió d’esperança i desig que no la realitat que ens avala fins al moment.

Sí, perquè moltes quedaran en no res. Dels productes que acaben entrant a les proves de fase 1 clínica, només un 20% s’acaben registrant. Si alguna té èxit, com a mínim les persones amb més risc podran ser vacunades, perquè, un cop arribi la vacuna al mercat, durant mesos no n’hi haurà per a tothom.

Aquest mes es faran els primers estudis d’immunogenicitat en animals, és a dir que un primer prototipus vacunal es provarà inicialment per veure si pot generar una resposta immune en ratolins. El pas següent serà fer un desafiament al virus, és a dir, provar en un tipus d’hoste que suporti la replicació vírica si hi ha eficàcia amb una resposta immunitària que protegeixi l’animal. Per això al juny començarem a posar a prova els hàmsters com a model animal. Ja fa anys que treballem amb coronavirus i, per tant, sabem quina és la diana que hem d’anar a buscar en el virus per tal de protegir-nos-en.

La gent no és conscient del grau de recerca que s’ha fet en quatre mesos. Tot va començar amb una primera seqüència del virus el 10 de gener. Cap virus a historia de la humanitat s’havia estudiat i conegut tan ràpidament com aquest, però encara hi ha molts interrogants.

És molt important que es busqui, perquè en cas contrari potser arribarem a tenir aquesta pandèmia controlada i podrien seguir sortint nous brots per aquesta qüestió. Un dels nostres candidats era la geneta, perquè ja va ser l’hoste del SARS-CoV del 2002. També es proposava el pollastre, però ara ja sabem que no ho és, i tampoc el pangolí, aparentment. Altres candidats són l’is rentador o felins salvatges. Seria important treballar a la zona on es va originar per descobrir-ho.

Que saltin virus d’animals salvatges a persones és un risc constant i latent. Possiblement, passa més del que ens creiem, però els virus no saben adaptar-se a l’espècie humana o queden en pocs casos que no van més enllà. Normalment, els virus amb més letalitat tenen menys capacitat de transmissió, però res és descartable. El risc que es repeteixin pandèmies existeix i hem d’estar preparats. No podem predir quan passarà, però sí que, si continuem afavorint situacions com la desforestació massiva i provocant més contacte amb animals salvatges, estarem comprant més números de la loteria. El canvi climàtic i la intervenció humana ens estan portant cap aquí.

Era un animal que va haver de ser eutanasiat perquè tenia una simptomatologia respiratòria molt greu. Com que corresponia a família amb diversos pacients afectats amb Covid-19, fins i tot amb una víctima mortal, se’n va fer l’autòpsia i es va confirmar la presència del SARS-CoV-2. Amb tot, el gat tenia una malaltia de base, una cardiomiopatia hipertròfica que s’havia complicat, i aquest va ser el motiu pel qual es va optar per l’eutanàsia. Tot i el positiu, no es va detectar cap lesió en l’animal compatible amb una infecció vírica. Va ser un positiu dèbil. Per tant, considerem que el SARS-CoV-2 no va tenir res a veure amb la situació clínica que va patir l’animal.

A dia d’avui no hi ha cap evidència que indiqui que una mascota ha infectat un humà. No es podrà estudiar mai i tècnicament no podem saber si un gat pot infectar un humà. Sí que s’ha experimentat entre gats i s’ha vist que, tot i aplicar una càrrega viral altíssima, la transmissió entre ells no és massa eficient. Així que fa l’efecte que poden transmetre però no són bons transmissors. En tots els casos calen més estudis per anar coneixent més aquest tema.

Només hi ha documentats alguns casos de gossos infectats i no crec que tinguin un paper rellevant en el manteniment de la pandèmia. I els gats, que probablement són més susceptibles, probablement poden contagiar poc i solen estar confinats a casa, així que se’m fa difícil pensar que es quedin com a reservoris. De fet, em faria més por una situació com la descrita a Holanda: granges de visons infectats, segurament per algun cuidador. Allà sí que pot costar d’eliminar i quedar latent durant molts més temps, ja que no és el cas d’un animal individual infectat, sinó una població on el virus es podria mantenir. Tot i això, tampoc està clar que els visons puguin transmetre el virus.