“No em puc permetre estar trist; ella pregunta què em passa”

Va ser el treball el que em va fer decidir a venir fins aquí. Fa disset anys que soc a Catalunya, sempre a la Costa Brava, primer a Tossa de Mar i més endavant a Blanes i Lloret de Mar. Vaig venir per treballar, i sempre he fet de pintor; mai no havia tingut problemes de feina fins ara, que l’he perdut per culpa del coronavirus. Crec que treballo molt bé. Alguns diuen que soc un crac. De pintar, almenys! Fa quaranta-cinc anys que pinto i sempre he procurat fer-ho el millor possible, però ara no trobo feina a Lloret ni als entorns. Està tot parat.

Tinc una filla petita, que va deixar d’anar a l’escola el mateix dia que jo em vaig quedar sense feina, quan es va decretar l’estat d’alarma. Tenia una mica de diners estalviats, però els he cremat molt ràpidament durant aquest temps. Per sort hi ha els amos d’una botiga del meu carrer que m’ajuden i em deixen pagar més tard el que compro. Sobrevisc com puc sense feina. Dec quatre mesos de lloguer i alguns rebuts de llum, aigua i escombraries: imagina-t’ho. No m’han tallat res encara, per sort. Soc pare solter. No tinc ajuda de la mare i tinc el 100% de la custòdia de la nostra filla. Es passa tot el dia amb mi, i això encara fa més difícil trobar una feina que s’adapti al nostre horari.

Vull marxar a Itàlia, perquè allà hi tinc oportunitats de feina. Tinc una germana que em pot ajudar amb un contracte, però els Mossos m’han dit que necessito el permís de la mare per poder abandonar el país. Ella, la meva germana, té una plantació de flors i sempre agafa treballadors temporers, però s’ha quedat sense mà d’obra per por al coronavirus, i jo podria anar-hi i treballar a la plantació, però no puc fer-ho. És injust, perquè aviat podré sortir del país per viatjar i anar de vacances, però no per treballar. M’agradaria poder treballar a Itàlia, fer diners, i tornar a Lloret per poder pagar els mesos de lloguer que dec, els rebuts i les despeses de l’escola, etc. Però no vull arriscar-me a creuar la frontera i cometre una il·legalitat.

Fa cinc anys ja vaig demanar ajuda a Càritas, a Lloret de Mar. Però si treballo i puc comprar menjar, no em fa falta anar a cap entitat social. Després d’un temps d’assistir-hi, vaig trucar a l’assistent social i li vaig dir que ja no calia, que segur que hi havia famílies que ho necessitaven més. Però ara m’he trobat una altra vegada amb aquesta necessitat, perquè no puc treballar, per culpa del virus. Em van donar cita els serveis socials i ara amb els papers he pogut tornar a Càritas a rebre ajuda, sobretot aliments, al centre de distribució d’aliments (CDA) que tenen aquí, a Lloret, i que ara és al pavelló municipal d’esports. A més, les persones de Càritas són molt amables. La gent que m’entrega menjar és gent que conec de tota la vida, com aquell que diu. Una de les voluntàries coneix la meva filla des de petita. Em costa molt tot això, però no per mi. Jo podria menjar un entrepà de ceba, i estaria bé, però la meva filla, què? No és una situació agradable. Em passo moltes nits sense dormir. Tot i això, sempre tinc la porta de casa oberta a tothom. Hi ha molt bona gent que ens ajuda sempre que ho necessitem.

La nena ara no té escola ni tindrà casal aquest any. No tenim ordinador, ni mòbil ni tauleta amb internet, i això ens ho posa tot una mica més difícil, però hem fet tots els deures. La mestra ens ha felicitat i tot. Diu que hem fet una feina fenomenal. No ha estat gens fàcil, però a ella li agrada fer els deures i està al corrent de tot. No deixaré que es perdi ni una coma. Si tinc algun problema, truco a la mestra i ja trobem la manera de resoldre’l. El contacte amb l’escola és permanent.

Hi ha coses que fan molt de mal. Jo no vaig de ric ni hi he anat mai, però sempre he treballat i he tingut prou diners per anar tirant fins ara, que tot s’ha trencat. Hi ha moments molt durs. Ahir vaig parlar per a una cadena de televisió i em vaig ensorrar. Sobretot penso en la nena, que ha d’estar bé. No puc permetre’m estar trist, perquè ella em pregunta què em passa.