Confinats a l’estranger

Dos joves de Cassà de la Selva, Jose Llopart i Xavier Pérez, enginyer mecànic i soldador, respectivament, van marxar el 3 de gener cap a Bangkok, quan el coronavirus només afectava la Xina, per fer un viatge pel sud-est asiàtic. Després de passar per Tailàndia, Laos i el Vietnam, a hores d’ara es troben a les Filipines amb la incertesa de si podran tornar pròximament. El seu és un exemple més entre molts casos de gironins que, mentre feien turisme arreu del planeta, s’han vist atrapats per les mesures de control de la Covid-19. De fet, no hi ha dades de quants gironins s’han vist afectats, segons concreta el Departament d’Acció Exterior, però no són pocs els que han viscut aquesta situació anòmala lluny de les terres gironines, ja sigui per turisme o perquè resideixen a l’estranger. Exactament, segons l’Idescat, hi ha 28.429 gironins que viuen fora de l’Estat i que durant aquests mesos s’han trobat amb altres models de confinament i veuen la situació actual o futura des de perspectives diferents.

En el cas dels joves de Cassà, que han viscut el confinament a Port Barton (Filipines), expliquen que en aquest país no hi ha hagut gaires casos, prop d’un miler, i la majoria s’han donat a la capital. “És un país bastant pobre i s’acaten molt les normes i les lleis.” “Tot i no haver-hi casos, no ens han deixat fer res. Com que som turistes, estem molt més controlats. Els filipins han pogut fer més coses com ara agafar un vaixell o sortir a la platja. Nosaltres no, i al principi no podíem ni anar a comprar; ens havien d’anar a comprar els del hostel”, detallen aquests joves de Cassà, que precisament creuen que el més complicat va ser el primer mes i mig, ja que no podien fer res. “Sort que estem en un hostel on la família és molt maca i ens ha ajudat amb tot.” Expliquen que aquests dies estan vivint un dels moments més determinants, ja que estan a l’expectativa de si poden tornar a casa. De moment, han comprat un bitllet de ferri de Puerto Princesa fins a Manila per a aquest divendres i, un cop a Manila, esperen poder agafar un vol cap a Barcelona. “A veure si tenim sort i no ens cancel·len res!”

Una mica més de sort –perquè ja han pogut tornar a casa–, tot i que no amb menys maldecaps, és el que ha tingut el blanenc Billy Purdie. Ell i tota la seva família –la dona, les filles, el gendre i els dos nets, un dels quals és un bebè– van viatjar a principis de març cap a l’Argentina. Purdie, que és argentí d’origen i fa 36 anys que viu a Blanes, hi anava per presentar els més petits a la família. Van viatjar a la ciutat de Paranà i, al cap de tres o quatre dies de ser-hi, l’Argentina va tancar els aeroports i “als ciutadans espanyols” se’ls va obligar a fer “una quarantena molt estricta”. “Durant catorze dies no podíem obrir la porta de l’apartament. Venien els cunyats i ens deixaven les bosses amb el menjar a la porta i marxaven”, explica Purdie. Tenien el vol de tornada el 13 d’abril, però els el van cancel·lar diverses vegades fins que es van plantar. “Vam dir que demanàvem la repatriació. I vam intentar contactar amb l’ambaixada espanyola, que va ser un desastre total. Inoperants, no agafaven el telèfon i l’única consigna que donaven era que contactéssim amb Iberia, que era la que faria els vols de repatriació”, relata Purdie. Llavors va ser quan van crear un grup de WhatsApp, que encara continua actiu, amb més d’un miler d’afectats. Purdie, que és músic, va aconseguir contactar, gràcies a la gestió d’un regidor de Blanes, amb el responsable català d’Acció Exterior a Buenos Aires, “que va ser l’únic que va fer alguna cosa”, diu, després d’insistir en el tracte “inútil i vergonyós de l’ambaixada espanyola”, que es va desentendre de tots els ciutadans, alguns dels quals d’edat avançada i amb necessitats mèdiques. Gent, a més –repeteix–, que en alguns casos va quedar sense hotels, perquè tancaven. “Les mesures de quarantena eren molt estrictes, però penso que va valer la pena”, diu quan recorda que, en tot el temps que han estat a Paranà, només es van registrar nou casos de Covid-19 en aquesta ciutat, a diferència de Buenos Aires. “Hi anàvem per un mes i hi vam estar dos mesos i mig, en un estat d’estrès important”, conclou.

Qui està contenta d’haver passat el confinament lluny de la seva terra natal és la gironina Cristina Taulats, que està establerta des de fa dos anys a la població rural d’Oussouye, al sud del Senegal. “Aquí ho hem passat bastant bé”, explica recordant que en tot el país s’han detectat 3.000 casos i bàsicament tots a les grans ciutats. “Estàvem espantats pel que explicava tota la gent que trucava d’Europa, no pas pel que passava aquí”. “Aquí la gent no es mou tant com a Europa. Hi ha molta gent que no surt del poble i jo fins i tot he pogut anar a la platja”, explica. “En general, la gent ha fet una vida normal en aquesta zona.” A mitjan març van decretar l’estat d’alarma al Senegal, cosa que suposava un toc de queda a les vuit del vespre; el rentat de mans i la mascareta als llocs públics també eren obligatoris. “La població és molt obedient i sap que l’única mesura és la prevenció”, explica Taulats, que hi afegeix que en aquests països estan molt acostumats a viure pandèmies i que la capacitat de resposta va ser molt més ràpida que a Europa. Taulats, que de tant en tant torna a Girona, ara ja fa vuit mesos que no ho pot fer i té l’esperança de poder tornar uns dies tan bon punt obrin les fronteres.

També està en espera de l’obertura de fronteres per agafar el cotxe i tornar a Catalunya Marta López, que viu amb la família en una petita població del sud de Suècia des de fa gairebé 15 anys. López explica que en aquest país els nens han continuat anant a l’escola. “Això té a veure amb el fet que és un país on els drets fonamentals són molt difícils de treure”, diu, i destaca que la política ha estat més aviat protegir la població de risc, com ara la gent gran o malalta. Ella i el seu marit han continuat treballant des de casa o amb reunions presencials en espais més amplis, amb flexibilització horària a les empreses. “El dia a dia ha estat més tranquil potser, i amb menys vida social”, diu. “A mi m’ha fet pensar molt, perquè és molt diferent de com s’ha fet a Catalunya”, hi afegeix. Si bé a Suècia s’han detectat més casos que a la resta de països escandinaus, aquesta psicòloga explica que han estat molt focalitzats en residències d’Estocolm. “Aquí des del primer dia hi ha hagut molta tranquil·litat amb el tema. Les autoritats ho han portat amb un to molt tranquil i això s’ha encomanat”, diu López, que creu que el més complicat ha estat no poder veure la família catalana durant tots aquests mesos i gestionar el trasllat que tenen previst fer per instal·lar-se definitivament a la Bisbal a partir d’aquest juliol. “Això s’ha fet una mica llarg, s’està fent llarg...”