Serra de Tramuntana

Si Mallorca fos de mirall i amb una base de suro i la giréssim alguns graus en el sentit de les agulles del rellotge, la serra de Tramuntana reflectiria la Costa Brava característica, la que va de Blanes a l'Escala, i, al seu cor, la carretera de Tossa. Cales, turonets i penya-segats. La candidatura actual de la serra de Tramuntana a ser Patrimoni Mundial per la Unesco hauria pogut fer-se en un paquet que inclogués la Costa Brava.

Tenen i no tenen a veure, perquè el blanc calcari de la serra de Tramuntana fa un contrast més fort amb l'aigua que el granit ataronjat de la Costa Brava. Potser el que s'hi assembla més és la manera que la geografia s'ha defensat sola, on ha pogut com posant-se a sota una campana de vidre. A l'illa, ha hagut de ser més fàcil. Els penya-segats i els pirates han preservat la serra. La carretera estreta, que només passa vora mar per la meitat de la serra, amb un límit de velocitat més alt que el que t'atreveixes a fer amb el cotxe, segueix els revolts com un marjal més de pedra en sec. La carretera l'ha comunicada, però al seu ritme. Hi passes com per una canal. No s'hi pot aparcar i per això sempre és neta.

Vista de darrere, des de Santa Eugènia o de Santa Maria del Camí, la serra són ones clavades i fantasies blaves. En veure-la, em pregunto si va ser la serra a marcar el pintor Mir o el pintor Mir a marcar la meva manera de veure la serra. Des de Bunyola presenta un blanc cimentat. D'allà pots enfilar-te per la serra interior fins a l'altiplà d'Orient, un llac de camps silenciosos, i sortir a Alaró, sempre per una carretera tan prima que els ciclistes hi tenen prohibit anar per parelles.

Pots travessar el cor de la serra pels revolts o pel túnel de Sóller (4,5 euros) i entrar a la vall plujosa dels tarongers, un d'aquests racons que no semblen del planeta i que per això mateix voldríem anar-hi a viure. Sóller és l'espectacle, encara que no hi arribis amb tren. Tiro fins a Fornalutx, que el continua i el tanca, i allà m'assec al cul de la vall, això és, a la graderia del teatre. Davant la porta d'es Maiol se sent un gall que per mi canta lieds. Els carrers del poble són plens de testos carregats de verd, els porticons són del mateix color. Entre el poble i jo hi ha l'aparcament turístic i els tarongers, que mareja imaginar-se en temps de florida i d'olor. Al vessant de davant meu, sempre pujant, passat el verd d'aigua viva dels tarongers ve el verd estancat de les oliveres. Després el verd profund d'algun xiprer esquenadret i, després de les marjades, els grans pins lluminosos que ocupen qualsevol passadís entre les roques cada vegada més verticals, fins que es tornen un mur pelat i afilat com un ganivet. Aquest teló defensa el pla de l'illa de la tramuntana.

Si tot això caigués avall... Si tot això caigués avall com un decorat i quedés només la mar i una illa plana... Torno a Palma per Deià i per Valldemossa, plena d'autocars. «Tot és a vint minuts», em deia ahir, a Palma, una mallorquina. Fora ciutat és aquí mateix, però en una illa les distàncies es mesuren en relació amb ella mateixa. Per això la serra de Tramuntana, que és a tocar, és tan lluny. En aquests moments de juny Palma s'està començant a inundar de turistes, i si no ets estranger o foraster la visita del moment és al carrer Sant Feliu, on els mallorquins et porten a veure «es Palacete» de Matas, que no es pot dir que no valgui la pena.