“A Òmnium ens ha tocat de prop”

A les tres de la tarda de dilluns, Marina Llan­sana tor­nava a la seu naci­o­nal d’Òmnium, al car­rer Dipu­tació de Bar­ce­lona, després de tres mesos. La dar­rera reunió pre­sen­cial que l’exe­cu­tiva de l’enti­tat va rea­lit­zar abans del con­fi­na­ment va ser el 9 de març. El dia 12 les esco­les d’Igua­lada ja esta­ven tan­ca­des, a par­tir de la mit­ja­nit s’orde­nava el tan­ca­ment peri­me­tral de la conca d’Òdena –Igua­lada, Santa Mar­ga­rida Mont­bui, Vila­nova del Camí i Òdena– i Llan­sana que­dava con­fi­nada a la capi­tal de l’Anoia.

L’àrea de comu­ni­cació de l’enti­tat pre­gunta si, a més del redac­tor del diari, assis­tirà algú més al retro­ba­ment pre­sen­cial de Llan­sana, vice­pre­si­denta segona d’Òmnium, amb el vice­pre­si­dent Mar­cel Mauri. Tenint en compte que l’enti­tat va arri­bar a patir ame­na­ces de bomba de l’extrema dreta espa­nyo­lista pel seu pro­ta­go­nisme en la tar­dor del 2017, la visita a la seu reque­reix des d’ales­ho­res omplir un for­mu­lari d’iden­ti­fi­cació. Ens anun­cien que tro­ba­rem la porta tan­cada, que hau­rem de tru­car al tim­bre i que, a més del for­mu­lari, hau­rem de por­tar mas­ca­reta i ren­tar-nos les mans al rebe­dor. La porta del car­rer es manté tan­cada per evi­tar l’entrada con­ti­nu­ada de gent sense preavís i com a pro­to­col pre­ven­tiu pen­sant en la resta de veïns de l’escala. El per­so­nal direc­tiu i labo­ral de l’enti­tat uti­litza mas­ca­reta quan es mou per l’inte­rior de la seu i només se la treu un cop ins­tal·lats a la seva taula.

Mauri rep Llan­sana al des­patx del pre­si­dent empre­so­nat, Jordi Cui­xart, en part perquè és la sala més gran dis­po­ni­ble –la més àmplia que tenia la seu i es des­ti­nava a pre­sen­ta­ci­ons públi­ques avui és una ofi­cina plena d’ordi­na­dors per a dese­nes de tre­ba­lla­dors. Tot i que ara n’hi ha pocs perquè pri­o­rit­zen el tele­tre­ball i fan torns d’assistència pre­sen­cial, al car­rer Dipu­tació n’hi tre­ba­llen una sei­xan­tena –Òmnium té avui al vol­tant de cent tre­ba­lla­dors arreu del país per poder res­pon­dre a l’atenció, ser­veis i acti­vi­tats que supo­sen l’aug­ment de socis vis­cut amb la presó de Cui­xart.

Amb mas­ca­reta grisa, Mauri rep Llan­sana, que la du negra. Se salu­den con­tents, Llan­sana fa rient l’obli­gat comen­tari que no es poden tocar i la broma mos­tra la seva cara seri­osa quan se salu­den amb els col­zes. Mauri explica que diven­dres s’havia retro­bat amb els pares. Sa cunyada feia 50 anys i son pare n’havia fet 80 durant el con­fi­na­ment, i ho van cele­brar en família. “Nosal­tres ho farem diu­menge. Els ger­mans no ens hem vist. Hem fusi­o­nat tots els ani­ver­sa­ris de ger­mans i nebots. Cele­bra­rem qua­tre ani­ver­sa­ris i dos sants”, explica Llan­sana. Tot i que pares i ger­mans de Mauri viuen al mateix barri de Bada­lona, Dalt de la Vila, no s’havien tro­bat per pre­venció: “Els meus pares són col·lec­tiu de risc, però, a més, la meva cunyada és infer­mera.” Diu­menge, Mauri també es va retro­bar amb la família política. Sa sogra va estar ingres­sada a l’UCI però no per Covid-19. D’ori­gen mar­roquí, es comu­nica mala­ment en cas­tellà i Mauri i el seu home han hagut de por­tar la inter­lo­cució amb els met­ges enmig del con­fi­na­ment. “Han estat mesos molt estranys. A mi se m’ha mort el sogre, a finals de març. No hem pogut enter­rar-lo”, explica Llan­sana, un exem­ple de la tragèdia que ha repre­sen­tat la pandèmia per a mol­tes famílies. El seu sogre, ingres­sat en una residència, va ser con­ta­giat per una interna que havia estat ope­rada del fèmur a l’hos­pi­tal d’Igua­lada i en va tor­nar infec­tada de Covid-19. Quan va morir, el sogre va ser enter­rat al cemen­tiri més pro­per a la residència, que, tot i ser pro­pera a Igua­lada, per­ta­nyia a l’Alt Penedès. Com que el cemen­tiri for­mava part d’una regió sanitària dife­rent a la de l’Anoia, no és fins ara que poden anar a visi­tar la seva tomba: “Tot ple­gat ha sigut bas­tant estrambòtic.” Quan li comen­tem que deu haver estat dur el cas de la conca d’Òdena res­pon, resig­nada, amb les xifres: “Un cas en cada família. 500 morts en una comarca de 100.000 habi­tants. És un per­cen­tatge de mor­ta­li­tat molt alt.” S’ho agafa per l’única part posi­tiva pos­si­ble: “Com que vam ser els pri­mers d’afron­tar-ho, també hem estat els pri­mers de sor­tir-ne i ja no hi ha casos a l’hos­pi­tal.” Mauri explica que Òmnium té, regu­lar­ment, deu bai­xes men­su­als per defunció de socis de la ter­cera edat. Aquest abril i maig n’han tin­gut més de 70. Les dades ho diuen tot.

També hi ha hagut alguna defunció per Covid-19 entre mem­bres de jun­tes ter­ri­to­ri­als com la del barri bar­ce­loní d’Horta i diver­sos mem­bres amb fami­li­ars ingres­sats que se n’han aca­bat sor­tint. “Ens ha tocat de prop”, sen­ten­cia Llan­sana.