Tant de bo fossis aquí

La portada i el títol de Wish You Were He (Tant de bo fossis aquí) sumaven una bona metàfora del que estem vivint: els dos homes donant-se la mà, mentre un es crema, literalment. En realitat, el clàssic de Pink Floyd tenia com a rerefons la pèrdua d’un amic, Syd Barrett, membre fundador del grup, desaparegut en si mateix a final dels seixanta, víctima de trastorns mentals alimentats per les drogues. Diuen que es va presentar a l’estudi en plena gravació del disc i que els seus antics companys no el van reconèixer. Era el diamant boig.

La relació entre Dídac Rocher i Joan Masdéu no té res a veure amb tot això. Simplement, necessitàvem una excusa argumental perquè es donessin la mà –un gest ara gairebé delictiu– després de tres mesos sense veure’s, un tancat a Reus, l’altre a Arenys de Mar. Posats a trobar connexions misterioses, Wish You Were Here va néixer el 1975, entre aquests dos músics catalans, l’un del 74, l’altre del 78. Rocher es declara més fan de Pink Floyd i d’aquest disc en concret que Masdéu, a qui li tocaria ser l’home en flames a la foto. Tot i que hem quedat unes hores abans de la revetlla de Sant Joan, tampoc no es tracta d’excedir-se en la recreació fidel de la famosa imatge d’Hipgnosis.

Rocher i Masdéu es coneixen des que el primer va publicar el seu disc anterior, El Minotaure i Teseu. Dídac Rocher diu Espriu, publicat a finals del 2012. Masdéu, que fa més d’una dècada que treballa en la promoció d’altres artistes –generalment, músics independents que s’autoediten o treballen amb petites discogràfiques sense departament de promoció propi–, ja va programar llavors a Rocher les entrevistes i tot el que comporta la difusió d’un disc, i ara, més de set anys després, han reprès la relació professional amb motiu de la publicació del nou àlbum del maresmenc, que sorprèn pel seu títol (La derrota) i per haver sortit al carrer i a les plataformes el divendres 13 de març, just el dia que es va anunciar l’estat d’alarma. Ara, quan ho comenten a la taula d’una terrassa de la plaça del Sol de Gràcia, riuen, a pesar que llavors van haver d’aturar en sec la promoció del disc. “La data de sortida de La derrota la vam decidir al febrer. El dia 13 de febrer vam estrenar el primer single, Arribar, i el videoclip que en vaig fer jo durant un viatge a Mont-real per visitar el meu germà. Llavors encara no podíem ni imaginar que passaria tot el que hem viscut després. Les meves lletres són sempre molt obertes i, en aquest cas, les cançons han adquirit un altre sentit després d’aquests mesos de confinament. La cançó La derrota parla, per exemple, de com tornar-se a aixecar per afrontar les coses, i el disc es tanca amb un tema titulat Renéixer. Tot plegat sembla ara força premonitori”, diu Roche r, que en ple confinament va estrenar un altre tema no inclòs en el disc, acompanyat d’un nou videoclip fet per ell mateix, A porta tancada , que com és fàcil d’intuir està directament inspirat per aquest temps de reclusió forçosa. Tant Rocher com Masdéu han fet un parell d’incursions aquests dies en el món dels directes per les xarxes. No n’han acabat gaire convençuts, ni creuen que ara el públic serà més receptiu a pagar una entrada per un concert, després que els músics hagin regalat durant tres mesos la seva feina, com “un servei social”.

Curiosament, tots dos tenien plans gairebé antitètics per als concerts d’aquest any: mentre a La derrota, Dídac Rocher havia apostat per un so més de banda que de cantautor clàssic, per tant amb més músics en escena, Masdéu havia arribat a la conclusió que, si la majoria dels concerts que feia eren en format reduït, de duet o trio, el seu últim disc, La flor del panical. 25 anys de Whiskyn’s (2019), “una revisió en tota regla” d’algunes cançons del seu antic grup, també havia de sonar així de bàsic. Per tant, sembla que la seva aposta s’adapta millor al món que ve o, si més no, al panorama musical d’aquest estiu: concerts de petit format, per a unes desenes o centenars de privilegiats distanciats. Així serà també al concert de presentació de La derrota que Rocher oferirà l’11 de juliol al Centre Cultural Calisay d’Arenys de Mar, amb tota la banda.

Masdéu no és gaire optimista sobre el canvi de mentalitat respecte a la música, la cultura i el món en general que alguns van vaticinar pel trauma col·lectiu. “Ens oblidarem molt ràpid de tot el que ha passat i continuarem trinxant el món en nom de l’economia de mercat.

En una treva de l’hecatombe, dos amics músics estan contents de retrobar-se en una plaça de Gràcia.