Els últims barquers

Quan el 1932 Lluís Boada Bon­matí va arren­dar el mas la Barca de Sant Julià del Llor, el con­tracte que va sig­nar amb l’amo li espe­ci­fi­cava que amb la maso­ve­ria podia explo­tar el ser­vei de barca per tra­ves­sar el Ter d’Anglès a Sant Julià del Llor. I també el preu que estava legi­ti­mat a cobrar als usu­a­ris: 10 cèntims (de pes­seta) els dies fei­ners i 5 cèntims els diu­men­ges. Més barat els diu­men­ges perquè es con­si­de­rava que hi havia més viat­gers i els tra­jec­tes s’amor­tit­za­ven més. El maso­ver era pagès, rama­der, hor­tolà i bar­quer, i també feia algun bere­nar i venia begu­des als viat­gers: ser­vei que va embrió del res­tau­rant que actu­al­ment regen­ten a la Barca els des­cen­dents de Lluís Boada. Josep Boada, fill de Lluís, que també va arri­bar a fer de bar­quer, recorda que la barca era un petit com­ple­ment a l’eco­no­mia del mas, que no hau­ria pogut tirar enda­vant només amb els tra­jec­tes flu­vi­als sense les ter­res i el bes­tiar. La barca encara con­ver­tia en més lli­gada la feina del maso­ver, ja en si prou escla­vit­zada, perquè havia d’estar totes les hores del dia pen­dent de si hi havia viat­gers per pas­sar el riu.

El bar­quer tenia uns tra­jec­tes fixos de bon matí per pas­sar els que ana­ven a tre­ba­llar, els ope­ra­ris de la fàbrica i els tre­ba­lla­dors de la mina, i a la tarda per retor­nar-los. I a les nits la barca també tra­ves­sava el riu si sor­tien ser­veis espe­ci­als o urgències, com podria ser que una dona anés de part i s’hagués d’anar a bus­car el metge o la lle­va­dora. Havien de dur-los amb barca per força perquè no hi havia pont per tra­ves­sar el Ter. En Josep Boada, nas­cut el 1933, explica que ell no tenia pen­sat fer de bar­quer. Ell es va for­mar com a tor­ner a Anglès i després es va posar a tre­ba­llar per a la mítica casa d’elec­tro­domèstics Agni. Era l’any 1961 quan en Josep es va casar amb una noia que havia tre­ba­llat en una fonda i al mas van començar a fer men­jars, i lla­vors els Boada van com­prar la pro­pi­e­tat i també la barca. De maso­vers a amos. I en Josep Boada va seguir els pas­sos del pare i també va començar a menar la barca. Era fàcil, recorda. Anava lli­gada amb un cable i només calia anar-lo esti­rant per fer avançar la barca. Quan la gent ja tenia cotxe, era habi­tual que els cli­ents apar­ques­sin el vehi­cle a l’altra riba i tra­ves­ses­sin amb la barca per anar a men­jar a l’hos­tal. I no calia gaire burocràcia. “Jo només tenia un títol, ano­me­nat titulín, per dur embar­ca­ci­ons de fins a sis metres i cin­quanta cavalls”, recorda Josep Boada. I en l’època del seu pare no calien ni asse­gu­ran­ces.

La barca que pas­sava pel Ter d’Anglès a Sant Julià no va tenir mai cap nau­fragi ni cap acci­dent amb con­seqüències greus. La barca va resis­tir el famós aiguat del 1940, però, en canvi, una riuada petita, el 1958, se la va endur riu avall. “Més d’una vegada algú havia anat a parar a l’aigua, però sem­pre tot­hom sor­tia sense pro­ble­mes”, recorda en Josep, orgullós de l’època de bar­quers que encara van poder tas­tar, de ben joves, els seus fills, en Lluís i en Martí. La barca (dit en genèric perquè al llarg dels anys n’hi va haver unes quan­tes) la van reti­rar el setem­bre del 1977, sis mesos després que s’inau­gurés el pont, que li va usur­par la funció de tra­ves­sar el riu. Va estar un temps anco­rada a terra davant la casa, però la fusta es va aca­bar dete­ri­o­rant, i ara, com a tes­ti­moni de la història, només que­den les foto­gra­fies, mol­tes, expo­sa­des al res­tau­rant La Barca, que regen­ten en Lluís i en Martí Boada. Entre aques­tes foto­gra­fies hi han des­co­bert que una nena menuda que tra­ves­sava el riu amb la barca amb la seva mare ha resul­tat ser Car­men Sau­rina Canals, la direc­tora de la facul­tat on ha cur­sat la car­rera una neta d’en Josep Boada. Històries de la barca.