Societat

Crònica

Enhorabona, senyor Jean-Claude Guillebaud

L'autor comparteix l'anàlisi d'un periodista que anuncia l'adveniment de «L'imperi del cretí»

Jean-Claude Guillebaud és un periodista, del diari francès Sud-Ouest, i és un periodista lliure que aplica les coses que diu, especialment quan es tracta de flagel·lar la famosa langue de bois dels polítics. S'ha entès que si utilitzo l'expressió francesa és perquè no en conec cap en català que em sembli adequada, i sobretot no m'agrada la que proposa el diccionari: «parlar estereotipat». Però el que és interessant és que en les seves cròniques, al contrari de molts dels seus col·legues, Jean-Claude Guillebaud sap apartar-se de la langue de bois que també pot ser sovint el propi de molts més periodistes que el que es pot pensar.

Un dels seus últims articles té com a títol «L'imperi del cretí». El cretí és el mercat financer i els seus joves representants, els traders que, «excel·lents en matemàtiques, tenen com a programa d'ordinador una sola possibilitat: crear plusvàlues». Alain Minc, un dels consellers, eminència grisa del nostre president, els aplica una expressió que cau molt bé –almenys aquesta vegada– quan els qualifica de «cent mil analfabets» que regnen sobre el món i que finalment dirigeixen aquest món… Guillebaud segueix explicant que en aquest ambient de xavals no existeix res, ni cultura, ni humanitat, ni sofriment humà, ni sentit de la vida, ni solidaritat, ni funcionament democràtic, el que és el més greu. És molt dur. Per una vegada un periodista diu les coses com les veu i les pensa. És veritat que, si ho pensem bé, sem governats, vull dir el món és governat no pels homes dits polítics, sinó per una franja irresponsable de la societat i, el que és més greu encara, aquesta franja no té ni nom ni cognom, és a dir cap responsabilitat. Jerôme Kerviel diu que la seva jerarquia és responsable, la jerarquia diu que és ell. Un lampista de luxe, però finalment un lampista. Cap dels dos, jerarquia o lampista, no són? o no es volen? responsables. Ens és possible escandalitzar-nos sobre els salaris extravagants dels esportius, dels homes polítics, però els esportius injecten llur riquesa en l'economia, ens donen només victòries o derrotes i, és veritat exporten també llurs fortunes en paradisos fiscals. Aquests campions de la finança, ells, han posat finalment en marxa la màquina infernal de les subprimes han creat institucions financeres més perilloses que la de Goldman Sachs, car menys monumentals, doncs, menys localitzables i finalment més perilloses. En darrera anàlisi, els pobles d'Europa –no es pot sinó pensar en Grècia i en els altres països que coneixen dificultats, com Portugal, Espanya, i per què no França– paguen llurs follies, llurs calaverades.

Guillebaud acaba parlant de les famoses agències de notació –encara una troballa!– que fan i desfan les polítiques més que els homes afirmats polítics que tenen com a única possibilitat de «faire la danse du ventre en redoutant de voir leur note rétrogradée».

I Guillebaud acaba el seu article per unes frases que il·lustren el seu parlar clar: «Tot això té un nom: la destrucció de tot el polític i de la democràcia.» I encara millor: « És l'adveniment d'un imperi mundial: el del cretí.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.