Nou candidatures, a prop de la inscripció
Empúries, el paisatge del Priorat, la portalada de Ripoll, el turó de la Seu Vella de Lleida, la seu episcopal d’Ègara, la cuina catalana, la festa dels Reis d’Igualada, Sant Jordi i la sardana han superat una primera fase
El camí és llarg i feixuc, però, a hores d’ara, hi ha fins a nou candidatures catalanes a patrimoni mundial o patrimoni cultural immaterial de la humanitat que estan en curs i que, de fet, han superat alguna de les fases que els donarien dret a situar-se al mateix nivell que ja han assolit sis béns arquitectònics o arqueològics i sis patrimonis immaterials catalans com ara l’obra de Gaudí, el Palau de la Música i la Patum. Les nou candidatures amb possibilitats de ser reconegudes per la Unesco en els pròxims anys són el conjunt arqueològic grec d’Empúries; el paisatge cultural i agrícola del Priorat, Montsant i Siurana; la portalada de Ripoll; el turó de la Seu Vella de Lleida, i la seu episcopal d’Ègara i la seva pintura, a Terrassa, pel que fa a patrimoni mundial, i la cuina catalana, la festa dels Reis d’Igualada, Sant Jordi i la sardana, pel que fa a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
El camí és llarg perquè, com explica el subdirector de Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic de la direcció general de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, Jordi Domeque, quan una entitat o un ajuntament presenten una proposta, ja sigui per a patrimoni mundial, un bé arquitectònic o arqueològic, o per a patrimoni cultural immaterial, els tècnics de la seva direcció general són els encarregats d’analitzar “només des d’un punt de vista tècnic i tal com marquen la llei i els protocols aprovats” si la candidatura compleix tots els requisits exigits. “La tramitació és estricta, perquè ningú, en aquest nivell, vol fer el ridícul”, sentencia Domeque. Aquest període té un termini de sis mesos i els tècnics de la Generalitat analitzen si el bé proposat reuneix els requisits, si és un valor excepcional, com reclama la Unesco, és a dir, si té “una importància cultural o natural tan excepcional que transcendeixi les fronteres nacionals i que presenti el mateix caràcter inestimable per a les generacions actuals i les futures de tota la humanitat”. Aquesta anàlisi es fa d’acord amb deu criteris bàsics, entre els quals hi ha, per exemple, representar una obra mestra del geni creador humà –un dels que es van tenir en compte per inscriure l’obra de Gaudí com a patrimoni mundial–, aportar un testimoniatge únic –o, si més no, excepcional– d’una tradició cultural o d’una civilització encara viva o desapareguda –un dels que van servir, avui fa 20 anys, per inscriure el conjunt arqueològic de Tàrraco– o oferir un exemple eminent d’un tipus de construcció o d’un conjunt arquitectònic o tecnològic o de paisatge que il·lustri un o alguns períodes significatius de la història humana –criteri que va obrir la porta, també fa avui 20 anys, a les esglésies romàniques de la Vall de Boí.
Superada l’anàlisi de la Generalitat en aquest període de sis mesos, la candidatura es presenta al Ministeri de Cultura i Esports, i el Consell del Patrimoni Històric, en què hi ha el ministeri i les comunitats, decideix si s’inscriu en la llista indicativa espanyola, una mena de pista de sortida cap a la inscripció de la Unesco. I és en aquesta fase que hi ha aquestes nou candidatures catalanes esmentades. La candidatura ha de romandre almenys un any en aquesta llista abans que sigui elevada a la Unesco i s’iniciï tota la tramitació, que inclourà una missió per verificar in situ el contingut de la proposta.
Res, fins al 2024
Tot i tenir nou candidatures en aquesta pista de sortida, hauran d’esperar un temps per poder ser una realitat, ja que el Comitè de Patrimoni Mundial de la Unesco va decidir, l’any 2016, reduir el nombre de candidatures per estat que s’hi podien presentar, que va quedar fixat en només una el 2018. Amb aquestes restriccions, l’Estat espanyol ja ha decidit presentar la candidatura de la Ribeira Sacra gallega com a candidata per al 2021, la cultura talaiòtica de Menorca –tot i tenir aspectes encara en revisió– per al 2022 i els paisatges de l’olivar d’Andalusia per al 2023. Per tant, la primera proposta catalana pendent no es podria presentar a la Unesco fins al 2024.
Pel que fa al patrimoni immaterial, la restricció és encara superior, ja que l’Estat espanyol només hi pot presentar una candidatura cada dos anys. El comitè de designació espanyol ja ha decidit que la propera proposta que defensarà serà la de Caballos del Vino, de Múrcia, i té prevista una sessió per analitzar totes les que té sobre la taula, entre les quals hi ha les quatre catalanes, per establir un calendari i prioritzar les que presentarà en un futur.
Però, i Catalunya, quin calendari segueix per enviar les propostes a Madrid? Domeque és molt clar: “Estrictament cronològic.” “Un cop verificat que compleixen els requisits, totes les candidatures són iguals i, per tant, les defensem per estricte ordre en què han estat validades”, concreta.
El conjunt arqueològic grec d’Empúries és la proposta que fa més temps que està inclosa en la llista indicativa espanyola, des del 2002, mentre que la seu d’Ègara ha estat l’última a ser reconeguda, l’any 2019. Entre les cinc propostes catalanes, hi ha la del paisatge del Priorat, que, de fet, ja va ser triada el 2018 per l’Estat, però una inspecció prèvia d’un organisme, Icomos , vinculat a la Unesco, en va redactar un informe desfavorable, cosa que va fer que la candidatura es retirés. En aquell moment, els responsables de la candidatura ja van explicar que havia estat una retirada estratègica per enfortir els punts que l’informe havia assenyalat com a negatius.
Pel que fa al patrimoni cultural immaterial, la cuina catalana, que és candidata al registre de bones pràctiques, va ser tramitada per Catalunya l’any 2013, mentre que la festa dels Reis d’Igualada, que és candidata a entrar a la llista representativa per ser inscrita com a patrimoni immaterial, va ser registrada l’any 2015. Sant Jordi i la sardana van ser enviades l’any 2019.
A banda d’aquestes, però, hi ha altres propostes, catalanes o amb la participació d’entitats catalanes, en fase d’elaboració. Una candidatura encapçalada per Polònia i que es vol lliurar l’any 2021 proposa inscriure-hi el timber rafting, els raiers; una altra que encapçala Croàcia i que es vol lliurar el 2022 proposa la inscripció de la vela llatina; França lidera una proposta per incorporar la transhumància a Catalunya i l’Estat a la declaració, que ja protegia aquesta pràctica a Àustria, Itàlia i Grècia; la Federació Catalana de Catifaires treballa en una candidatura multinacional per a la inscripció dels coneixements i tècniques relacionats amb l’art efímer d’elaborar catifes i altres elements amb flors, i encara hi ha propostes per inscriure-hi el pessebrisme, la rumba catalana i la Festa de la Sal de l’Escala.
Els castells han doblat el nombre de colles des del reconeixement, fa 10 anys
El conjunt arqueològic de Tàrraco i les esglésies de la Vall de Boí no són els únics que tenen motius per a la celebració, ja que també per aquestes dates, però ara fa 10 anys, la Unesco inscrivia els castells en la llista representativa del patrimoni immaterial en una cerimònia a Nairobi. Des de llavors, aquesta expressió de la cultura popular catalana ha viscut un impuls generalitzat per tot el territori i ha doblat el nombre de colles: de les 56 del 2010 a les 102 d’aquesta temporada. El reconeixement també ha permès popularitzar-les més enllà de la zona tradicional i traspassar fronteres, amb la creació d’una dotzena de colles a l’estranger. L’efemèride, però, arriba en plena aturada del món casteller a causa de la pandèmia, i aquest any no hi haurà ni rastre de les 900 actuacions i els 10.000 castells anuals.
“Els castells són torres humanes construïdes per grups amateurs, habitualment, com a part de les festes de pobles i ciutats de Catalunya. El coneixement per fer-los pujar passa de generació en generació en un grup i només s’aprèn a còpia de pràctica.” Amb aquesta definició, la Unesco va inscriure des del 16 de novembre del 2010 els castells com a patrimoni immaterial, a proposta del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat, la Coordinadora de Colles Castelleres, la revista Castells i el Centre Unesco de Catalunya.