“Tenien por de fitxar un guàrdia civil a la policia local”

Tenia quinze anys. Recordo que quan vam arribar a l'Empordà una de les primeres coses que va fer el meu pare va ser ensenyar-me el camí d'Espolla per on va fugir acabada la Guerra Civil. Ell havia fet la guerra aquí en el bàndol republicà, venia de l'Escola d'Oficial de la Guàrdia d'Assalt i va haver de fugir. Quan va tornar a entrar, ho va fer per Sant Sebastià i el van detenir. Després d'estar un temps a la presó, en reincorporar-se al servei va tenir molts problemes perquè procedia de la zona roja.

Per tradició familiar. En la història de la meva família, el fill primogènit sempre es feia guàrdia civil.

Entre els dinou i els vint anys vaig ingressar a l'acadèmia.

Això no t'ho explicaré.

Hi va haver un seguit de desavinences a la comandància de la Guàrdia Civil de Figueres. Amb tot el que va passar i l'ambient posterior va arribar un moment que semblava més culpable qui defensava l'ordre constitucional i democràtic que aquells que defensaven el contrari.

Poc després a Figueres es viu la desafortunada operació policial al barri gitano, que comporta la dimissió del regidor responsable de l'àrea de Seguretat Ciutadana, i es decideix posar un nou cap a la Policia Municipal. Convoquen la plaça i jo veig que és la meva oportunitat.

L'alcalde, Eduard Puig Vayreda, no s'acabava de fiar de mi. La nit abans de la meva presa de possessió encara tenien dubtes de si havia d'ocupar aquest càrrec un exguàrdia civil. Tenien por.

I de tots els partits. La meva feina fins aleshores era aquesta.

No, SIGC, el Servei d'Informació de la Guàrdia Civil.

Consistia a informar de tota l'activitat política el govern civil. Fèiem una nota informativa i s'arxivava. Hi havia gent que la feia d'una manera i gent que la fèiem d'una altra. El que jo escrivia en cap moment va anar en contra del que feia aquella gent, sempre intentava treure importància al tema, deixant clar que la cosa era pacífica. D'aquesta manera vaig viure, de primera mà, tot el procés de la Transició.

I ara! Vaig establir amistat amb la majoria dels polítics del moment, fins al punt que en alguns casos, per no anar seguint els mítings que es feien el mateix dia en diferents pobles, preguntava al polític de torn si dirien el mateix que havien dit abans. Era una manera d'estalviar-me d'anar a tots. Això sí, prèviament acordàvem que si hi havia qualsevol canvi de guió em trucarien. Per a mi va ser una experiència inoblidable.

Pensa que jo tenia un bagatge impagable. El meu pare, amb les circumstàncies que va passar, va venir destinat a la duana de la Jonquera. En aquell temps no es podia passar propaganda política per la frontera. Es confiscava tot. Molts dels llibres de Ruedo Ibérico –n'hi havia sobre temes de l'oposició democràtica, d'en Carrillo...– el meu pare els portava a casa. Recordo que el primer que em va donar era La Guerra Civil de Hung Thomas, amb dos toms, em va dir: “Té, llegeix això i quan acabis ho comentem”. D'aquesta manera jo, que havia llegit moltes obres de la situació política, de la Guerra Civil, vaig adquirir molts coneixements polítics. Ningú sabia, ni s'imaginava, que un guàrdia civil assegut en un racó tingués molts més coneixements que ells de tot el que parlaven.

Sabia perfectament quins d'ells s'atribuïen més mèrits dels que tenien. I hi havia gent que tothom es pensava que eren molt fidels a una causa, però realment se'ls havia facilitat més les coses perquè realment eren o provenien del bàndol contrari.

Mai ningú m'ha pogut dir que he tirat cap a un costat o altre.

És clar que sí, i uns més que altres.

Totalment. Amb unes històries complicades, que s'havien de resoldre i amb el repte de fer entendre al personal que això era una policia local, democràtica, al servei de la ciutadania, i que s'havia d'atendre a tothom.

Efectivament. Però va ser una decisió que després em vaig haver d'empassar. Després va resultar que les pistoles van ser obligatòries per llei i gairebé em van obligar a cedir, perquè durant un temps em vaig fer el despistat per no rearmar la gent.

Va ser complicat per a les policies municipals, perquè en la Transició la Policía Nacional s'inhibeix de moltes coses i la Policia Municipal es veu obligada a assumir molts serveis. Els Mossos no existeixen encara i havíem de fer molta feina que ens derivava la Policía Nacional. Tot plegat en aquell moment ens va enfortir com a policies de proximitat perquè hi ha un canvi espectacular i un canvi d'opinió dels ciutadans envers la nostra feina. El problema va venir després, quan vam haver de tirar enrere. Arriben els Mossos, que assumeixen competències, i la nostra gent no sempre vol recular. Vam haver de fer un gran esforç sense mitjans. Les policies en general es negaven a tirar enrere, volien continuar perseguint delinqüents. L'Escola de Policia de Catalunya tampoc hi ajuda gens, perquè feia el mateix curs per a policies locals que per a Mossos i, és clar, després volien fer la mateixa feina.

Possiblement el moment més important que vam viure a Figueres va ser haver de muntar tot el dispositiu entorn de la mort i l'enterrament de Dalí. Em penso que ens en vam sortir força bé. Però, de la meva etapa, prefereixo recordar coses més petites i insignificants que contribuïen a fer la vida més agradable als figuerencs.

Amistats que vénen d'abans, de l'etapa del govern d'unitat. En aquells primers anys, l'ambient era molt diferent. No existia la professionalització de la política, aquella gent desitjava fer política local sense buscar res més. L'ambient era molt bo entre la gent de tots els partits. Després tampoc m'he queixat dels regidors que m'han tocat a Seguretat Ciutadana i Circulació; sempre els vaig tenir al meu costat.

Sí, moltes i de ciutats importants, tant de dins com de fora de Catalunya. En alguna ocasió i en moments de desànim em vaig arribar a plantejar la possibilitat de marxar.

Ja en vaig tenir prou a la Guàrdia Civil.

Velades o menys velades, sempre n'he tingut.

Ara també en tinc. Però difícilment em veureu en la política.