Un objectiu, dos camins

Vectors: AZ i Janssen

És el cas de les vacunes d’AstraZeneca i de Janssen. En totes dues, les instruccions de la vacuna es codifiquen en ADN i s’introdueixen en vectors virals. La d’Oxford, per exemple, utilitza un adenovirus que causa el refredat en ximpanzés i la de Janssen, l’adenovirus 26, que fa el mateix en humans. Els dos vectors, però, estan programats de tal manera que, en comptes de perjudicar-nos, ensenyen les cèl·lules humanes a protegir-se de la Covid. Així, un cop injectats, els adenovirus xoquen amb les cèl·lules humanes i s’enganxen a les proteïnes de la superfície. La cèl·lula envolta el virus en una bombolla i l’atreu cap a l’interior. Un cop a dins, l’adenovirus s’escapa de la bombolla i viatja fins al nucli, on s’emmagatzema l’ADN de la cèl·lula humana. L’adenovirus, que està dissenyat perquè no pugui autoreplicar-se, hi introdueix el seu ADN amb les instruccions. La cèl·lula en llegeix el gen de la proteïna S del coronavirus i el tradueix a un altre nivell de llenguatge genètic, l’àcid ribonucleic (ARN). Quan aquest surt del nucli, les molècules de la cèl·lula en llegeixen la seqüència i comencen a crear rèpliques de les espícules del coronavirus (completes i en fragments) que després presenten en la seva superfície cel·lular i activen la resposta del sistema immunitari. L’eficàcia dels vectors virals està àmpliament provada (s’ha utilitzat per a les vacunes de l’Ebola i el Zika, per exemple), però l’aparició de trombes molt inusuals els ha donat mala fama. L’EMA, però, continua defensant que els beneficis superen, de molt, els riscos.

ARNm: Pfizer i Moderna

En canvi, les vacunes d’aquestes dues companyies han tingut millor rebuda tot i estar desenvolupades a partir d’una tecnologia molt més nova, però no desconeguda. Tot i que no s’havia utilitzat per a una vacunació massiva, fa més d’una dècada que s’hi treballava desenvolupant vaccins específics per a malalts oncològics. El disseny de les dues farmacèutiques gira al voltant de l’ARN missatger (ARNm), unes molècules d’avantguarda on es codifiquen les instruccions que indueixen el cos a crear la proteïna S. Aquesta informació va encapsulada en una nanomembrana lipídica (de greix) per tal que pugui entrar a les cèl·lules humanes. Quan ho fa, el cos rep la informació de generar la proteïna de l’espícula del coronavirus i es repeteix un procés molt similar al descrit anteriorment.

Quin és el problema?

Encara no se sap per què les vacunes amb vectors d’adenovirus causen els trombes (molt infreqüents, però fonamentalment en dones al voltant dels 35 anys) que han perjudicat el prestigi d’AZ i de Janssen. “No ho sabem, però mentre que les vacunes d’ARNm, tot i ser complexes de fer, tenen una composició senzilla, de pocs elements, les altres tenen una gran quantitat d’adenovirus vius. Encara que no es pugui replicar, la quantitat de substància a la qual el nostre sistema immunològic pot reaccionar és molt més gran”, explica el doctor Pere Domingo, coordinador de Covid de l’hospital de Sant Pau. En aquest sentit, dues investigacions independents publicades aquesta setmana assenyalen que hi podria tenir a veure una reacció del mateix sistema immunitari contra una proteïna anomenada factor plaquetari 4 (FP4). Segons aquesta hipòtesi, la producció d’anticossos contra l’FP4 produeix efectes semblants a un tipus de trombosi autoimmunitària causada per l’anticoagulant heparina.

La tercera via

A banda d’aquestes quatre vacunes ja aprovades per l’EMA, la Unió Europea ha signat precontractes amb dues farmacèutiques més: la de l’alemanya Curevac, que també es basa en ARNm i podria aprovar-se al maig o al juny, i una altra que està desenvolupada conjuntament per Sanofi i GSK, i utilitza una proteïna recombinant del virus. És una estratègia que ja ha funcionat amb la grip, però com ho farà amb el coronavirus és, a hores d’ara, una incògnita. I caldrà esperar fins a finals d’any, com a mínim, per començar a descobrir-ho.