La font que raja cava

Si alguna cosa ha donat a conèixer el poble de Prades és la festa del cava –i les patates, és clar. Per això no és estrany que ahir a la tarda, encara cinc hores abans de donar el tret de sortida a la 31a edició de la festa, fos l'únic tema de conversa a la vila. “I per aquí surt el cava?”, preguntava una forastera contemplant encuriosida la famosa font renaixentista. Mentre els veïns de la vila donaven explicacions de com es desenvoluparia la festa, i els bars instal·laven les barres, els voluntaris que l'organitzen acabaven de fer els últims preparatius per tenir-ho tot a punt. Alguns, instal·lant indicacions d'entrada i sortida, i d'altres, provant, amb aigua, que la font ragés com Déu mana. Gràcies a aquests vuit voluntaris, la festa del cava va ser ahir una realitat, tot i els rumors que els darrers anys feien creure que ja no es tornaria a celebrar.

“El problema és que cada vegada som menys els que ens comprometem a tirar la festa endavant”, explica Mercè Alabart. Tot i que l'Ajuntament de la vila dóna ple suport a la festa, i es fa càrrec del pressupost i d'aconseguir tots els permisos necessaris, hi ha d'haver algú que l'impulsi, i des que va desaparèixer la comissió de festes del poble cada any és una incògnita i no és fins un mes abans que es confirma la festa.

D'aquí ve que, per aquesta edició, algun fanàtic de la festa creés a la xarxa social Facebook el grup Salvem la festa del cava de Prades, que ha aconseguit reunir 1.200 persones. “És molt curiós, no l'ha creat ningú del poble, sinó algú de fora, i això és el que ens dóna motivació als voluntaris; veure que la gent espera que es faci la festa”, reconeix Alabart, ja que cada any vénen a Prades unes tres mil persones, “la majoria fidels de cada any”.

Perquè el que mou aquest grup de voluntaris no és res més que una empenta de romanticisme. “És una festa que dóna nom al poble, i no volem que es perdi”. Però José Antonio Sosa, un altre dels voluntaris, encara va més enllà, i assegura que la festa del cava “és un encant”. Sosa va venir a Prades fa 27 anys per la festa del cava, on va conèixer la seua dona. Des de llavors, cada any és el primer a involucrar-se en l'organització, i assegura que mentre ell hi sigui “la festa no és perdrà”. Mercè Alabart hi afegeix: “Un estiu sense festa del cava no és estiu”. D'històries com la de Sosa, la festa del cava encara n'amaga més. “Hi ha hagut gent que a vegades ens ha explicat que ells vénen a la festa perquè els seus pares es van conèixer aquí”, explica amb satisfacció Alabart. Però perquè la festa continuï no només s'ha de produir el relleu generacional en els participants, sinó també en l'organització, i això és el que reivindiquen els voluntaris. “La gent vol la festa, però no s'hi implica, i costa molt que el jovent es comprometi”, lamenta Alabart. De moment, però, la font renaixentista de Prades continua sent la font amb més bombolles de Catalunya.