Societat

Rupià

La fleca Dalmau, que va obrir al 1878, tancarà aviat

Un altre forn s’apaga a Rupià 140 anys després

Josep Maria Dalmau, forner de Rupià, es jubilarà quan gasti la llenya que li han dut i posa fi a un negoci que va engegar el seu besavi, el 1878

El 1878, es va encen­dre per pri­mer cop el forn Dal­mau de Rupià, quan el nom­bre d’habi­tants del poble era en el pic històric ten­dint cap al màxim de 473 habi­tants. 143 anys després d’aquell pri­mer empre­ne­dor, Pere Dal­mau, el seu bes­net Josep Maria anun­cia que aviat ple­garà del negoci, quan hagi con­su­mit les dar­re­res 10 tones de lle­nya de cas­ta­nyer que, segons el cos­tum, li van tor­nar a dei­xar a la fleca i que enguany, que tot just arriba la calor, està encara massa humida.

Josep Maria Dal­mau, quarta gene­ració del negoci, té 68 anys i després d’esti­rar l’hora de jubi­lar-se s’ha deci­dit a fer el pas: “La jubi­lació activa cobrant part del sub­sidi i reduint cotit­za­ci­ons havia estat un al·lici­ent”, explica. Es resis­tia a tan­car el negoci, però la vida de fle­quer és dura, tre­ba­llant sis dies a la set­mana i espe­ci­al­ment estres­sat cada diven­dres, perquè els dis­sab­tes, amb la demanda de les sego­nes residències, les ton­ga­des de pans, bar­res, llon­guets i coques són inter­mi­na­bles.

Els mesos de con­fi­na­ment, la feina ha dava­llat, adme­ten al forn. Rupià té avui teòrica­ment 273 habi­tants cen­sats, i la demanda entre set­mana dava­lla, per bé que arran del ressò del tan­ca­ment anun­ciat i el rela­xa­ment de les res­tric­ci­ons de mobi­li­tat fan més calaix. Dal­mau ni es recorda de quan va començar a tre­ba­llar –cal­cula que cap als 9 o 10 anys, “però això és com inten­tar recor­dar quan vas començar a cami­nar o a mun­tar en bici­cleta”, perquè era petit i a casa–. Però ara creu que és hora de començar a viure la vida dels altres, sense haver de dor­mir de dia i amb fes­tius i vacan­ces.

Entre la cli­en­tela, tris­tor. No és pas el pri­mer forn que plega a la comarca, ni tris­ta­ment l’últim. A Sant Feliu de Guíxols, als antípodes del Baix Empordà, Cri­sant Solà va fer el mateix al febrer de l’any pas­sat.

Sense relleu gene­ra­ci­o­nal

Els manca relleu gene­ra­ci­o­nal, i encara que el local de Dal­mau és de pro­pi­e­tat, i ha rebut algu­nes ofer­tes per al traspàs del negoci, no les veu clares: “Molts en volen apren­dre, però venen amb noves idees i es pen­sen que és bufar i fer ampo­lles”, rebla.

En el fons, també hi pesa el punt d’honor de 140 anys fidels a una tra­dició d’enfor­nar, anti­ga­ment amb fei­xi­nes de pi, i amb un forn tra­di­ci­o­nal d’esco­peta que s’ha d’anar car­re­gant amb lle­nya fins que s’asso­leix la tem­pe­ra­tura idònia, sepa­rada dels pans i les peces que s’enfor­nen. Res­pecte a l’ús actual del cas­ta­nyer, Josep Maria Dal­mau explica que és una fusta “amb menys força que l’alzina” i millor per tre­ba­llar-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia