En aquella època es començaven a fer populars les maratons i molta gent deia que eren tan dolentes. Des de l’hospital vam voler demostrar que no, que córrer llargues distàncies, si estàs ben preparat i t’entrenes i menges bé, és beneficiós. I vam pensar aquesta cursa, que inicialment durava sis hores, per poder fer estudis per demostrar-ho. Volíem saber quin era el comportament del cor després d’un exercici com eren sis hores corrents.

Vam veure –i així ho vam publicar en revistes científiques– que després de fer aquell exercici no hi havia cap alteració al cor. Després la cursa va passar a ser de quatre hores, que és més o menys el que tarda un corredor popular a fer la marató. Els estudis que es feien en la Cursa Científica ens donaven arguments per poder dir que córrer maratons no és dolent i que del que es tractava era que les persones que s’entrenen per fer-les, s’entrenin bé.

A Sant Pau hi ha un programa que es diu prevenció secundària dirigit a persones que han tingut una malaltia del cor, un infart, per exemple, perquè no en tornin a tenir. Doncs a pacients d’aquest programa, degudament preparats i controlats, també els vam demanar que participessin en aquesta cursa! I encara ho fan, i es troben bé. Això sí, després la cursa la vam fer de dues hores però l’objectiu era el mateix: que l’exercici arribés a tothom perquè és bo.

Sí, i jo dic una cosa: que les maratons són cardioprotectores. Saps per què? Perquè es corre a un ritme no accelerat, suau, sense anar-se a rebentar, sense fer estralls, d’una manera moderada, i això és molt bo. Una persona que s’entreni –això ha de quedar clar!– pot córrer perfectament durant dues o més hores seguides i no és dolent, al contrari, és molt bo per al cor. Fixa’t qui hi va a córrer: la majoria són persones més grans de 40 anys.