NIL RIDER
Expert en cutlura popular. Autor del llibre 'L'Ou com Balla. L'efímer, el Corpus i la Catedral' (Publicacions de la Catedral de Barcelona)
“L’ou com balla és propi de la catedral de Barcelona”
En l’ou com balla hi ha una voluntat d’explicar a la gent la transsubstanciació del cos i la sang de Crist, l’eucaristia.
La primera documentació de l’ou com balla a la catedral de Barcelona és del 1636, però sembla que ja l’havien fet abans
El Museu Diocesà, en el marc dels 700 anys de la primera processó de Corpus documentada a Barcelona, presenta l’exposició Barcelona al carrer. Veure i ser vist. La processó de Corpus, comissariada per Amadeu Carbó i Nil Rider, dos experts en cultura popular que treballen pel Secretariat de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona, que dirigeix Mn. Robert Baró. Carbó té publicat Corpus. La festa de les festes (Col·lecció l’Ermità) i Nil Rider acaba de treure L’Ou om Balla. L’efímer, el Corpus i la Catedral (Publicacions de la Catedral de Barcelona). El Corpus de Barcelona és una de les festes més estudiades al llarg de la història – sobretot pels arxivers de la Casa de l’Ardiaca– perquè és una de les tradicions que han marcat més els costums de la ciutat. La Generalitat l’acaba de declarar Festa Patrimonial d’Interès Nacional. La tradició de l’ou com balla és avui una de les més estimades i això s’ha vist aquest any, quan milers de persones van fer cua a la catedral, a ca l’Ardiaca, al Museu Marès o a l’Ateneu per veure’l.
Comencem per l’exposició. Quines són les peces més importants que hi ha?
Tenim una predel·la (és la part inferior d’un retaule) del retaule de sant Sever, que va ser bisbe de Barcelona, una peça del segle XVI que parla de la translació del cos d’aquest bisbe al seu sepulcre actual. Tot i que està feta un segle i mig després d’aquesta translació marca una pauta processional molt important que beu del Corpus, que va deixar una manera de fer, un ordre processional que encara perdura. En aquesta predel·la es veu molt clar com hi ha el cos de sant Sever sota tàlem portat per les persones rellevants del moment, entre elles el rei Martí l’Humà, darrere va el bisbe i al davant la gent del poble i altres estaments. Reprodueix la processó del Corpus, que és una metàfora de l’ordre social, una processó representació en què tota la societat –de Barcelona– hi era representada.
També hi ha un retaule pintat a mà que reprodueix la processó.
És una taula pintada a l’oli del 1793 que es pot atribuir a Joan Amat, perquè hi ha una taula pràcticament idèntica al Museu d’Història signada per ell.
I també hi ha unes figures de plom que representen tots els personatges de la processó de Corpus.
Són unes figures de plom que hem col·locat en una llarga vitrina per veure ben bé com s’ordenava la processó. Són unes figures que va fer Lleonart en el segle XIX perquè la gent hi jugués, el que ara seria un joc simbòlic. Se’n van fer moltes versions, però la que tenim aquí és, segurament, posterior al 1894. Com ho sabem? Per com va vestida la figura de plom que representa la geganta. La geganta durant la processó de Corpus canviava de vestits i de pentinats i anava a la moda. Generalment, les senyores de Barcelona vestien com vestia la geganta.
Si algú ve a veure l’exposició del Corpus, què hi pot aprendre ?
D’entrada pot entendre aquesta manera de fer festa que encara és vigent, pot entendre l’ordre de la societat antiga que genera aquestes processons i es pot veure com canvia la processó amb els anys. A principi la processó anava pels convents, les basíliques i les parròquies importants, fins que a principis del segle XX la processó va canviar l’itinerari i comença a passar per altres espais simbòlics de la ciutat, com són la Rambla i la plaça Sant Jaume. Després del Concili Vaticà II, del 1975 fins al 1993, va quedar reclosa i es feia pràcticament sense participació dels entremesos (els cavalls, els gegants...). A partir del 1993 es recupera el seguici popular davant de la processó eclesial i el recorregut passa pel Portal de l’Àngel, Via Laietana, etc., fins a la catedral. També hi ha les fotos de la darrera processó que es va fer durant la pandèmia, la del 2020, que es va fer dintre del claustre.
El Corpus ha marcat la nostra història.
Sí, és una festa de la qual a Barcelona se’n té constància des del 1320, enguany ha fet 701 anys, i que ha generat una manera de fer. Les cròniques parlen, per exemple, de com s’havia de fer l’entrada reial, i deien: “Fer una processó ídem a la del Corpus.” I què volia dir? Doncs que havies d’anar al Corpus, veure l’ordre de la processó i canviar el santíssim pel rei. El Corpus va marcar una pauta per a l’estructura de les festes que encara és la que fem servir; totes les festes populars, les rues i els cercaviles neixen del Corpus i encara avui a les escoles de protocol s’estudia.
Què és el Corpus Christi?
El Corpus és la translació del cos i la sang de Jesucrist en el pa i el vi, la transsubstanciació, que es diu: el pas del Crist home al Crist diví. És la festa del Dijous Sant. Com a tal es va gestar el 1246 després d’unes visions que va tenir santa Juliana de Lieja, que va creure necessari el culte a l’eucaristia després d’un seguit d’episodis d’heretgies eucarístiques que hi va haver a l’època. El papa Urbà IV la va instituir a tota Europa i en el segle XIV va deixar de ser introspectiva i solemne i es va convertir en “festiva”, va sortir al carrer i es va omplir de música i colors... al voltant de la miraculosa transsubstanciació, de la presència de Crist en l’hòstia consagrada, es reunia tota la ciutat, totes les classes socials i això era una festa. La gent hi anava per veure els altres i perquè els veiessin, d’aquí que en el títol de l’exposició hi posem “veure i ser vist”. La processó de Barcelona és la segona documentada de tot el món.
Va reeixir ràpidament.
I tant. El primer document que en tenim, que és de Consell de Cent, diu que per consells del papa s’ha de celebrar el Corpus Christi “tal com es fa per Pasqua i Nadal”. El Corpus, per tant, a partir del 1320 passa a ser aquesta tercera gran festa de la cristiandat, en aquest cas ja al carrer. L’estructura de la processó és una ordenació de la societat en què es veuen els diferents estaments i les diferents classes socials. En aquella època i fins al segle XIX ben bé hi havia gent que no anava a combregar perquè no se sentien dignes, per això molts anaven a “veure” l’eucaristia. Durant la pandèmia ha passat el mateix: la gent no anava a combregar però s’han fet eucaristies per internet i la gent només amb veure-les ja se sentien tranquils.
La processó era un espectacle.
Totalment, i ordenada de menys a més. Davant hi anaven els contrets i espunyits, és a dir, els orfes, els tolits...després hi anaven els gremis, després la nobles, el capítol i, al final, el santíssim.
Els seguicis de les festes populars venen del Corpus.
Els gegants, segur. Els primers documentats de la ciutat es diuen Sant Cristòfol i Goliat. El drac, els lleons, les mulasses ...surten de la processó de Corpus i tenen relació directe amb el culte. El Corpus és la festa viva més antiga de la ciutat, en la qual tots els veïns s’uneixen i se senten comunitat, i l’ou com balla és un dels trets identitaris de la festa.
Què significa l’ou com balla?
L’ou com balla és una manifestació eucarística que té una vinculació amb allò què dèiem abans, de “veure” el sagrament, de contemplació. És un ou blanc buidat, que significa la forma de l’eucaristia, que balla sobre un raig d’aigua, sobre una panera de cireres vermelles, de vermell sang, símbol eucarístic, amb un seguit de flors que en origen simbolitzen el renaixement de la vida, té i tenen una vinculació amb les olors dels sants; són flors d’olor forta, com el llorer, el taronger, la ginesta...L’ou com balla es cobreix amb una enramada en forma de torre, de custodia. És a dir: tens el santíssim sagrament ballant dins d’una custòdia de flors.
Des de quan se’n té notícia?
Del segle XVII, del 1636, però hi ha coses significatives que ens fan pensar que aquell any no va ser el primer que es feia l’ou com balla de la història, perquè per començar en aquest document s’explica que es compren molts ous i hi ha una partida de diners per pagar un fadrí que faci girar l’aigua. Si tu fas una cosa per primera vegada no fas una gran despesa, com la compra de molts ous, ni pagues a algú que sembla que ja sap els trucs per fer aguantar l’ou sobre el raig d’aigua. En el llibre dels oficis de la catedral de Barcelona es parla que el porter dels claustres per Corpus ha de tenir enramada la font...si a més es té en compte que a la catedral hi ha oques i aus des del segle XV, doncs sembla que la tradició ve d’abans.
L’ou com balla és típic de Barcelona.
És típicament de la catedral de Barcelona, tot i que alguns autors equivocadament van pensar que havia sorgit com un joc dels nobles que vivien al carrer Montcada. Això és impossible perquè al carrer Montcada no hi havia brolladors a les cases. Des que s’en té notícia, l’ou com balla mai s’ha deixat de fer, s’ha fet ininterrompudament a la catedral des del segle XVII.
Perquè ho fa la catedral?
Hi ha una voluntat d’explicar al poble la transsubstanciació del cos i la sang de Crist, l’eucaristia. És el mateix que la processó de Corpus, que en realitat t’estan explicant la història sagrada: el miracle de sant Antoni de Pàdua amb la mula, el rei David i Goliat, sant Cristòfol passant amb el nen Jesús el riu, sant Jordi i el drac, santa Margarida i el drac, santa Maria Egipcíaca i el lleó...Tots els profetes, els apòstols, les històries de la humanitat i de l’antic i el nou Testament estan explicades a la processó de Corpus. I d’aquí surt tota aquesta cultura popular dels diables, els gegants, etc. En un moment històric es va acceptar el que en llatí es diu risus paschalis (riure pascual), que, segons documents del segle XVI, seria fer entrar a la gent els missatges a través del gaudi, del riure, del plaer.
Una posada en escena molt bonica.
L’ou com balla és això, fer veure a la gent una cosa meravellosa, màgica, i d’aquesta manera explicar el missatge de l’eucaristia. Alguns historiadors han buscat orígens fora de la religió de l’ou com balla, però no n’hi ha, tampoc hi ha referents en cap altre lloc del món. Neix a la catedral de Barcelona i és en el segle XIX quan per primera vegada surt de la catedral; primer a la parròquia de Santa Anna, després va a Terrassa, a Sitges i per molts pobles de Catalunya. Però fixa’t si és un element que s’identifica tant amb Barcelona que quan el 1982 va venir Joan Pau II a la ciutat es va fer un ou com balla extraordinari, a la tardor, en honor seu.
Enguany heu recuperat la ginesta.
La ginesta floreix per Corpus i la tradició popular deia que si per Corpus no hi havia ginesta no es podia celebrar la festa. El 1378 la primera compra de flors documentada de la catedral va ser per comprar ginesta per Corpus i des d’aleshores i fins al 1975 cada any hi va haver ginesta per Corpus, una flor amb una tija dura que permet fer enramats i, per tant, estructures. El 1979 Barcelona celebra la darrera processó al carrer, una festa que durant segles havia sigut la seva festa per antonomàsia, però als vuitanta ja hi ha veus que demanen tornar a recuperar aquella tradició. L’Antoni Comas va escriure un article a l’Avui en què deia: “Què n’hem de fer, de la ginesta?” I demanava tornar a fer la processó perquè, entre altres coses, “tenim la ginesta a la muntanya que ens espera”. L’any 1993 Barcelona recupera la processó, la festa, sempre amb l’enyor de la ginesta de fons. Per això aquest any i per pur romanticisme l’hem recuperat i l’hem posat als peus del brollador de l’ou com balla.
Un museu amb molta història
El Museu Diocesà està situat a la casa de la Pia Almoina, que en època medieval acollia una institució de beneficència. Tot i que la institució es va fundar l’any 1009 (segle XI), el museu està en l’edifici que es va construir en el segle XV i que en el segle XVI es va ampliar amb un nou cos d’estil renaixentista, unit al primer mitjançant un fragment de la muralla tardoromana. És un edifici històric que des del pis de dalt permet unes vistes espectaculars a la catedral, a la plaça de la Seu i a la plaça Nova. A part de l’exposició temporal del Corpus el museu exposa permanentment Barcino, Barchinona, Barcelona. Una ciutat, un bisbe, un territori, sobre la història mil·lenària de l’Església de Barcelona. Fins al 30 de juny s’hi ha pogut veure la mostra COVID-19 Obre els ulls. Una lectura social i ecològica de la pandèmia, organitzada per Càritas amb motiu del primer aniversari de l’inici de la pandèmia.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.