“La idea era que les dones eren un perill pel fet de ser dones”

Una mica per casualitat. Jo estava cocordinant un cicle que organitza la DO Empordà, Vins i monestirs, que permet relacionar cinc monestirs de la zona amb la història de la vinya i el vi, a través de visites que van acompanyades d’una certa recerca per acompanyar la divulgació... En aquest moment, a Catalunya, els estudis sobre la història del vi i de la vinya estan una mica a les beceroles i en tot allò que fa referència al monaquisme i el vi s’ha d’anar a buscar molta bibliografia dispersa. L’any passat, juntament amb Clara Poch, vam proposar introduir-hi els monestirs femenins, i vam escollir el monestir de Santa Maria del Mar de Calonge (és un monestir molt poc conegut que està en un lloc preciós). Va ser buscant informació sobre aquest monestir que vaig anar a picar a la porta del monestir de Sant Daniel de Girona i quan em vaig trobar amb tots aquells capbreus amb noms de dones com a propietàries de les terres... va ser un caramel! I així se’m va ocórrer presentar-me a la convocatòria de la beca.

A hores d’ara encara en sabem molt poca cosa. O gairebé res. No hi ha estudis generals sobre el passat de la vinya i el vi, i sobre el paper de la dona, encara menys. Però tots els indicis ens porten a pensar que les dones van tenir un paper important en la formació de la vinya durant l’edat mitjana i que això va contribuir clarament a definir i organitzar el paisatge vitícola. Si us hi fixeu, sempre es parla dels monestirs on els monjos conreaven la vinya, i en l’imaginari col·lectiu mai no pensem en les dones... I això no és en va. Quan s’invisibilitza el paper de les dones, tots els referents passen a ser masculins. I no és que les dones no hi siguin. És que no se’ns ha explicat.

Jo ara estic centrada en l’estudi de la relació que les dones tenen amb el vi des del monaquisme femení i, quan agafes la bibliografia, hi ha un tot comú que es va repetint a tot arreu, i és el paper que es dona als monestirs com a grans constructors del paisatge en l’alta edat mitjana. Tots els precedents a l’edat mitjana contribueixen a desestructurar el paisatge, la població se’n va a viure a indrets més elevats buscant la protecció de les muntanyes davant de guerres i invasions... Però del segle IX al X es construeixen 144 monestirs en un territori molt petit, com és el que després esdevindrà Catalunya. Aquests monestirs funcionen una mica com a organitzadors del territori. Se’ls dona un protagonisme en la reestructuració del paisatge i són els que reactiven el cultiu de la vinya que s’havia perdut els anys precedents.

Sempre es parla dels monjos, els monjos... i les monges, què? Evidentment, no eren els monjos els que alçaven els murs de pedra seca i es posaven a cultivar la vinya, sinó que era la població la que ho feia. Ells, des dels monestirs, feien de pol d’atracció d’aquesta població. En el que he fet fins ara, he trobat molta documentació que fa referència dones que eren propietàries de terres i de vinya... i n’hi ha moltes! Apareix un continu de compravendes i són documents signats per dones soles. Això és molt important perquè a partir del segle XI hi ha un canvi molt important amb l’expansió del feudalisme, que talla drets i llibertats dels més dèbils i, com sempre, els dèbils dels dèbils són les dones. Teresa Vinyoles ho explica molt bé al llibre Història de les dones a la Catalunya medieval, en el sentit que et fa prendre consciència de com aquestes dones lliures que havien fet tanta feina en el moment d’anar a explotar les terres de frontera comencen a desaparèixer de la documentació d’una manera molt evident.

Continuen treballant, però està clar que perden drets respecte als homes.

Del segle IX al X es construeixen 144 monestirs a tot Catalunya, però només quatre són monestirs femenins, i d’aquests quatre n’hi ha dos que tindran una vida molt efímera. La construcció de monestirs no deixava de ser fruit de les relacions de poder. Eren les cases comtals les que feien donacions i, fins i tot, impulsaven la creació d’aquests monestirs. Per això, en la construcció dels monestirs femenins podem veure que, al darrere, sempre hi ha les dones de les cases comtals.

Hi ha tota una sèrie d’estudioses que han recollit molta informació: Montserrat Cabré, Irene Grogués, Teresa Vinyoles, Maria Milagros Rivera i, últimament, Xavier Costa. Tots coincideixen a explicar que existien altres formes d’espiritualitat dins del món femení que no eren els monestirs. És cert que, a partir del segle XI, l’Església vol controlar i organitzar els moviments monàstics i és molt rigorosa a l’hora de reorganitzar tots aquests moviments vinculats a les dones... Hi ha la idea que les dones, encara que siguin religioses, són un perill pel fet de ser dones. I això tindrà molt de pes en el que s’anomena la gran reforma, que apareix per posar ordre en tots aquests ordes monàstics que van apareixent en l’àmbit europeu. Al principi, hi havia molts monestirs que eren dobles, i això és una cosa que no es coneix i van desapareixent a causa de la pressió de l’Església. De fet, molts monestirs cistercencs que apareixen amb la reforma s’imposen per sobre d’aquests monestirs dobles o cases no organitzades de monges lliures, algunes de les quals s’havien unit sense estar lligades a cap orde. Es tracta d’un moment de molta llibertat dins d’aquests ordes religiosos que serà capat de seguida. Tots aquests detalls ens permeten dibuixar el context per entendre com llegir això en clau de vinya i de vi, i el paper que van tenir aquests monestirs femenins a l’hora de reorganitzar el paisatge. En general, hi ha estudis pioners sobre els monestirs en l’organització dels nuclis de poder, ja que, com a propietaris de la terra, gestionaven el territori.

Sant Pere del Burgal, que pràcticament va desaparèixer, i Sant Pere de les Puel·les de Girona, que va tenir una vida molt efímera. I, després, Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, que encara existeix, i el gran monestir, potentíssim, de Sant Joan de les Abadesses, que al cap d’uns segles de vida acaba sent masculí perquè s’acusa les monges de portar una vida desordenada i de no respectar la clausura... L’objectiu va ser sempre deixar les dones sense poder.

Sí. Està clar que associem el poder amb l’home.

És cert que ara ja ningú no dirà obertament que les dones són perilloses o libidinoses. El problema és que tot és més difícil d’identificar. Les violències que les dones vivim cada dia en la nostra pell no són tan explícites com apareixen en aquesta documentació medieval, però sí que són fruit d’una mentalitat que ve d’allà. Les dones amb poder, a vegades, són mal vistes. Quan et vas a reunir amb segons quines persones, si vas amb un home al costat, tens dificultats perquè t’escoltin a tu perquè la tendència és a dirigir-se a l’home. Si ets una dona, jove i desconeguda, has de picar molta pedra per fer-te un lloc. Si ets un home, la majoria de vegades ho tens molt més fàcil per fer entendre allò que estàs fent en la teva feina. Aquestes idees les portem impregnades als porus de la pell.

La primera cosa és adonar-nos que, quan llegim un llibre, i ja hem passat quatre capítols i no ha aparegut cap dona, o referències molt lleugeres, aquesta invisibilitat no és fruit que les dones no hagin jugat un paper, sinó que durant segles la història l’han escrita les plomes dels homes i això ha generat una consciència determinada... Acumulem segles d’endarreriment. Hi ha moltes dones que ja s’han apuntat a fer estudis de gènere i necessitem que també s’hi apuntin els homes. Ja n’hi ha algun que ho ha començat a fer, com ara Xavier Costa.

En l’àmbit del monaquisme femení s’ha estudiat molt tot el que fa referència a l’espiritualitat, però en canvi s’ha estudiat molt poc tot allò que fa referència al poder i a la gestió econòmica.

Correcte. O perquè a les persones que s’hi han acostat els ha interessat més estudiar per què són diferents els monestirs femenins i els masculins... i són diferents per raó de gènere. Les dones s’organitzaven per motius diferents als dels homes i la seva manera d’acostar-se a la religiositat també era diferent. I, en aquest moment, tampoc no tenim estudis sobre com aquesta pugna de poder construïa el paisatge... Si ja tenim aquesta mancança en relació amb els monestirs masculins, en el cas dels femenins això encara és més acusat.

Hi havia moltes vinyes, moltes! I hi ha pocs estudis sobre la vinya en general, i no hi ha res en clau de gènere femení. Hi ha un document meravellós, escrit per Montserrat Richou, sobre els comptes de l’abadessa Blanca Llorach de Sant Pere de les Puel·les el 1173. Richou explica que tenien moltes terres en propietat, cedides en emfiteusi (uns treballen la terra i els altres en tenen la propietat) i hi ha unes terres on elles paguen directament els jornalers perquè gestionin les vinyes i en facin el vi. Aquesta forma d’organitzar-se demostra que exercien el poder d’organitzar el territori i definir el paisatge d’aquell moment.

Ho hem d’esbrinar. Hem de saber si se’l bevien elles o qui se’l bevia, si tenien excedents, si el venien... Sabem que les cases nobles i els bisbats compraven vins i sabem quins eren els vins bons per a ells en aquell moment, i la pregunta és d’on surten aquests vins... Hi ha un document on s’explica que, com a mínim, un any a Sant Pere de les Puel·les, monestir femení, tenen un excedent de malvasia i el venen. És fantàstic trobar aquesta informació perquè confirma que els monestirs femenins també exercien aquest poder d’organització de la terra i de gestió dels béns dels quals les monges eren propietàries. Ara l’objectiu és gratar per trobar tot el que hi hagi sobre el tema.