Educació

CARME ANTÓ I BOQUÉ

MESTRA I PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ VALL DEL TERRI-UEC CANCUNÍ

“Hi ha nois que han trencat amb l’educació formal”

ADAPTACIÓ ·

“Hi ha alumnat que necessita una mirada amiga i propera, confiança i companyia”

“El Departament d’Educació no els reconeix oficialment el seu espai en el sistema educatiu”

Esperit d’acollida
La Carme va néixer a Cornellà de Llobregat en el si d’una família catalana de classe mitjana. Hi va viure les terribles riuades del 62, quan es va desbordar el riu Llobregat i moltes famílies van perdre les seves cases. Casa seva va ser un espai d’acollida per a gent que s’havia quedat sense llar. Recorda que quan tenia 8 anys el seu barri va començar a omplir-se de gent de la immigració de la resta de l’Estat i que va tenir amics de tots els àmbits de la geografia peninsular. La seva parella és de Còrdova i en la seva parla hi incorpora a vegades frases en castellà. En relació amb algun institut li surt allò de “Yo allí, de adolescente, ¡también me habría saltado la valla!
La societat ha creat escoles gueto, però també barris gueto, entitats gueto... És un sistema excloent

La Carme és mestra i, en els darrers vint-i-vuit anys, ha estat directora de la unitat d’escolarització compartida (UEC) Cancuní, entitat col·laboradora del Departament d’Educació on treballen mestres i educadors. Les unitats d’escolarització compartida s’ocupen de l’alumnat amb necessitats educatives especials derivades de la inadaptació als instituts d’ESO, a partir dels 14 anys i fins als 16. Aquesta inadaptació es concreta en desajustos conductuals greus, o absentisme injustificat, o rebuig a l’entorn escolar. Atenen aquest alumnat a jornada completa, tot i que els nois i noies administrativament i a efectes acadèmics depenen dels instituts de referència, amb els quals es manté una coordinació estreta.

Què era Cancuní en els seus inicis i què és en l’actualitat?
L’any 1991 era una aula taller per oferir formació, acadèmica i de preparació per a la inserció laboral, a nois i noies que vivien en centres on estaven tutelats. El 1997 es va signar el conveni com a UEC amb el Departament d’Educació. Des de llavors acollim els nois i noies que no s’adapten als instituts i que necessiten un recurs més pràctic i més flexible.
Pel que fa al perfil, són nois i noies que rebutgen el sistema i que, probablement, el sistema també els rebutja a ells.
Majoritàriament és així, són nanos, més nois que noies, que han trencat amb l’educació formal que se’ls oferia. De fet, han trencat amb el seu itinerari formatiu i es troben perduts, sense expectatives i amb un rebuig important per tot el que és acadèmic.
Se senten exclosos perquè són conscients que no responen a les expectatives, ni les acadèmiques ni les de ‘saber estar’?
Han interioritzat aquesta posició de nois que no aguanten llegir, escriure, estar callats i no parlar quan no els toca. Saben que no tenen un comportament normalitzat i opten per allò que la millor defensa és l’atac. Però també hi ha altres raons, com aquesta consciència de viure en un entorn més marginat. Més del 50 per cent del nostre alumnat és immigrat d’altres cultures. Aleshores, el discurs del racisme és fàcil que l’utilitzin. L’utilitzen com a defensa, no vol dir que no el pateixin en els seus entorns. Després també hi ha la fase vital en què estan: són adolescents i tenen una crisi de cultures contraposades, que volen i no volen tenir. Ells volen ser més lliures en l’àmbit social i xoquen amb una cultura que els exigeix comportaments diferents. En general, també hi ha el tema del consum de tòxics, de la seva constant vida al carrer, la desconnexió familiar...
Què necessiten que l’institut no els ha pogut oferir?
Necessiten una mirada amiga i propera. Han d’assumir bé quina és la seva responsabilitat quan se salten la norma i, sobretot, han de saber què han de fer per reparar l’error. Necessiten confiança i companyia. I que hi haurà coses que no les permetràs de cap manera: la violència, el menyspreu a l’altre. Han de poder refer la relació amb l’adult, perquè venen amb una total desconfiança en relació amb els adults que representen institucionalment el sistema educatiu.
I què se’ls ofereix a Cancuní?
Se’ls ofereix un programa bàsic d’aprenentatges instrumentals i prelaborals, amb un ritme de treball adaptat i personalitzat i una tutorització constant i personalíssima. Provem de desenvolupar al màxim les seves capacitats. Tenim tallers de marqueteria, d’horta i jardineria, d’esports, de cuina... Estem molt contents del que anomenem Projecte FAR, que pretén acompanyar els joves des de la sortida de la UEC (sol ser als 15 o 16 anys) fins que cadascun d’ells ha pogut encarrilar mínimament el seu itinerari personal i formatiu i la seva inserció laboral. Això pot estar conclòs als vint-i-un anys, tot i que procurem mantenir la flexibilitat que cada situació personal requereixi. I hem pogut celebrar molts èxits, afortunadament!
Podria explicar algun dels tallers?
Per exemple, el d’horta, que emmarquem en un aprenentatge servei a la comunitat. El treballem a partir de quatre àmbits: l’emprenedor, en què definim un mínim pla estratègic d’empresa i fixem prioritats d’actuació; el productiu, en què s’organitza tota l’estructura necessària per poder produir els productes que més tard es distribuiran a restaurants o se subministraran a entitats socials; l’administratiu, en què es realitza tota la comptabilitat que genera la comercialització dels productes i la compra de material per al mateix taller; i el comercial, a través del qual s’articula el contacte amb restaurants, entitats socials, la distribució dels productes, així com la imatge corporativa. Tots aquests àmbits els desenvolupa el nostre alumnat amb el guiatge dels educadors. Tots els tallers tenen una estructura similar.
Quines són les dificultats més importants amb els nois i les noies?
Costa la relació del dia a dia, costa no sentir-te agredit quan se surten de mare, quan et donen una empenta, quan comproves que els costa massa mantenir els compromisos i es barallen amb gran facilitat. Gestionar aquesta violència que hi ha en l’ambient es fa difícil i desgasta molt psicològicament.
Li sembla que l’organització del sistema educatiu, la seva dinàmica, genera les dificultats d’adaptació que presenten alguns nois i noies?
Jo crec que en part sí. Però el sistema som tots, el sistema és també el nostre model de societat. Acollir no és tan senzill i els governs ho han fet sovint excloent. Analitzem on s’instal·len els nous que arriben, quin tipus de construccions els hem fet, on els deixem viure. La nostra societat ha creat escoles gueto, però també barris gueto, entitats gueto... El nostre sistema social és liberal, capitalista, excloent en definitiva.
El sistema educatiu delega a les UEC l’atenció d’alguns alumnes que no pot atendre, però les UEC no tenen prou reconegudes les seves funcions.
A més de l’expulsió del sistema i d’aquesta delegació de funcions, es posen línies vermelles a la possible recuperació. Per exemple, tenir èxit a Cancuní no vol dir poder accedir al títol de graduat en ESO, perquè les UEC no tenen cap potestat per determinar si s’atorga el reconeixement oficial o no. En realitat, el Departament d’Educació no els reconeix oficialment l’espai en el sistema educatiu.
Les condicions laborals dels professionals que treballen a Cancuní no són especialment bones. En canvi, l’equip educatiu és molt estable i consolidat. Es queden pel projecte, per la creença en uns valors, per ideologia?
La gent que fa aquest ofici ho fa per consciència social, per capacitat d’implicació, per activisme. A Cancuní fem activisme. Ei, i és el nostre projecte!

L’entrevista completa pot llegir-se a: ja.cat/experiencia-per-si-servis



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.