No sabia que tenia inquietuds artístiques fins que una malaltia degenerativa li va tancar la porta professional a una feina que era la seva passió. La finestra que se li ha obert no té límits, amb passions diversificades entre la dansa, la poesia i el teatre, tot i haver perdut la visió completa.
Expliqui’ns la seva història.
Va haver de deixar de treballar en una professió que estimava. Com ha viscut la pandèmia des de l’altra banda una infermera que no ha pogut exercir més?
Vaig treballar molts anys a cures intensives i vaig veure-hi situacions molt complicades i el que has de transmetre és molta tranquil·litat, no por ni alarma. I això no ho entenia. D’altra banda, m’hauria agradat ajudar. Ho vaig viure amb una barreja de sentiments.
Entrar a l’ONCE va ser per a vostè tancar-se una porta però obrir-se no una sinó moltes finestres?
Se’m va obrir un món artístic que suposava que portava però que mai no m’havia plantejat. M’agradava ballar i escriure, però no m’ho havia plantejat professionalment. A l’ONCE vaig fer un espectacle, Versos a les fosques, en què recitàvem amb sons. També estava molt implicada amb el Casal de les Dones de Sant Feliu de Llobregat i pel 8 de març vaig muntar Dones amb Veu, que l’any vinent celebra els deu anys. Som una secció de l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat. Penso i dirigeixo els espectacles i integro música, dansa, poesia...
Com percep l’espai per fer els moviments a cegues?
És una manera diferent de ballar, perquè tens els companys. Quan faig teatre amb la companyia de l’ONCE, marquem l’espai, però en la dansa, no. L’espai són la música, el lloc, el públic i els nostres companys. Depenem dels altres. Tampoc preocupa massa que estigui al lloc.
Com s’implica més amb Liant la Troca, de què ara és la presidenta?
Fa vuit anys, quan els vaig conèixer, hi veia una mica. He perdut tota la vista ja ballant. Patricia Carmona va ser la fundadora de Liant la Troca, un col·lectiu que es reunia a Granollers perquè ella hi vivia, i va aconseguir un espai gratuït per fer un taller. Feien molts pocs bolos a l’any. Jordi Cortés tenia una companyia, Alta Realitat, que sí que incloïa alguns ballarins de Liant la Troca. Amb el temps, Patricia Carmona ho va deixar. Jo estava en la junta, però no era la presidenta, i vam decidir fer un pas endavant (canviar el web, trucar a portes) per tenir més visibilitat. Soc la presidenta des de fa quatre anys. I vam començar a tenir més bolos. També vam ordenar l’associació amb la nova llei de les associacions. Ens vam posar les piles a partir de l’espectacle Sin contacto, que vam fer per al Caixafòrum.
Com definiria la filosofia del col·lectiu?
Tothom pot ballar. Tothom té el dret de decidir que vol aprendre, formar-se per ballar, tingui la discapacitat que tingui i tingui la mobilitat que tingui. Primer, s’ha de començar amb la formació. Aquest és el gran problema. Si tens una discapacitat, on vas a formar-te en dansa? No t’admeten en cap escola. Per tant, primer, busca un espai per formar-te, que són els nostres tallers. Després de formar-te, buscar un espai per crear. Per això és dansa integrada. Perquè creem tots junts. No farem un gueto, que només siguem persones amb discapacitat. En el col·lectiu hi ha gent amb discapacitat o diversitat, diguem-ho com vulguem, i gent que no en té. Tots junts creem conjuntament dirigits per Jordi Cortés. Primer, ens formem i després, fem la creació. No tothom està preparat per fer la creació, que és el que dona una qualitat a l’espectacle final. Almenys que tothom tingui l’oportunitat de formar-se. I, a partir d’aquí, crear els espectacles i donar visibilitat. La finalitat és donar eines perquè la gent que vulgui es faci professional. Som una associació sense ànim de lucre. Tenim unes quotes per pagar la direcció artística, els tècnics, els transports, les assegurances, la música… Totes aquestes despeses les tenim igual que una companyia professional, però no ens paguen com a tal.
Els seus tallers donen resposta al dret a la formació artística.
Hi ha dues persones que ja no formen part del col·lectiu que ballen amb nosaltres en algun bolo, per exemple, ballem per la Mercè. Aquestes dues persones s’han fet la seva pròpia companyia. Una és una noia que té una paraplegia i balla de meravella; ha ballat arreu: a Alemanya, a Corea... L’altra noia té una amputació d’una cama. Aquestes dues noies si volen accedir a l’Institut del Teatre no les agafen. Aquest és el problema. Els llocs on anar a aprendre no estan adaptats. Vaig fer-hi un taller de dansa balinesa per treballar les màscares. Jo puc caminar, però l’espai no estava adaptat per als ballarins amb cadires de rodes. Després, hi ha els nivells i les proves, en què no t’agafen.
Considera que socialment tenen visibilitat? Tenen dificultats perquè se’ls programi? Els festivals de Catalunya aposten per la inclusió?
Tot just comença. Fins ara, només ens trucaven pel Dia de la Discapacitat. Potser també que ens truquin les regidories de Cultura. Fa dos anys que actuem al castell de Montjuïc per la Nit dels Museus. Se’ns programa com a quota, com en les llistes dels partits polítics: la quota del discapacitat, la quota del trans. Si l’espectacle de la companyia té qualitat, per què no ho puc programar sense pensar en cadires de rodes? Les companyies de diversitat teatral també es queixen que només els programen per cobrir la quota.
Tenen bolos per a aquest estiu?
Vam estrenar l’últim espectacle el 10 de juliol. Actuem tres dies per la Mercè al parc de la Ciutadella, el 24, 25 i 26 de setembre. Ens demanen vint minuts i no farem el nou espectacle; ens adaptem en funció del que ens demanen. Treballem molt la improvisació. Som entre 20 i 30 ballarins, però en els espectacles som entre 15 i 20. Amb la pandèmia, hem hagut de fer dos grups per poder assajar; ens hem hagut d’adaptar a les mesures contra la Covid-19.
Encara hi ha molts prejudicis, als ulls dels programadors, potser, i no tant dels espectadors?
Penso més en els programadors. Però també hi ha el fet de donar valor a l’espectacle pagant una entrada. És a dir, quan programa un Ajuntament per a una festa i l’entrada és lliure, la gent no hi dona valor. Crec que sempre s’ha de pagar, encara que siguin tres euros, perquè amb una entrada pagada hi ha un compromís.
Animaria algú que es trobi en la seva mateixa situació dels 26 anys a superar-se a través de l’art?
No és una qüestió de superar-se, sinó de reinventar-se. Arriba una circumstància amb què, obligatòriament, no pots fer el que feies, has de buscar una altra cosa, t’has d’adaptar, emmotllar a la nova situació. Ets més feliç com més t’adaptes a la nova situació, sigui la que sigui: una discapacitat, una pèrdua laboral, una ruptura de parella... Penso que la filosofia és aquesta. La cultura amb què ens han educat és la estudiar, treballar, ser profitós i, a vegades, no indagues en tu mateix, en el que realment t’agrada, la nostra vessant més creativa. Quan era infermera, m’apassionava i no m’havia plantejat ser actriu. També hi ha el fet de socialitzar, de no tancar-te en tu mateix i buscar compartir idees i experiències amb els altres.
Prejudicis en els ulls i també en la llengua: ‘superar-se’, ’discapacitat’... Hi ha alguna etiqueta que rebutgi el col·lectiu?
Particularment, penso que no hauria de ser dansa integrada sinó dansa i punt. Quan dius tango tothom ho identifica. En canvi, si dius dansa integrada, què és? Simplement, és la filosofia que he comentat al principi. Marisa Burgarolas, que és una coreògrafa murciana, va fer una tesi sobre dansa integrada. Feia la diferència entre dansa inclusiva, que és incloure algú de fora, i dansa integrada, en què tots creem junts. Però pensem que hauria de ser dansa sense cap adjectiu. Quin tipus de dansa fem? Una barreja de contemporani, contact, però és dansa i ja està. Però com que hem d’etiquetar-ho, integrada seria la correcta.
La dansa, per la seva visualitat, serveix per desestigmatitzar la diversitat funcional?
La nostra experiència és que el públic s’emociona moltíssim. En l’imaginari de la gent, no concep una persona amb cadira de rodes ballant. Jo soc cega, no hi veig, però l’espectador això no ho percep. Però ballarins amb paràlisi cerebral, que tingui una forma diferent de caminar, l’espectador s’emociona molt perquè no ceuen que ho puguin fer. Que una persona amb cadira de rodes faci un discurs és normal o que reciti, que pugui ballar no entra en l’imaginari. Sí que uns nois molt hàbils amb cadira de rodes puguin jugar al bàsquet, però no que puguin ballar. En el nostre grup, n’hi ha des dels 18 fins als 70 anys que poden ballar. I això obre la ment dels espectadors.
En quins sectors culturals falta fomentar la inclusió de les persones amb discapacitat? Aquesta primavera, va participar en una taula de treball en el sector del circ.
És un treball intern que hem de fer les persones amb discapacitat: si una cosa ens agrada, tenim el dret de fer-ho. Hem de fer-nos visibles i amb la nostra presència fer-ho natural, estar presents en la cultura que ens interessi. En la taula del circ, vaig destacar que tot ha de ser accessible. L’accessibilitat d’una cadira de rodes és bàsica. Però això en totes les arts. Els espais han de ser accessibles i culturalment nosaltres no ens hem de posar les barreres, les limitacions. Hem de reivindicar-nos, ser proactius per canviar les coses, crear la necessitat.
Quins reptes afegits pel col·lectiu Liant la Troca ha suposat l’aturada per la pandèmia?
S’han encarit els tallers perquè hem hagut de desdoblar grups per les limitacions i el professor fa més hores, és clar. Però, sobretot, que no hem tingut bolos i vivim del que traiem. Però això els ha passat a totes les companyies.