“La manca d’habitatge social em preocupa”

L’administració municipal és la més propera a la ciutadania, la que diguéssim que pot comprendre i pot ajudar i resoldre més fàcilment la problemàtica que genera la convivència en una ciutat. I no és per mala voluntat ni del ciutadà ni de l’administració que de vegades no troben el fil o la manera d’ajudar per resoldre problemes. En les memòries, he exposat reiteradament que hi ha un problema del qual els polítics han de ser molt conscients. Fins i tot els polítics en pateixen les conseqüències: la burocràcia que genera interessos propis de les administracions fa que aquestes administracions, en principi, s’allunyin justament de la gent, i la gent les vegi com a estranyes. Això què vol dir? Hem d’estar molt alerta que la fredor, el distanciament o, de vegades, les rutines que generen les administracions s’han de vigilar molt per evitar que es converteixin en centres d’interès al marge del que tenen confiat, que és facilitar la vida de la gent.

Exactament, perquè les administracions, i no ho hem d’oblidar, són dels ciutadans.

No, personalment, no. Si tu agafes els empleats o els funcionaris dels ajuntaments, un a un, t’adonaràs que són bellíssimes persones, són treballadors, fan una excel·lent labor, però per exemple et pots trobar amb problemes. Una àrea diu: ‘Això és de via pública.’ Una altra: ‘Això és de medi ambient.’ ‘I això és...’ I el ciutadà s’ho està mirant com si això fos un partit de tennis. I en comptes d’accelerar i atendre aquell problema, aquella queixa, estan perdent temps entre ells. Segurament que si rumiessin una mica, els mateixos interessats, et dirien: ‘Efectivament, no funcionem gaire bé perquè per qüestions de competències d’àrees, de vegades s’ajornen solucions que són urgents.’

Sí, sí. Això ho he de dir amb tota claredat. Entre que vaig entrar i he sortit, hi ha coses que han millorat. La institució del Defensor de la Ciutadania, que supervisa el funcionament de l’administració, que atén les queixes del ciutadà des de la proximitat, facilita molt que prenguin consciència, els mateixos funcionaris, que les coses s’han de fer bé, i s’han de fer des del punt de vista del servei públic. I el sentit de servei públic s’ha incrementat. Ha millorat i anirà millorant, sincerament.

Jo tinc confiada la defensa i la llibertat dels drets de la ciutadania, d’acord. Sempre ha parlat d’una cosa que és molt important: un civisme integrador. No podem anar pel món amb bonisme i dient que tothom té drets, drets, drets i drets. Hem de predicar, hem de dir amb contundència i rotunditat que la cara oposada dels drets són els deures. Hem d’assumir que els ciutadans hem de ser conscients de les obligacions [...].

Sí, és clar, quan parlava de civisme integrador, vull dir que hi ha drets i deures [...] Fem una labor d’acostar els ciutadans a l’administració municipal d’una manera humana, amb un tracte directe i explicant-li una determinada resolució i que l’Ajuntament ha obrat bé. Segurament no li han explicat com havia de ser, però si els empleats, els responsables polítics, els responsables d’àrea tinguessin més capacitat d’explicar i respondre motivadament el que el ciutadà necessita per comprendre quina és la situació, evidentment molts problemes se solucionarien. Moltes vegades ho he dit: L’escolta atenta i el respecte i l’amabilitat és el 50% de la solució d’un problema.

Hi ha hagut diversos problemes relacionat amb la drogoaddicció de fills. Els pares, desesperats, no trobaven ajuda enlloc. L’única cosa que se’ls acudia dir en molts centres oficials era: ‘Denuncieu el vostre fill i que, en tot cas, el portin a la presó.’ Un pare o una mare volen buscar una solució, i jo hi he intervingut, evidentment. Hi ha coses que no són de l’Ajuntament però que ens incumbeixen [...].

[Dilluns] vaig fer gairebé un decàleg que cal revisar. Un dels problemes més habituals, almenys en els últims temps, és el problema de la manca d’habitatge social. [...] Quan a partir del 2008 apareix aquella hecatombe [de la crisi econòmica]. Allò sí que va ser una pandèmia des del punt de vista social i econòmic. Moltíssima gent que perdia la seva propietat després d’haver estat pagant anys la hipoteca i els quedava poc, es queden sense habitatge. Per sort, es va anar prenent consciència, i l’Ajuntament va crear la Taula d’Habitatge, amb la PAH i entitats socials. Vam aconseguir que moltes entitats bancàries fessin lloguer social. Però són contractes amb data de caducitat. I ara hi ha el greu problema que, tot i que tenen fundacions i fan acció social, hi ha bancs que es neguen, fins i tot, a llogar pel doble del que cobren ara.

Sí, sí, em preocupa molt. També em preocupa la manca de civisme entre veïns, la convivència entre negocis i veïns... Qüestions relacions amb el dret al descans, per exemple. És un tema important, i cal que en prenguem consciència. També caldria articular un sistema de transport que integri molt més bé els barris. I també s’hauria de treballar el fet de no estigmatitzar cap barri. Cal detectar els problemes socials i afrontar-los amb responsabilitat de tothom: de l’administració, dels veïns i dels afectats. A Santa Eugènia em vaig trobar un cas d’un veí amb un lloguer social. Pagava 150 euros. Aquesta família se’n va anar a Bèlgica i ho tenien llogat [el pis] a quatre o cinc persones. Cadascuna pagava 250 euros. Què hi ha aquí? Falta de control dels ajuts socials. Hem de ser compassius, solidaris, però hem de vigilar. El diner públic no pot ser malgastat.

[Fa memòria] El 3 de maig de 2019, jo havia acabat la meva exposició. Havien parlat tres partits, era el dia que havia preparat el meu comiat definitiu i vaig tenir un infart.

Sí, em vaig trobar malament, i cap al Trueta.

Sí, sí, del tot.

Sempre, i és una actitud humana, que podem corregir-la a través de la compassió i la solidaritat. Però tot allò estrany ens fa recelar, d’entrada, d’allò que no coneixes. Quan nosaltres veníem, veníem en massa, no érem una sola persona.

Si haguéssim sigut rics, segurament ens haurien aplaudit i ens haurien dedicat monuments i obert totes les portes. Com que veníem a treballar i a buscar una vida millor... Aquest recel de la ciutat també hi és ara amb la gent que ve per motius diferents.

Però aquí qui n’ha de prendre bona nota són els responsables polítics de l’administració, que són els electes, que són els polítics, els regidors. És l’equip de govern. Tots plegats n’hem de prendre consciència, però sobretot els que tenen capacitat d’imposar procediments, normes, etc. que facilitin el funcionament.