Pau Casals, un llegat que s’estén també als carrers
El músic lidera el rànquing de carrers de Catalunya amb noms de personalitats
La falta de paritat és notòria en el nomenclàtor, en què només destaquen Mercè Rodoreda i Montserrat Roig
Cinquanta anys després del seu discurs memorable a l’ONU, la figura de Pau Casals continua ben present. Només calia acostar-se al quiosc diumenge passat, o obrir Twitter, per comprovar com aquell “I am a Catalan”, que el músic va pronunciar en recollir la Medalla de la Pau, encara ara ressona, i en molts casos, emociona, aquí i arreu. El llegat de Casals, però, no tan sols retorna a la memòria en dates assenyalades, sinó que es manté en allò que resulta més quotidià, com són els carrers i les places per on passegem cada dia. El compositor del Vendrell és la persona que més vials té al seu nom, en concret, un total de 400. Lidera el rànquing seguit de molt a prop pel poeta Jacint Verdaguer, amb 396. Un frec a frec que fa anys que dura i que es podria considerar, de fet, un empat tècnic, tal com afirma el responsable de la Unitat de Toponímia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Miquel Parella. En un estudi quantitatiu seu que recull la xifra total d’aproximadament 100.000 registres, l’historiador i geògraf ha analitzat els noms dels vials urbans més nombrosos a Catalunya. Personalitats com Pau Casals i Jacint Verdaguer, juntament amb d’altres com ara Pompeu Fabra, Joan Maragall i Lluís Companys, encapçalen una llista majoritàriament formada per personatges del món cultural i científic, i, en menor grau, provinents de l’àmbit polític, militar o reial. En aquest estudi s’han omès els noms de vials amb un nombre d’entrades inferior a vint i, si es mira en termes generals, els carrers que més abunden a Catalunya són els que porten la contracció “Can” o “Cal”, seguida de “Major”, “Església” i “Doctor”. Casals i Verdaguer entren en el top ten de la llista, si bé ho fan en darrer terme.
Esperar cinc anys
Tot i que el nomenclàtor és competència de cada consistori, molts municipis segueixen uns criteris semblants pel que fa al reglament. N’és un exemple el bateig de les vies amb el nom d’un personatge, que per norma general cal que es faci un cop hagin passat com a mínim cinc anys de la seva mort. Excepcions a la regla serien, per exemple, els casos en què la persona hagi rebut la Medalla d’Or de la Ciutat –com passa a Barcelona– o altres reconeixements de caràcter especial. És el cas de Pau Casals amb la seva vila natal, el Vendrell, que el 10 de juliol del 1927 va nomenar el músic fill predilecte de la localitat. Amb 50 anys, Pau Casals ja tenia un carrer a nom seu. Tal com explica la tècnica de Cultura de la ciutat, Àngels Santacana, això només havia passat anteriorment, el 1909, amb Àngel Guimerà, també fill predilecte, i vuitè en la llista de noms de tot Catalunya. El carrer de Casals va tornar al seu nom originari, carrer de Montserrat, al cap de deu anys de fer-se el canvi, i el 1980, amb l’ampliació de la ciutat, l’Ajuntament va tornar a posar el nom del músic a una de les avingudes. A més, Casals també disposa del carrer del Cant dels Ocells (hi és en quatre localitats catalanes més), així com el dels seus pares, Carles Casals i Pilar Defilló. Des del 1998, el compositor també dona nom a l’autopista que passa pels túnels del Garraf.
Un retrat del masclisme
Els noms dels carrers esdevenen símbols, ja que reflecteixen la memòria col·lectiva d’un territori i en defineixen la identitat. Tanmateix, destaca la falta de paritat que hi ha en els noms dels carrers. “És un fet simptomàtic que la societat continua sent masclista, perquè no reconeix les dones”, diu la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Meritxell Benedí. A petició de l’ICD, l’ICGC va crear un mapa col·laboratiu que indica els carrers amb noms de dona. La xifra no arriba al 4% del total. “Els noms dels carrers sempre es poden canviar”, diu Benedí, que assenyala la necessitat de reflectir la diversitat social des de la interseccionalitat, no tan sols tenint en compte el gènere, sinó altres aspectes com ara l’ètnia.
A Catalunya, els noms femenins dels vials han anat associats tradicionalment a la religió. Entre els sants i les santes, és on hi ha més paritat, tot i que els noms masculins hi continuen guanyant. El nom femení més posat és el de la Mare de Déu de Montserrat (incloent-hi les entrades relatives a la Moreneta), amb 221 registres i instal·lat en el setè lloc en aquest àmbit i en el 39è de manera general. Pel que fa a les figures públiques, la majoria de noms femenins provenen del món de la cultura: en concret, d’escriptores. Mercè Rodoreda lidera el rànquing, amb 125 registres, seguida de Montserrat Roig (98) i Aurèlia Capmany (77). Aquestes posicions baixen significativament quan es comparen amb el total. Més enllà de l’escriptura, la resta de professions les ocupen majoritàriament els homes, amb Marie Curie com a excepció en l’àmbit científic (28) i Frederica Montseny en el polític (34). Margarida Xirgu (38) ocupa la primera i única posició entre els actors i les actrius. Rosa Sensat (35) supera Francesc Ferrer i Guàrdia (23), els dos únics pedagogs en la llista. En la resta de professions, la presència femenina no hi és representada.
Malgrat que no té la capacitat de canviar el nomenclàtor, l’ICD s’ofereix a assessorar els consistoris per tal de donar a conèixer les principals referents. “És una de les primeres coses que els diem quan ens demanen què poden fer en polítiques de gènere: canviar el nomenclàtor”, conclou Benedí.