El misteri de la gran escala

La Sagrada Família és un temple tan imponent com misteriós. És així pel joc de llums màgic que es forma a l’interior del bosc de la gran nau central, però també pel fet que l’obra hagi trigat 137 anys a tenir la llicència municipal corresponent, una irregularitat impensable en qualsevol altre projecte constructiu. I misteriós és també el gran tema de debat que condiciona l’acabament de l’edifici. Va dissenyar Antoni Gaudí unes escalinates de 70 metres d’ample i molts més de llarg per connectar l’entrada principal del temple amb l’illa de terreny que hi ha a l’altre costat del carrer Mallorca, construint una espècie de voladís per damunt d’aquest carrer? Ho va incloure Gaudí al projecte original o ho va afegir algú altre?

Un informe emès pel Ministeri de Cultura, l’any 1976, arriba a la conclusió que l’escala no va ser projectada pel genial arquitecte, i a aquest fet s’agafen els veïns que viuen a l’illa de cases que quedaria afectada per l’obra per oposar-s’hi radicalment, ja que la construcció de l’escalinata suposaria la demolició dels habitatges. Aquest és l’únic informe oficial sobre la qüestió i el gran cavall de batalla entre contraris i promotors de l’escalinata. Els veïns argumenten que si Gaudí no va projectar l’escala no s’ha de fer.

Els veïns defensen aquesta realitat, però un document oficial de l’Ajuntament de Barcelona del 2018, en què es modificava el pla general metropolità per permetre unes obres de la basílica al costat del carrer Provença, dona a Gaudí l’autoria de l’escala. Segons aquest document municipal, en uns àlbums del 1914 editats per la junta que promovia la construcció de la basílica “ja hi apareix el pont sobre el carrer Mallorca que hauria de donar accés al temple”. Tot i que el que es deia en l’àlbum no portava la signatura de Gaudí, els experts no tenen cap dubte que l’arquitecte estava al corrent del que s’hi deia i que ho aprovava. Amb aquesta versió, doncs, Gaudí sí que hauria dissenyat la gran escalinata des del llindar de la porta de la Glòria fins més enllà del carrer Mallorca.

Sigui com sigui, aquest misteri no el resoldrà cap detectiu privat, ni cap pitonissa connectant en el més enllà amb el genial arquitecte, sinó els jutges que tenen damunt la taula els recursos presentats per l’associació d’afectats.

Si es tira endavant el projecte, dues illes de cases, des del carrer Mallorca fins al carrer Aragó, quedarien afectades. Encara ningú sap exactament quin és el dibuix real del projecte, i per tant l’afectació concreta, però la idea és que l’escala vagi a parar a una avinguda que donaria amplitud i viabilitat al temple.

Salvador Barroso, advocat de l’associació d’afectats, explica: “Nosaltres no estem en contra de la Sagrada Família però allò que vulguin construir que ho facin dins del solar de la seva propietat. La solució és que cada un estigui a casa seva.” Barroso esgrimeix l’informe del 1976 per rebutjar el projecte de la gran escala i lamenta que “la Sagrada Família no vol reunir-se ni amb Déu ni amb sa mare”, i diu: “Si estic condemnat a mort ho vull saber, no em tingui al corredor de la mort.”

Els veïns tampoc tenen informació de la intenció de la junta de la Sagrada Família amb el solar comprat al carrer Mallorca 432, a escassos cent metres del temple, i que s’ha especulat que podria servir per reallotjar afectats.

Barroso té el domicili al passatge de Font, un carreró que uneix els carrers València i Mallorca, fins davant la façana del temple, i que està afectat pel projecte. És un espai aparentment condemnat, però on hi ha vida. La setmana passada, per exemple, es van llogar els baixos d’un edifici, que havia estat un antic taller de ceràmica, a un veí que els ha destinat a usos personals.

Entre els comerciants afectats hi ha neguit i incertesa. Al carrer València, els propietaris de la pizzeria Don Angelo diuen que no hi pensen “perquè si no n’hi ha per tornar-te boig”. La botiga Militaria ha aprofitat el descens de preus durant la pandèmia per buscar locals alternatius. La Margarida, que fa onze anys que regenta una botiga de labors i patchwork, explica que quan va entrar al local ja sabia que l’espai estava afectat i confia que “tot això vagi per llarg” i que es pugui jubilar allà.