La llengua les farà més lliures

Qual­se­vol lloc és bo per apren­dre, difon­dre i par­lar el català. I això és el que han fet un grup de quinze volun­ta­ris que durant deu set­ma­nes han dedi­cat dues hores set­ma­nals a con­ver­sar amb inter­nes del cen­tre peni­ten­ci­ari de Bri­ans 1, a Sant Esteve Ses­ro­vi­res. L'experiència per als uns i els altres –pre­so­ne­res i volun­ta­ris– ha estat molt gra­ti­fi­cant i fins i tot els homes de la presó han recla­mat poder dis­po­sar d'aquest ser­vei.

L'ano­me­nat Volun­ta­riat per la Llen­gua, impul­sat pel Cen­tre de Nor­ma­lit­zació Lingüística Ca n'Amet­ller i la Creu Roja del Baix Llo­bre­gat Nord, amb seu a Mar­to­rell, par­teix de la idea de les pare­lles lingüísti­ques, en què una per­sona cata­la­no­par­lant con­versa amb una altra que vol apren­dre o millo­rar el català. En aquest cas no es pot que­dar a qual­se­vol hora ni a qual­se­vol lloc. Els volun­ta­ris s'han d'acre­di­tar i iden­ti­fi­car, han de superar els estric­tes con­trols de segu­re­tat de la presó i s'han de reu­nir amb les inter­nes a unes aules con­cre­tes de Bri­ans 1.

Acos­tu­men a par­lar en grup i pro­cu­ren tocar tot tipus de temes, encara que en algun cas han d'anar amb compte “amb segons què”, segons explica el volun­tari Emili Rubio. Marisa Muñoz com­par­teix aquesta sen­sació: “Són per­so­nes com les que tro­bem al car­rer, però aquí podem tocar temes que no impli­quin una con­fiança exces­siva”. Tant l'Emili com la Marisa asse­gu­ren que no actuen com ho faria un mes­tre, sinó com a sim­ples con­ver­sa­dors.

Tot i així, a l'Emili li agrada donar mate­rial didàctic a les seves pare­lles lingüísti­ques: “He estat molts anys intern en un col·legi, i recordo que quan algú venia de fora a veure'ns ens agra­dava que ens por­tes­sin regals”. I hi afe­geix: “Als pre­sos, si els dónes alguna cosa sense dema­nar res a canvi ho agra­ei­xen molt”. Hi ha pre­ses que s'han aga­fat la ini­ci­a­tiva de manera seri­osa i no es per­den cap con­versa, i d'altres que s'ho han pres amb més laxi­tud. Totes tenen clar, però, que el català els ser­virà en un futur, quan aban­do­nin la presó.

Expres­sant-se amb més o menys difi­cul­tat, l'equa­to­ri­ana Kathy Rogel asse­gura que “el català és neces­sari i molt impor­tant”; la mar­ro­quina Najwa Gai­doud diu que li ser­virà “per apren­dre un nou idi­oma”; l'esto­ni­ana Ree­lika Paju­saar creu que “apre­nent català serà més fàcil tro­bar feina”; Pepi Car­mona, que fa 58 anys que viu a Sant Boi de Llo­bre­gat, explica: “Hi par­ti­cipo perquè m'agrada el català i en vull apren­dre més”; Fran­cisca Vázquez, pro­pietària de dues boti­gues, creu que conèixer la llen­gua serà molt útil quan recu­peri la lli­ber­tat: “Així podré tenir un millor tracte amb les meves cli­en­tes quan vin­guin a com­prar”.

Altres inter­nes cata­la­no­par­lants també par­ti­ci­pen en les con­ver­ses. “Ho faig per poder apren­dre'n més, i així estic ocu­pada i no m'estic al pati avor­rida”, diu Amanda Ravassa. I Núria San­ti­ago, en to rei­vin­di­ca­tiu, con­si­dera: “El català s'ha dei­xat una mica de banda, però és la nos­tra llen­gua i l'hem de defen­sar”.