Can Salvi, fi d’una nissaga

El maig de l’any vinent, Can Salvi de Vila­ve­nut hau­ria com­plert 110 anys. Però no hi arri­barà, perquè el popu­lar esta­bli­ment d’aquest poblet del muni­cipi de Font­co­berta ha tan­cat les por­tes per Cap d’Any. Al llarg de sis gene­ra­ci­ons, una mateixa família ha estat al front i, ara, han deci­dit dei­xar-ho per motius per­so­nals, explica Pau Lleal, l’últim res­pon­sa­ble del negoci, i mira­ran si el poden tras­pas­sar. “Són moments com­pli­cats per tro­bar qui se’n faci càrrec”, adme­tia Lleal, diven­dres, men­tre era a la cuina pre­pa­rant els dar­rers àpats. Pot­ser algú ho reo­brirà un dia o un altre, però amb l’arri­bada del 2022 es tanca un capítol llarg i intens d’una història més que cen­tenària, a l’abast de molt pocs esta­bli­ments.

De manera ofi­cial, es con­si­dera que el nai­xe­ment de Can Salvi va ser el 21 de maig del 1912, que és la data que consta en la con­cessió per obrir un estanc que l’Ajun­ta­ment va ator­gar a Martí Coll, un paleta que volia ampliar la seva acti­vi­tat. Se sap, però, que, abans de tenir aquest permís, el pare d’en Martí tenia allà mateix un hos­tal. L’home es deia Salvi, d’aquí el nom de l’esta­bli­ment. Des d’ales­ho­res, el negoci, amb èpoques més bones que d’altres, va anar pas­sat de pares i fills de manera inin­ter­rom­puda, fent el paper de cen­tre social, com solia pas­sar en tots els pobles petits, on la paraula hos­tal volia dir estanc, bar, res­tau­rant, boti­gueta, lloc d’esbarjo... Habi­tu­al­ment, va ser una acti­vi­tat com­ple­mentària per a la família: en Martí era paleta i els suc­ces­sors van ser page­sos, van tenir una granja o eren bar­bers (durant un temps, al fons de Can Salvi hi havia una bar­be­ria). Pau Lleal ha estat pre­ci­sa­ment el pri­mer de la nis­saga que s’ha dedi­cat per com­plet al res­tau­rant. Quant a l’edi­fici, l’aspecte actual és fruit de diver­ses refor­mes, de què una, en la dècada de 1950, es va fer amb una ampli­ació a compte de les anti­gues esco­les.

Cuina caso­lana here­tada de les àvies (els arros­sos dels dijous tenien molta ano­me­nada), el capi­pota, els ros­tits (ànec, pollas­tre), el bacallà i els esmor­zars de for­qui­lla van donar renom a Can Salvi, que va man­te­nir, fins fa poc, el cos­tum de només obrir de dilluns a diven­dres. Seria amb l’arri­bada de l’última gene­ració que van ampliar-ho tre­ba­llant també els caps de set­mana, incor­po­rant un espai i un ambi­ent exte­rior i uns plats més sofis­ti­cats. “Sense dei­xar el tipus de cuina que havíem fet sem­pre”, pun­tu­a­litza Lleal.

El tan­ca­ment de Can Salvi, pot­ser tem­po­ral, ha estat rebut com una mala notícia a la comarca, un ter­ri­tori que sol valo­rar molt el seu patri­moni.