“Si no hi ha un canvi, no ens en sortirem”

Des que ens vam començar a moure, els preus han pujat lleu­ge­ra­ment, entre 2 i 3 cèntims, però es que­den molt per sota dels cos­tos de pro­ducció. I això mal­grat que estem en un con­text de falta de llet, perquè hi ha més demanda que oferta. La pro­ducció de llet a tot Europa ha anat bai­xant, però aquí de forma més accen­tu­ada a causa d’aquesta crisi estruc­tu­ral que ens afecta. A més, aquest any s’hi ha afe­git l’incre­ment del cost de les matèries pri­me­res. Ara mateix, el preu de la llet al pro­duc­tor es paga a 33 o 34 cèntims d’euro, que queda molt lluny dels 41 cèntims que neces­sita qual­se­vol pagès de Cata­lu­nya per cobrir cos­tos. També ens tro­bem amb una sèrie de nor­mes ambi­en­tals a les quals ens hem d’adap­tar i que hem de pagar. I, a part, el sec­tor acu­mula pèrdues des de fa anys. Per tant, si no hi ha un canvi radi­cal, no ens en sor­ti­rem.

Mol­tes explo­ta­ci­ons a tot Cata­lu­nya estan tan­cant. Aquest any en tan­ca­ran 20. Hem pas­sat de les 1.600 que hi havia el 2000 a les 420 de prin­cipi d’any, que aca­ba­rem amb menys de 400. I ens tro­bem que, tot i que sem­pre hem anat a bus­car un tant per cent de llet a fora, per pri­mera vegada estem començant a fer menys llet perquè no sur­ten els números. I això ens aboca a un pro­blema com a soci­e­tat perquè estem posant la sobi­ra­nia ali­mentària de Cata­lu­nya en perill. I nosal­tres només dema­nem que la llet es pagui al preu que costa.

És clar. I això té un cost econòmic i s’haurà de pagar al preu que val­gui. I també té un cost ambi­en­tal.

A par­tir de l’any 2000, les mar­ques blan­ques van començar a aga­far més força. Per aquest motiu es va esme­nar la llei de la cadena ali­mentària. Un estudi fet a prin­cipi d’any va diagnos­ti­car que el 55% de la llet líquida es ven en forma de marca blanca amb una for­qui­lla de preus que va de 0,57 a 0,72 cèntims. Amb aquests preus no es paga el que costa la pro­ducció d’un litre de llet. Fins a un cert moment, a la indústria li podia sem­blar bé perquè la marca blanca li pre­nia molt de pro­ducte i l’hi venia, però en el moment en què s’han apu­jat els cos­tos de pro­ducció i que els dis­tribuïdors no han vol­gut can­viar el preu de venda a super­mer­cat, que fa qua­tre o cinc anys que és estàtic, s’ha gene­rat aquesta crisi. I ara tenim el pro­blema con­jun­tu­ral d’uns cos­tos de pro­ducció que s’han dis­pa­rat. D’aquest 55% de llet líquida de marca blanca, Mer­ca­dona té una quota de mer­cat d’un 50%. Com que també ven pri­me­res mar­ques, Mer­ca­dona acaba tenint una quota de mer­cat del 33% de tota la llet líquida que es ven cada any a Espa­nya. I què fa Mer­ca­dona? Com­pra la llet a través dels seus inter­proveïdors i, encara que no sigui qui la paga pit­jor, tam­poc és qui la paga més bé. Al final és qui acaba mar­cant el preu de la llet.

El lobby de Mer­ca­dona, a través de la seva patro­nal, que és Ase­das, pràcti­ca­ment s’ha com­por­tat com un càrtel. I ha por­tat el govern del PSOE i Podem a fer el que ells diuen. En la llei de la cadena ali­mentària, han acon­se­guit fer treure dels con­trac­tes la clàusula que obli­gava a posar quin era el cost de pro­ducció del rama­der. I això es car­rega el mateix espe­rit de la llei, que diu que el preu que es paga ha de cobrir els cos­tos.

Doncs més de vint anys. I el que cal és un canvi que no és tan dràstic. Perquè no és cap pro­blema si a camp el preu ha de pujar 10 cèntims i el con­su­mi­dor l’ha de pagar 20 cèntims més cara al super­mer­cat. Amb un con­sum de 64 litres de llet per càpita i any, pagar 20 cèntims més per la llet no són ni 15 euros. Ningú no serà ni més ric ni més pobre.

Que els polítics facin política. El con­su­mi­dor és clar que hi té res­pon­sa­bi­li­tat, però és nor­mal que pagui la llet a 55 cèntims si la troba a aquest preu. Perquè el que ell vol és arri­bar a final de mes i no està fent res il·legal. Però si es trobés la llet a 85 cèntims no li pas­sa­ria res. No beuràs pas més o menys llet pel fet que sigui una mica més barata o una mica més cara. El que dema­nem és que la llei que han fet fun­ci­oni. I, tot i que no ha aca­bat de tras­puar tot el que la nor­ma­tiva euro­pea li per­me­tia, el mínim és que la facin com­plir. Hau­ria d’haver defi­nit la posició de domini i hau­ria d’obli­gar a fer trans­pa­rents els con­trac­tes per tal que reflec­tei­xin quan un dis­tribuïdor com­pra la llet per sota del preu de cost.

Doncs perquè les mul­tes són peti­tes. I, en aquest con­text, ens tro­bem que ens donen uns crèdits boni­fi­cats de 60.000 euros, que cal tor­nar, amb els quals l’admi­nis­tració admet que la cadena de valor no fun­ci­ona bé, perquè aquests si ens els donen no és pas per les pèrdues gene­ra­des per una catàstrofe, sinó perquè hi ha uns dis­tribuïdors que fan ser­vir unes pràcti­ques des­lle­ials i des­ho­nes­tes. I és lamen­ta­ble que s’hagi de donar un ajut a causa d’unes males pràcti­ques comer­ci­als. La nor­ma­tiva no fun­ci­ona. Ni tan sols fun­ci­ona la llei de l’oferta i la demanda, perquè estem en un con­text en què no hi ha llet. Avui a la resta d’Europa la llet va cara perquè allà la cadena de valor fun­ci­ona. Com que els cos­tos pugen, el preu de la llet també puja. I, com que no hi ha llet, també puja. Això sig­ni­fica que el nos­tre mer­cat no fun­ci­ona.

A Cata­lu­nya un 7% de les explo­ta­ci­ons (37) pro­du­ei­xen un 49% de la llet. Cal un límit de vaques per explo­tació per evi­tar aquesta pola­rit­zació i que l’Obser­va­tori de la Llet refe­renciï un preu mitjà real per al 93% de la resta de les explo­ta­ci­ons, que ha de ser de 0,41 cèntims. Cata­lu­nya no es pot per­me­tre per­dre cap explo­tació més, ni gran ni petita, però cal tro­bar la fórmula perquè les grans no crei­xin més i perquè les peti­tes puguin sub­sis­tir. Això ens per­me­tria diver­si­fi­car-nos en el ter­ri­tori, evi­tar els pobles buits, fixar la població i, en defi­ni­tiva, que ens poguéssim gua­nyar tots la vida. I és que amb els preus que es paguen ara no van bé ni les explo­ta­ci­ons grans ni les peti­tes. De grans també n’estan tan­cant. I si se’n tan­quen 15 ja són la mei­tat de les que hi ha i molta llet que no es pro­duirà. I la con­seqüència d’això és que aquest any serà el pri­mer en què pro­dui­rem menys llet que l’any ante­rior. Per això dic que estem posant en risc la sobi­ra­nia ali­mentària de casa nos­tra.

En aquesta crisi de preus, qui més bé ha pagat la llet als pro­duc­tors han estat les coo­pe­ra­ti­ves Cadí i Llet Nos­tra. Sense la coo­pe­ra­tiva Cadí, per exem­ple, ningú esta­ria fent llet a l’Alt Urgell, perquè ningú els l’ani­ria a reco­llir per les com­pli­ca­ci­ons del trans­port. Pro­duir un litre de llet allà dalt és car, però tenen un pro­ducte de valor afe­git com la man­tega i el for­matge. Fa 100 anys que tre­ba­llen i real­ment han pagat la llet al preu que costa. Aques­tes coo­pe­ra­ti­ves han de com­pe­tir amb les grans superfícies, que es que­den uns per­cen­tat­ges molt alts del preu de 0,92 cèntims a què es ven el litre de llet en els seus line­als. Al final, les mar­ques blan­ques ten­si­o­nen el mer­cat i la indústria a la baixa i fan que no vagi bé ningú. Per això diem que actuen com un càrtel, perquè tots es mar­quen de prop per veure qui ven la llet més barata com a pro­ducte reclam. Totes les grans superfícies aca­ben forçades a com­pe­tir i fer el mateix.

Allà la llet es com­pra al super­mer­cat a 85 cèntims perquè la llei de la cadena fun­ci­ona, i han arri­bat a un acord perquè es pagui a tots els esta­ments de la cadena el que costa.

Si això passa allà és perquè tenen polítics que fan política, que és el que dema­nem aquí.

Jo he par­lat amb polítics, i el que més els empre­nya és fer política. Quan hi ha una cosa tan impor­tant com la llei de cadena ali­mentària, el que hau­rien d’haver fet és mullar-se molt més i anar a totes. Doncs no. Els costa molt fer això. I els costa molt assu­mir com­pro­mi­sos quan els dius que cal fer can­vis. Això és fer política. Sim­ple­ment els dema­nem que facin la seva feina i que exe­cu­tin allò que els per­met la nor­ma­tiva. Que es posin a tre­ba­llar d’una manera real. Que tots els con­trac­tes com­ple­xin la norma, que siguin trans­pa­rents i públics.

Si no hi ha un canvi, ani­ran tan­cant encara més explo­ta­ci­ons. I ani­ran que­dant aque­lles que no poden tan­car perquè per cicle encara els que­den uns anys per tre­ba­llar o perquè no poden tan­car a causa dels seus com­pro­mi­sos finan­cers. Perquè tenen uns diners que s’han de tor­nar i estan en una situ­ació molt precària. Algu­nes acu­mu­len molts refi­nançaments. Una de les pro­ves és l’ajut que ha donat el Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura, que no són diners per fer cap millora, sinó per pagar el que està endar­re­rit. O per fer peti­tes inver­si­ons de futur, com la lla­vor de l’any que ve. Neces­si­tem calma, que fun­ci­oni la nor­ma­tiva, que es pagui el preu que toca d’una manera que fun­ci­oni al llarg del temps perquè els pro­duc­tors puguin fer pre­vi­si­ons i puguin tor­nar a tirar enda­vant. Si fun­cionés l’obser­va­tori de preus i es pagués el preu que toca, amb una mica de sort els pro­duc­tors començarien a fer net de tota la càrrega finan­cera que por­ten a sobre en 10 anys.

Als rama­ders, l’admi­nis­tració ens exi­geix mol­tes nor­ma­ti­ves ambi­en­tals i de benes­tar ani­mal. Però, qui pro­cura pel benes­tar social de les per­so­nes que tre­ba­llen a les explo­ta­ci­ons? Hi ha molts page­sos amb pro­ble­mes impor­tants de salut men­tal i emo­ci­o­nal. Molts han hagut de recórrer al sou de la dona o al pri­mer sou del fill que s’ha incor­po­rat a l’explo­tació...

No, en gene­ral a Europa és un sec­tor molt més pro­te­git. Aquí tenim un pro­blema cro­ni­fi­cat des de fa temps. Aquest és l’únic país d’Europa on s’ha pre­sen­tat una denúncia con­tra les indústries per haver actuat com a càrtel. Hi ha una reso­lució del tri­bu­nal de la com­petència, a la qual la indústria ha recor­re­gut, que diu que van estar 13 anys pac­tant el preu. Ara el càrtel ha mutat a la gran dis­tri­bució. No els agrada que els diguis que són un càrtel, però es vigi­len els uns als altres per no ven­dre més car per fer ser­vir la llet com a pro­ducte reclam. Són els matei­xos que es van­ten de les grans res­pon­sa­bi­li­tats soci­als que assu­mei­xen a les seves empre­ses, però que actuen escla­vit­zant un altre sec­tor com el de la llet.