Punxa’m sense por

La medicina requereix la investigació per avançar i, en paral·lel, els científics necessiten població voluntària per garantir l’avenç del seu treball. La irrupció inesperada del coronavirus ha confirmat la importància que té la investigació, però també ha fet descobrir a molta gent el pes que té el voluntariat per poder arribar a la solució més adequada. El reclutament de persones que s’ofereixen a ser les primeres a provar un tractament, ja sigui per via oral, subcutània o intravenosa, és un procediment mesurat al mil·límetre per tal d’evitar tots els riscos possibles.

Ens endinsem en l’univers dels voluntaris clínics. “Els assajos es divideixen en diverses fases, que afecten el nombre i la tipologia del voluntari”, explica Ana Aldea, cap de la secció de farmacologia clínica de l’hospital del Mar. En la fase 1, es comprova la seguretat del tractament i es fa servir un nombre molt reduït de persones. Poden ser entre deu i dotze. En la fase 2, la de l’exploració, el grup s’amplia habitualment fins a les 200 o 300. La fase 3, la de la confirmació, pot arribar a implicar milers de voluntaris. “És el pas previ a la comercialització”, diu la doctora Aldea.

Abans el tractament, o la vacuna, o el medicament, no arribi a les persones, haurà de superar tot un seguit de filtres. Un exemple: les proves amb animals, tot i que aquesta pràctica tendeix a la reducció, segons Joan Albert Arnaiz, metge especialista en farmacologia de l’hospital Clínic de Barcelona. Un cop se n’ha comprovat l’eficàcia amb els animals (sobretot rosegadors), el projecte requereix la validació del comitè ètic de l’hospital i, en alguns casos, de l’Agència Espanyola de Medicaments. De la funció d’aquests comitès, en parla un gran expert com és la persona que presideix aquest organisme de control a l’hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona, Magí Farré. A Catalunya, cada centre gran on es fa recerca té el seu propi comitè. Habitualment, els comitès d’ètica, comenta el doctor Farré, estan integrats per metges, infermeres, juristes, farmacèutics, personal administratiu i, entre d’altres, un representant dels ciutadans. Més detalls del funcionament: “El nostre es reuneix cada quinze dies per avaluar medicaments i projectes de recerca. Si és un projecte d’investigació, només necessita l’aval del comitè. Si és un assaig clínic, també de l’Agència Espanyola de Medicaments. Si es tracta de cèl·lules mare, hi ha un comitè especial a Catalunya; nosaltres no ho podem tractar.” L’hospital de Can Ruti és molt actiu i eficaç en la investigació de malalties infeccioses. El doctor Farré també revela que “és molt difícil que una investigació rebi l’aval d’entrada; el comitè, gairebé sempre, hi introdueix algun matís”. Són pocs els projectes que es tomben definitivament. El 2020, aquest òrgan va avalar 42 assajos clínics i 383 projectes de recerca.

Superats els filtres que garanteixen que el tractament es pot traslladar a l’ésser humà, arriba el moment de reclutar voluntaris. Tots els experts diferencien entre els voluntaris sans, aptes per a alguns estudis, i aquells que tenen una malaltia i que són requerits per avançar en la cura. El doctor Joan Albert Arnaiz explica que molts cops es recluten d’entrada voluntaris sans “per evitar la influència d’altres medicaments”. En el cas de les persones sanes, hi pot haver una motivació econòmica, però tots els experts consultats defensen que els diners percebuts “no són suficients per ser l’inductor de la participació”, diu l’especialista en farmacologia del Clínic. El comitè ètic tampoc no aprovaria quanties desorbitades.

L’objectiu, segons la doctora Aldea, és “que al voluntari no li suposi cap despesa o que es pugui compensar, per exemple, els dies que falta a la feina o el cost del desplaçament”. A l’Estat espanyol, no hi ha cap norma escrita pel que fa a aquesta quantia, aclareix el doctor Farré, a diferència de països com ara França, que tenen uns preus fixats. A tot estirar, cada voluntari podrà participar en un màxim de quatre assajos al llarg de l’any i mai es podran encavalcar.

Però on s’acostumen a captar els voluntaris? Alguns hospitals tenen una unitat de voluntaris o, simplement, un registre propi. L’hospital del Mar, per exemple, té un compte i la gent s’hi pot anar oferint per a quan es doni el cas: [email protected]. A Catalunya també hi ha un registre general que, entre altres coses, “serveix per garantir que no hi ha una mateixa persona participant en dos assajos simultanis”, diu el doctor Magí Farré. En algunes ocasions, hi ha qui fa ús de les xarxes socials i fins i tot s’han publicat anuncis als mitjans. També funciona molt el boca-orella. El més habitual és cercar persones que visquin a prop per les comoditats que això suposa i perquè a Catalunya els historials mèdics són compartits –excepte si es visita a la privada–, però no hi ha cap límit territorial. Als estudis sobre malalties minoritàries, hi aterra gent de tot el món.