“Ens falten mans”

Les muntanyes de bosses plenes de roba i mantes omplen els bancs a l’interior de l’església de Santa Mònica, al capdavall de la Rambla, on la comunitat grecocatòlica ucraïnesa no descansa ni un moment per organitzar el magatzem improvisat en què s’ha convertit el temple que fins fa poc els acollia per resar. “El pare Yuli va marxar fa dies per anar a lluitar i estem en contacte amb ell per fer-li arribar tot el que es reculli”, explica la Gala, pendent d’un telèfon que no para de sonar i amb el qual mira de coordinar el transport del munt de caixes que esperen fer arribar a Cracòvia i, després, acostar-les fins a la frontera, on hi ha els corredors humanitaris, per introduir l’ajuda humanitària a Ucraïna. Dilluns a la tarda van sortir de la parròquia dues furgonetes carregades amb aliments, roba d’abric i material sanitari direcció a Polònia. “Aquesta tarda [ahir per al lector] tindrem un camioner ucraïnès que ve des de Portugal i s’aturarà a Barcelona per recollir més material”, diu la Gala, exaltada per l’allau de col·laboracions desinteressades que reben per ajudar la població del seu país atacada per Rússia. “Això és una bogeria, esperem que no s’allargui gaire”, diu la Gala, que de bon matí ha entrat a l’església i ja no n’ha sortit ni per anar a la feina. “No he pogut marxar, als matins ens falten mans”, diu mentre no paren de rebre bosses per classificar. “El consolat no té prou espai i ens envia tot el que reben allà”, explica un dels ucraïnesos que examinen les caixes que acaben de portar i buiden les furgonetes que recullen material d’altres punts de la ciutat, com la parròquia de l’església de Nostra Senyora del Perpetu Socors, al cèntric carrer Balmes, i els instituts Emperador Carles, a Sants, i Salvador Seguí, a la Verneda.

El vestíbul s’omple de material sanitari, menjar i bolquers per a nadons i aliments de primera necessitat, que es demana que siguin de llarga durada i fàcils de transportar. L’Eliliha porta una llista del que més els fa falta, tant per als civils com per als militars que lluiten contra les tropes russes. “Recollim molts medicaments, no tenen torniquets, agulles neumotòrax ni farmacioles de primers auxilis”, explica aquesta jove, que es mobilitza pels seus lluny de casa. “Em desperto cada dia i els truco resant perquè algú respongui i que no els hagin bombardejat”, diu angoixada. En Sergio, que feia unes setmanes que era a Barcelona quan va esclatar la guerra, ja no va poder tornar. No deixa de mirar el WhatsApp i entre llàgrimes confessa que avui no té “cap resposta” de la família i amics. Conscient que hi ha problemes amb internet, ho seguirà provant, però té clar que pujarà al camió que ha de recollir el material a la tarda per tornar a casa. “Serà difícil entrar a Ucraïna, però vull anar-hi a lluitar”, diu amb la mirada perduda i una gorra del Barça que s’endú de record. Una mare i una filla que han portat menjar i roba s’ofereixen a treballar, però amb el col·lapse es comprometen a tornar l’endemà. “S’han de fer uns torns de voluntaris”, els suggereixen, i arriba una parella de Protecció Civil que fa fotografies i s’interessa per la logística. Enmig de l’enrenou, no paren d’entrar veïns a preguntar què els fa falta, que ho aniran a comprar, i la llista es va allargant: roba tèrmica, lots, frontals, motxilles de muntanya... A mig matí, s’atura una furgoneta de l’empresa Quadpack per descarregar les caixes de cartró plegades que els van dir que podrien ser útils per transportar el material. I així de frenètica es manté l’activitat, i a la tarda tenen clar que anirà a més, quan molta gent acaba la jornada de feina i s’acosta a donar un cop de mà fins més enllà de les vuit del vespre.

Altres associacions vinculades amb Ucraïna miren d’organitzar campanyes d’emergència. És el cas de Nens de Txernòbil, que aquest Nadal acollia a Catalunya 45 infants provinents d’Ivànkiv, un dels municipis envaïts i atacats pels russos. La presidenta de l’entitat, Rosa Martín, explica que han intentat sense èxit que les mares i els infants poguessin sortir. “Si ells no poden venir, el mínim que podem fer és enviar ajuda allà”, diu Martín, conscient que no totes les famílies tenien els mitjans, “ni cotxe ni benzina”, per fugir fins a Polònia, i amb el risc que implicava poder ser bombardejats. La recollida ja l’han impulsat diversos municipis de les terres ebrenques coordinats i estan pendents de començar a Lleida, a Barcelona i també a Granollers. “Estem demanant els locals”, diu Martín, i assegura que molts ciutadans ja s’han acostat a les seus de les policies locals, a les comissaries dels Mossos d’Esquadra i als ajuntaments.