Societat

“És clar que ens aboquen a la marginalitat!”

La Mar, de l’Equador, es va passar 13 anys treballant sense contracte, patint abusos de tot tipus i exposant-se a la violència sexual

La Laia té 43 anys i ha passat per més de 40 empreses per culpa de la precarietat que hi ha en el tercer sector

Aquest curs, l’Àuria ha explicat als alumnes que és una dona trans

“Les feines feminitzades són poc valorades i estan mal pagades”, denuncia la Laia
Montse Sánchez ha arribat als tribunals per defensar el seu dret a conciliar

Té 43 anys i ha pas­sat per 44 empre­ses dife­rents. “Es diu aviat”, sos­pira la Laia. Con­trac­tes d’1, 2, 4, 15, 20 dies... El resul­tat de tants can­vis, tan­tes subs­ti­tu­ci­ons i tants con­trac­tes de curta durada és que, després de tre­ba­llar 13 anys en el ter­cer sec­tor, només n’havia cotit­zats 7. “Entre el 2004 i el 2017, vaig estar en residències d’avis, cen­tres de menors, men­ja­dors soci­als, fent de moni­tora d’extra­es­co­lars... Són fei­nes femi­nit­za­des, poc valo­ra­des i molt mal paga­des. La gent no s’adona de fins a quin punt hi ha pre­ca­ri­e­tat i dis­cri­mi­nació i de la relació directa que això té amb el gènere”, denun­cia la Laia, que, final­ment, va optar per estu­diar una segona car­rera, magis­teri. Ara, és mes­tra interina en una escola pública i, per fi, ha dei­xat enrere la pre­ca­ri­e­tat.

Men­tre va tre­ba­llar en el ter­cer sec­tor, la Laia es va tro­bar amb tot tipus d’abu­sos. “En mol­tes residències de gent gran, m’ofe­rien només con­trac­tes de vuit hores a la set­mana, però és que t’hi fan anar cada dia, de manera que és impos­si­ble com­bi­nar-te aque­lla feina amb les tres altres que neces­si­ta­ries per viure.” Aquesta docent refle­xi­ona que, mal­grat tot, ha tin­gut “sort” perquè no paga llo­guer –viu en un pis pro­pi­e­tat de la seva família– i els seus pares i la seva pare­lla sem­pre l’han poguda aju­dar econòmica­ment. “Amb 400 euros al mes no es pot viure. Jo podia comp­tar amb el suport de la família i per això he pogut tirar enda­vant, però mol­tes dones no el tenen i viuen en la misèria”, refle­xi­ona. Espe­ci­al­ment crítica és amb el paper de l’admi­nis­tració, ja que ha tre­ba­llat per a mol­tes enti­tats que, tot i ser pri­va­des, dona­ven ser­vei al sec­tor públic o rebien sub­ven­ci­ons. “En el moment en què un ser­vei es pri­va­titza, hi ha molta més pre­ca­ri­e­tat, i això afecta molt més les dones. El sec­tor públic hau­ria de con­tro­lar-ho.”

La Laia valora que el 8-M hagi tin­gut molt “ressò” els últims anys, però remarca que segueix havent-hi molta feina per fer. “Des que comença a haver-hi un movi­ment femi­nista fort, es fan pas­sos, es visi­bi­lit­zen situ­a­ci­ons de dis­cri­mi­nació i es desem­mas­cara un mas­clisme que apa­rent­ment sem­blava que no exis­tia, però sem­pre hi ha resistències davant els can­vis.” També per Àuria Sori­ano, “cada cop hi ha més can­vis en la consciència col·lec­tiva i fins i tot en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, però l’ene­mic prin­ci­pal, el cis­he­te­ro­pa­tri­ar­cat [sis­tema domi­nat pels homes, l’hete­ro­se­xu­a­li­tat i les per­so­nes que se sen­ten iden­ti­fi­ca­des amb el gènere assig­nat en néixer] segueix amb molta força, com es pot veure en els casos de vio­la­dors i asset­ja­dors que poden con­ti­nuar la seva vida amb total impu­ni­tat.” L’Àuria té 29 anys i és pro­fes­sora de ciències soci­als en un ins­ti­tut de Bar­ce­lona. El pri­mer dia d’aquest curs, va expli­car als seus alum­nes que era una dona trans. “Els vaig pre­gun­tar si sabien què sig­ni­fi­cava, en vam par­lar i vaig dei­xar molt clar que no tole­ra­ria cap acti­tud LGTBI-fòbica, mas­clista o racista.”

Era el quart any que l’Àuria tre­ba­llava com a docent, però els tres pri­mers ho havia fet com a home. “Hi havia coses que no em qua­dra­ven, però no aca­bava d’enten­dre què em pas­sava. Així que, per sort o per desgràcia, la meva car­rera labo­ral ja l’havia començada a fer abans d’ado­nar-me’n que era trans i fer la tran­sició. Vaig sor­tir de l’armari quan ja tenia la feina encar­ri­lada.”

Por de fer el pas

Mal­grat que la tra­jectòria vital de l’Àuria li ha evi­tat l’exclusió labo­ral que patei­xen mol­tes dones trans, fer el pas tam­poc va ser fàcil per a ella. “Tenia molta por. És una decisió força com­pli­cada per tota la dis­cri­mi­nació que patim les per­so­nes trans i sobre­tot les dones trans.” De fet, tot i que a finals del 2020 ja havia expli­cat a la família i els amics que era una dona trans, a l’escola no ho va fer fins al curs següent. “Vist amb pers­pec­tiva, va ser un error, perquè durant aquells mesos em vaig sen­tir molt incòmoda i ho vaig pas­sar molt mala­ment, tant men­tal­ment com emo­ci­o­nal.” Mal­grat els entre­bancs, està molt satis­feta amb els can­vis: “Per fi soc més feliç. Hi ha mol­tes coses que abans no ente­nia o em feien patir. Tota la vida he odiat anar a com­prar roba, per exem­ple, i ara sé per què.”

L’Àuria creu que les coses van can­vi­ant len­ta­ment, i explica que la reacció de la direcció del seu ins­ti­tut va ser bona, tot i que deixa clar que en el sec­tor pri­vat hi ha molta més dis­cri­mi­nació que en el públic. “Abans, havia tre­ba­llat com a mosso de magat­zem i allà no ho hau­ria tin­gut gens fàcil”, adver­teix. Recorda també que la llei trans apro­vada pel govern cen­tral que reco­neix la lliure auto­de­ter­mi­nació de gènere exclou les per­so­nes migra­des, les no binàries i els menors de 14 anys i lamenta la poca for­mació que hi ha entre els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, que massa cops, encara avui en dia, les trac­ten com a “malal­tes men­tals”. “Som l’últim esca­lafó, el col·lec­tiu més dis­cri­mi­nat i rebut­jat. Hi ha molta des­con­fiança i l’exclusió labo­ral i d’habi­tatge aboca mol­tes per­so­nes a la mar­gi­na­li­tat, òbvi­a­ment. La soci­e­tat trans­misògina acaba exclo­ent gran part del nos­tre col·lec­tiu exer­cint una doble dis­cri­mi­nació, en el moment que mol­tes com­pa­nyes aca­ben tro­bant en el tre­ball sexual una alter­na­tiva econòmica, sovint l’única o més esta­ble (tot i ser, evi­dent­ment, poc esta­ble i més en el con­text de covid que vivim).” Per llui­tar con­tra les dis­cri­mi­na­ci­ons, els obs­ta­cles i els estig­mes, l’Àuria forma part de Soro­ri­trans, enti­tat “anti­ca­pi­ta­lista, femi­nista, anti­fei­xista, anti­ra­cista i no mixta de trans­fe­me­ni­nes” que vol crear “xar­xes de suport en un món massa hos­til”. L’asso­ci­ació, nas­cuda a finals del 2020, lluita, entre d’altres, per “l’auto­no­mia sexual i afec­tiva de les per­so­nes trans­fe­me­ni­nes”, per com­ba­tre “el menys­preu de la ins­ti­tució mèdica i la ins­ti­tució sexològica” i per “trans­for­mar” l’edu­cació i la criança, eines bàsiques per aca­bar amb “la dis­cri­mi­nació i la mar­gi­nació” cap a aquest col·lec­tiu.

L’abo­lició de la llei d’estran­ge­ria és un altre dels grans cavalls de bata­lla del femi­nisme, ja que es con­si­dera que és una font d’exclusió, pati­ment, dis­cri­mi­nació i violència cap a les dones. La Mar ho ha vis­cut en pri­mera per­sona. Té 33 anys i, tot i que va néixer a l’Equa­dor, als vint anys es va tras­lla­dar a Palma i, després, a Bar­ce­lona. Fins a acon­se­guir un con­tracte i poder, per fi, regu­la­rit­zar la seva situ­ació, va estar 13 anys tre­ba­llant en l’eco­no­mia sub­mer­gida, expo­sant-se a la violència sexual i patint tot tipus d’abu­sos. “Vaig fer de tot: vaig cui­dar nens, vaig fer clas­ses, vaig nete­jar cases... Durant anys, va haver-hi pro­me­ses i més pro­me­ses. Les famílies m’aga­fa­ven i em deien que m’arre­gla­rien els papers després d’un període de prova, però mai no arri­ba­ven. I quan vols regu­la­rit­zar la teva situ­ació, no en tens prou amb demos­trar que tens uns ingres­sos; et cal un con­tracte”, denun­cia.

Va arri­bar la crisi del 2007, que va durar més de cinc anys, i la cosa es va com­pli­car. “Tot era encara més difícil. Era jove i vaig començar a tenir por, perquè hi havia molta violència sexual i em feien mol­tes pro­po­si­ci­ons. Un dia, vaig fer de model per a un pin­tor i em va dema­nar que em des­pullés; com que no vaig voler, em va dei­xar tan­cada en una habi­tació.” Després d’aque­lla experiència, la Mar va rebut­jar algu­nes fei­nes perquè se sen­tia des­pro­te­gida. “Vaig poder dir que no, però em vaig posar malalta perquè només men­java una barra de pa al dia. És clar que la pre­ca­ri­e­tat, les mil pro­po­si­ci­ons i les múlti­ples dis­cri­mi­na­ci­ons abo­quen mol­tes dones migra­des al tre­ball sexual i a la mar­gi­na­li­tat. Les hi estan empe­nyent cada dia!”

La Mar va acon­se­guir el pri­mer con­tracte el 2015, a la recepció d’un gimnàs. Tot i que per fi havia acon­se­guit els anhe­lats papers, ara veu clar que, de nou, es van apro­fi­tar de la seva situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat. “Em van fer un con­tracte de pràcti­ques quan, fins i tot, feia tas­ques de màrque­ting, i quan no em van reno­var em van fer fir­mar un paper de renúncia asse­gu­rant-me que tenia dret a l’atur, quan era men­tida. Però com que saben que les migra­des tenim molts pro­ble­mes per tro­bar feina i amb tot estem agraïdes, fan el que volen amb nosal­tres.”

La Mar admet que també els homes migrats estan en situ­ació de desi­gual­tat, però recorda que ells no patei­xen la forta violència sexual que s’exer­ceix sobre elles: “A les cam­bre­res migra­des de les dis­co­te­ques les ani­men a donar-ho tot, i ja ente­nem què és aquest tot, i si no ho fan no tor­nen a tre­ba­llar, i ni tan sols els paguen per la feina que ja han fet.” “I si no tens ni papers, a qui tru­ques, a la poli­cia?”, iro­nitza. A més, aquesta cata­lana nas­cuda a l’Equa­dor té clar que a la dona sem­pre se li assig­nen més tas­ques que a un home, per la mateixa feina o cate­go­ria. “Dins la pre­ca­ri­e­tat, hi ha nivells, i la dona sem­pre acaba rebent més.” Per no par­lar de quan les dones són mare, avisa. Ella ho acaba de ser i l’empresa li ha dene­gat el dret d’adap­tació de jor­nada per tenir cura de fami­li­ars, un dret, reco­ne­gut des de fa tres anys, per poder com­pa­gi­nar la vida labo­ral i la fami­liar. “L’única manera de con­ci­liar és reta­llant-te el sou, per no par­lar de les por­tes que se’t tan­quen. A una com­pa­nya que va dema­nar reducció li van dir que era el final de la seva car­rera. Però a molts llocs et passa sense que t’ho diguin explícita­ment.”

Sentència a favor

Molt ha hagut de llui­tar Montse Sánchez per defen­sar el seu dret a con­ci­liar. Tre­ba­lla en una cadena de mun­tatge i, fa dos anys, l’empresa també li dene­gava el dret d’adap­tació de jor­nada. “Estic sola i tinc dos fills de 8 i 16 anys amb neces­si­tats espe­ci­als. Abans de la pandèmia, m’aju­da­ven els meus pares, però ara no hi puc comp­tar, perquè no estan bé de salut”, explica. La Montse ha gua­nyat el judici i ara fa de 9 del matí a 5 de la tarda, l’horari que recla­mava: l’empresa no va poder demos­trar davant dels tri­bu­nals que aquest torn li suposés un per­ju­dici per al sis­tema orga­nit­za­tiu. Lamenta que les com­pa­nyies dene­guin aquest dret sis­temàtica­ment i que siguin les tre­ba­lla­do­res les que hagin d’acre­di­tar que no poden con­ci­liar, fins i tot vul­ne­rant el seu dret a la inti­mi­tat.

Del 2012, la Montse ja té una sentència per dis­cri­mi­nació de gènere: l’ETT per a què tre­ba­llava va reno­var a tots els tre­ba­lla­dors el con­tracte menys a ella, pre­ci­sa­ment després d’infor­mar que estava emba­ras­sada. Denun­cia les represàlies que pateix per voler fer val­dre els seus drets com a dona, mare i tre­ba­lla­dora i, com a secretària de gènere de la CGT de Cata­lu­nya, lluita perquè les altres dones ho tin­guin més fàcil. Creu, però, que estem retro­ce­dint. “Valoro l’empo­de­ra­ment de les dones i les per­so­nes no binàries, però en el camp de les polítiques i les ins­ti­tu­ci­ons, cada cop tenim més motius per sor­tir al car­rer.”

44
empreses
diferents formen part del registre de vida laboral de la Laia, que ha patit la precarietat del tercer sector encadenant durant anys substitucions i contractes de curta durada.
13
anys
treballant en l’economia submergida va estar la Mar, nascuda a l’Equador, per culpa de la llei d’estrangeria, que no li va permetre regularitzar la seva situació fins que no va obtenir el primer contracte.
2
fills
a càrrec sense poder comptar amb l’ajuda dels seus pares té la Montse, que ha guanyat una sentència que li reconeix el dret a compaginar la seva feina amb la cura dels nens.
2
anys
fa que l’Àuria va explicar als seus amics i la seva família que era una dona trans; a l’institut on treballava encara va trigar uns mesos per culpa de les discriminacions que pateixen les persones trans, sobretot les dones.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.