Societat

Quatre mil quilòmetres de solidaritat

Un comboi humanitari sabadellenc format per setze furgonetes torna de Romania amb una setantena de refugiats ucraïnesos

Sant Quirze del Vallès es bolca en l’acollida de famílies que fugen de la invasió russa en cases particulars

La majoria són nens i dones amb els marits al front

La Jana i en Txerkel Rejerov ja tenien emparaulats vint-i-cinc convidats per a la festa de celebració del primer aniversari del petit Nazar. Havia de ser diumenge a Khàrkiv, la segona ciutat d’Ucraïna, però la caiguda de les primeres bombes russes els van obligar a marxar corrents de casa, gairebé amb el que portaven posat. No saben ni què van ficar a la maleta, que han arrossegat fins a Sant Quirze del Vallès després de dues setmanes recorrent Ucraïna amb tren, autobús i, a estones, a peu, que és com van creuar la frontera amb Romania, amb temperatures sota zero i nevant. Van trigar dos dies a passar a l’altra banda, malgrat que gairebé no hi havia controls policials, a causa de la quantitat de gent que hi havia acumulada. En Txerkel va poder sortir del país perquè és del Turkmenistan. S’han endut el gat amb ells, però han deixat els pares de la Jana a Ucraïna.

Diumenge van dormir confortablement a Eslovènia en un centre de Càritas on va pernoctar la caravana de furgonetes que dijous va sortir de Sabadell per portar ajuda humanitària a Ucraïna via Timisoara (Romania) i endur-se refugiats cap a Catalunya, una iniciativa particular espontània d’un grup d’amics de Sabadell i Sant Quirze del Vallès. Els integrants del comboi van mirar de trobar una espelma perquè el petit Nazar pogués bufar el seu primer any de vida, però no hi va haver sort.

La família Rejerov és només una de les que el comboi sabadellenc, format per 29 conductors, va treure de Romania. En total van tornar amb una setantena de refugiats, trenta dels quals van preferir quedar-se a Milà. La resta va arribar diumenge a la nit i ja entrada la matinada a Sant Quirze del Vallès (27 persones) i a Barcelona (9). Tres refugiats més arribaran avui amb l’última furgoneta. En total han anat al Vallès una desena de nens amb els pares al front i una parella d’avis. En Vova, de 12 anys, enfundat en un anorac de camuflatge, té la sort de no ser prou gran per quedar-se a lluitar. Acompanyat de la seva mare, Anna Lozinskaia, anava carregant el mòbil a la furgoneta per poder fer una videotrucada al pare de tant en tant i rebre així descàrregues de tranquil·litat efímera. Van sortir de Mikolaiv, al costat d’Odessa, una setmana abans de trepitjar Romania després de passar per Moldàvia.

Com que gairebé cap refugiat no parlava ni una paraula d’anglès, la comunicació amb ells s’establia a través de signes i amb el traductor del mòbil, amb el qual una mare va fer arribar un missatge d’agraïment del marit als conductors. Algú va enviar el contacte d’una parlant d’ucraïnès resident a Catalunya que, amb el mans lliures, els anava informant i tranquil·litzant durant el trajecte.

A en Vova i l’Anna els esperava a Barcelona la cunyada, que hi viu des de fa sis anys, però la majoria de refugiats no tenien cap contacte a Catalunya i s’han quedat amb famílies de Sant Quirze. L’alcaldessa d’aquesta localitat vallesana, Elisabeth Oliveras, va organitzar la rebuda per anar distribuint els refugiats en cases particulars de veïns que van omplir un formulari per oferir-se. L’Ajuntament els empadronarà, igual com estan fent aquests dies altres consistoris del país, com el de Guissona, perquè tinguin accés a sanitat, educació i feina. “Anirem fent xarxa i mobilitzant recursos davant de l’emergència i en absència de l’Estat espanyol; la ciutadania respon molt més de pressa i millor que no pas les administracions”, lamentava Oliveras. El consistori proveirà de targetes moneder els refugiats amb una mínima càrrega de diners per a les seves necessitats més peremptòries i està valorant la possibilitat que les famílies que acullin rebin una compensació testimonial. “També hi haurà escolarització, però jo em pregunto si aquests infants o adolescents estan ara mateix per anar a l’escola. Ho haurem de veure”, reflexionava l’alcaldessa.

Un dels organitzadors de la caravana, Emilio Sarrión, coneixia el cònsol espanyol a Timisoara, Josep Miquel Viñals, s’hi va posar en contacte i en només una setmana el que va ser una idea inicial de quatre amics es va anar fent grossa fins a aconseguir prop de 30.000 euros en donacions per llogar furgonetes i sufragar la benzina i les despeses del viatge. Algunes companyies de lloguer de vehicles els les van deixar a meitat de preu. D’altres es van negar a llogar-les en saber que anaven a Romania.

Fos com fos, el Comboi dels Setze es va omplir amb medicaments, roba i menjar que es va descarregar divendres en una nau a Ghiroda, a tocar de Timisoara. Allà els esperava el cònsol, que també es va arremangar per buidar les furgonetes i es va encarregar de coordinar la recollida dels refugiats.

Diverses ONG i l’Ajuntament de Timisoara, agermanat amb la localitat ucraïnesa de Txernivtsí (Cernauti, en romanès), van entregar el material a l’altra banda. El tràiler amb l’ajuda humanitària va arribar a la destinació tot just ahir. “Tenim onades de refugiats, centenars cada dia. Quan arriben aquí les autoritats, les ONG i les esglésies, jo pertanyo a una d’elles, ens mobilitzem per donar-los menjar, acolliment i feina. Mirem de col·laborar per fer més suportable aquesta situació”, explicava un voluntari, Dorin Cioara, un cop descarregades les furgonetes.

La periodista Felicia Ristea, que cobria la vinguda per Ràdio Romania, parlava de milers de refugiats a cada pas fronterer, on els esperen ambaixades i ONG. La periodista estima que, grosso modo, el 20% dels que arriben a Timisoara volen quedar-se a la zona, ja que hi ha algunes comunitats ucraïneses que s’hi van establir dècades enrere. “Una altra gran ajuda és que tenim tres escoles al comtat en llengua ucraïnesa. Trobo mares que diuen que van agafar les maletes i els nens amb deu minuts al so de la primera bomba i que al so de la segona eren al cotxe conduint. En quatre dies eren a Romania. I aquestes són les afortunades que tenen cotxe i diners”, observava Ristea. A jutjar per la periodista, l’ànsia també és patrimoni dels romanesos: “Aquí, a Romania, la gent té por de Putin; érem part del bloc de l’est, recordem com era i no ho podem oblidar.” A 2.200 quilòmetres de Timisoara tampoc no ho obliden.

Tenim onades de refugiats, centenars cada dia. Mirem de col·laborar per fer més suportable la situació
Dorin Cioara
Voluntari de Timisoara


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.