Jaume Reixach, més que un capellà

Mossèn Jaume Reixach Felipe, mort ahir als 82 anys, va ser un intel·lectual, home de gran cultura, autor de diversos llibres i poemaris i amb una àmplia repercussió social gràcies als articles que durant dècades va publicar setmanalment a El Punt, l’Avui, Recull, El Senyal i finalment El Punt Avui fins al 2014. Però va ser sobretot un capellà, un prevere que va creure en l’aggiornamento de l’Església sorgida del Concili Vaticà II que va predicar i practicar. Va formar part d’aquella nova Església que, renovada, va intentar canviar les coses i que va ser valenta, enfrontada al poder secular i compromesa amb la gent i el país.

Va néixer a casa dels seus avis el 24 de juliol del 1939 i va ser el gran de tres germans. Ell mateix explicava al seu currículum que el nom no es devia al fet que hagués nascut la vigília de Sant Jaume, sinó que el seu pare i el seu avi ja se’n deien i va seguir la tradició familiar. Bon estudiant, va entrar de petit al Seminari de Girona regit llavors pel doctor Damià Estela, de qui recordava que li feia memoritzar poesies per després recitar-les davant els seus companys. Va ser ordenat capellà el 1962, amb encara no 23 anys. Era capellà però també llicenciat en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i també llicenciat en filologia hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus viatges i la seva voracitat lectora el van convertir en un home de gran cultura i viatjat, cosa que va aportar aires nous a la seva manera d’entendre el món i predicar la fe.

Va tenir sort que el colomenc Narcís Jubany fos nomenat poc després, el febrer del 1964, bisbe de Girona. Jaume Reixach va trobar en la manera de fer de Jubany el seu propi camí. De fet, amb encara no 26 anys el va nomenar director del Col·legi Diocesà del Collell. El Collell, on van passar els fets descrits a Soldados de Salamina, era un internat regit amb mà de ferro, amb normes molt estrictes, i que acollia nois de tota la diòcesi, barrejant els de famílies adinerades amb d’altres que no ho eren tant, els de la zona i els fàmuls, que hi estudiaven després de treballar per als seus companys. Reixach va resultar un glop d’aire fresc i va relaxar la fèrria disciplina de la qual molts autors, com ara Rafel Nadal, n’han deixat constància escrita a les seves obres.

S’explica que quan l’escriptor Josep Pla va demanar al bisbe Jubany algú perquè li fes conèixer els voltants del Collell i la Garrotxa, el bisbe va decidir que fos un teòleg i lletraferit l’escollit: Jaume Reixach. Van fer amistat i es respectaven. Reixach va explicar en algun dels seus articles com Pla el punxava dient que “si Déu hagués existit, els grecs n’haurien parlat”.

Bon conferenciant i orador, Reixach va guanyar el primer premi Recvll de narrativa, el 1965, amb Funció de titelles per a gent gran, i després va ser membre del jurat durant molts anys. Va escriure lletres de cançons per a autors com Salvador Escamilla, Maria Cinta i Dolors Ribas i va guanyar el III Festival de la Cançó Catalana. També va guanyar el premi Vila d’Ascó de narrativa per Barcelona, 1992; va publicar Tertúlia de capellans amb Enric Canet i Francesc Romeu, i reculls dels seus articles a Deures i lleures, El dia que em vaig conèixer o Déu a peu de pàgina. També va publicar La parròquia de Santa Maria de Blanes, Retrats literaris i poemes diversos a Antología de sacerdotes poetas de Josep Grau. D’ell, l’escriptor Antoni Puigverd va dir: “Té una llengua d’una gran capacitat suggestiva; una llegenda lenta, sensualíssima. I es traeix: el ponderat, l’afable, l’amable interrogador és en realitat un buscador de bellesa.”

Jaume Reixach, que va ser rector de la parròquia de la Catedral de Girona, Mare del Déu del Carme i va ser durant un temps professor de l’institut Vicenç Vives, va ser destinat el 1998 a Sant Martí de Riells del Montseny, on va substituir el capellà poeta catalanista Pere Ribot, que hi havia estat del 1941 fins a la seva mort, en el que molts havien qualificat d’exili interior. Alguna cosa de tot això va tenir l’estada al Montseny de mossèn Jaume Reixach. Ell, que defensava una idea del sacerdoci posat al dia en un món complex, va tenir entrebancs al llarg de la seva vida. Mitjans ancorats al passat el massacraven per les seves idees progressistes i catalanistes. Havia tingut diverses topades amb l’autoritat eclesiàstica pel seu estil de vida. El cop dur va arribar quan el 5 de desembre del 2013, a casa seva, el seu fillol Kekeo va ser mort per un antic protegit del mossèn. La investigació del crim i el judici van mostrar detalls íntims de la vida de Jaume Reixach. El bisbe Pardo hi va intervenir i, tot i que en un primer moment no li va treure el dret a continuar exercint, el Vaticà va ordenar apartar-lo de les seves funcions i se li va demanar que deixés de publicar els seus articles a El Punt Avui. Ha passat els darrers anys sol, malalt i proclamant que era objecte de malvolences. Va publicar Més que un crim, un llibre sobre el cas de l’assassinat a casa seva. I tot i no tenir espai als mitjans, amb els seus dots de comunicador i seductor, no va deixar mai d’escriure els seus “articles que no es publicaran als diaris”, que arribaven als seus adeptes per les xarxes socials a través del grup Amics de Jaume Reixach, que no el van abandonar mai. Diumenge passat va enviar l’article 419. El funeral se celebrarà aquest matí, a les 9, a la parròquia de Sant Josep de Girona. En pau descansi.